Sergi Jover (Barcelona, 1950) prové del món del cinema i dels fabricants d'espots i a l'hora de presentar-se en societat ho fa de la mà de Lluís Maria Todó i de Rosa Vergés. Amb Vida meva —títol ambigu, irònic— obtingué el Premi Joan Llacuna 1999- Ciutat d'Igualada. Es tracta d'un sol poema, tres-cents versos i escaig a la manera de Ferrater, amb exigències de ritme i rigorós còmput sil·làbic que demostren, per començar, que Jover coneix l'ofici i, el que convenç més, sembla haver-hi reflexionat a fons. Tocat d'Auden, de Riba el poema que pren forma de carta a una "estimada Bubulina" repassa "a la ratlla dels cinquanta" el temps dels amors atrafegats que també ho eren d'altres aventures: estètiques, polítiques, morals. Al costat doncs i en la mateixa direcció de Julià de Jòdar. La mirada cap el passat ve mediatitzada per la malaltia, la qual és alhora un ustori esperó creatiu: "Maleïda esclerosi / que m'ha dut aquest no ser. / (Beneïda aquesta xacra / que m’ha dut la poesia)". Des d'aquí es separen els dos temps del subjecte, de tal manera que aquell que escriu contempla el protagonista del poema amb una distància si no freda —perquè hi ha ironia arreu— sí desapassionada per més que l'un i l'altre usin el mateix "jo".

(Anton M. Espadaler: Tres Poetes (Maria-Mercè Marçal, Txema Martínez Inglés, Sergi Jover i Rejsek). El País. Quadern de Lletres, núm. 882, 4 de maig del 2000)