S'agraeix que el poeta obri camins, sedimenti experiències, serveixi la paraula i ens la digui, però que, silent quan cal i sincer quan toca, no ens vulgui imposar la seva visió del món. Segurament la poesia podria ser brutal, però en els temps que corren tot es banalitza i no cal buscar el sublim fora del quotidià. Sigui, doncs, poesia, no el sinistre soroll ni el cínic somriure falsament saberut, sinó aquella paraula que educa la mirada i ens fa observar detalls i sentiments que altrament no podríem capir. Sigui, doncs, poesia un treball sobre el llenguatge ens acosta a l’essencial. Sigui, doncs, poesia, aquest llibre de Sergi Jover.

El poeta no cal que sigui d'avantguarda. El poeta no cal que se les doni de setciències, ni que ens faci creure que ha vist allò que ningú més pot entendre. En un temps que posa el sinistre de rebaixes, a l'abast de qualsevol espectador televisiu, no demanem a la poesia que ens expliqui el que tothom sap bé prou: el poeta no és cap sacerdot. No li cal predir eclipsis, ni eixugar deutes, ni esbrinar misteris insondables. Ni ser massa eloqüent. Ni elucubrar, ni embrocar, ni embordonir, ni enfangar. El poeta és prou més necessari que un profeta: és un ciutadà que guaita. El ciutadà que batega amb les asprors del dia, com en aquest llibre de Sergi Jover.

Rere massa avantguardismes s'arrossega un obvi anacronisme i un punt de ressentiment. Retalls de la història que mai no s'explicarà i petges de vida quotidiana dels qui es posen en risc de ser sacrificats cada dia als déus de l'èxit i de la pressa; vet aquí el que cal demanar a la poesia. Res d'excessiu: saber restar al seu lloc. Restar a la reraguarda podia semblar fa vuitanta anys un símptoma de por, però avui sabem que la rereguarda és el lloc de més perill en la poesia com en la vida: hi moren més civils que soldats a les guerres modernes. Res tan dur com triar l'heroisme de la poesia en la vida quotidiana, en la biografia, en l'escriptura sàviament mancada d’artifici.

Ganes de sorprendre sempre n'ha tingut la poesia. Gastats però, els grans mots, la sorpresa poètica avui la dóna cada dia la misèria de la vida quotidiana. Grans palaus de paraules tenen ferides les bigues mestres i les humitats traspassen el guix i la pedra. Gota a gota cal recuperar el sentit de les coses petites i de les biografies mínimes.

I fer amb elles no pas bandera sinó conversa. I no pretendre que el poeta viu fora món. Identitat de la poesia: la vida dels qui pateixen vista pels qui tenen prou sensibilitat per comprendre.

Ja no som a temps d'una poesia per als déus ni per a les pàtries. Just ens anirà si, malgrat el soroll ambiental, la poesia ens explica alguna cosa de la vida dels homes sense vida.

O si ens descobreix que hi ha en cadascú de nosaltres moltes i massa veus que el soroll dels automòbils i de la fàbrica no ens permet destriar.

Vindran dies que ningú no entendrà. Victòries pírriques i versaires minúsculs. Vides malaltes i vanitats vençudes. Vet aquí perquè necessitem els poetes: no pas per a la vasa de columnes, sinó per a les petites veritats tan necessàries.

El poeta eclèctic, el poeta escombracarrers, el poeta que contempla el món i que no el jutja. El poeta empedreït, pegat del seu vici. Encaboriat a escandir versos. Extravagant i potser escèptic. El poeta necessari fet de lectures i vida en proporció adient. El poeta que descobrim en aquest llibre d'en Sergi Jover.

Retenir que la poesia és necessària i que no ens salva però ens fa savis. Rapinyar a la memòria unes paraules justes sobre vides normals. Reflexionar sobre la pròpia vida perquè no en tenim d'altra. Recuperar vestigis. Retrobar-nos amb l'experiència en les planes del llibre de Sergi Jover.

(Ramon Alcoberro: Pròleg de Vestigis. Palma: El Tall, 2010)