A La dama de les boires, i amb l'ajut d'un grapat de fets i persones verídics, en Gabriel Janer Manila ressuscita tota una època, amb les seves tensions polítiques i culturals, els seus anhels i les seves pors. Aconsegueix fer partícip el lector d'un diàleg fascinant entre l'antiga perifèria mediterrània i el món cultural centreuropeu de fi de segle. La pretensió dialèctica es palesa no només en la concepció general de la novel·la, sinó també en algunes miniatures narratives, com tal vegada aquella trobada entre la princesa Sissí i na Caterina. Com a novel·la històrica, La dama de les boires representa un cant del cigne, per ventura fins i tot un comiat: probablement per darrera vegada defuig l'Europa de l'antiga monarquia habsburga l'esplendor malenconiós, mòrbid i tot, en els ulls fascinats d'algú que fins aleshores havia viscut més enllà de la història, en la solitud de la seva illa. Ara bé, l'obra refusa dissimular aquest aïllament entès com una alternativa civilitzadora. Ben al contrari: en Janer Manila, sense cap mena de nostàlgia del passat de la Mallorca que s'obrí al poderós estranger, evoca i bateja instants essencials de la pobresa material i psíquica i de les necessitats socials de l'illa.

La dama de les boires engloba moltes novel·les en una de sola, no tan sols per la seva dimensió intertextual, que a pics podem entendre sens dubte com un homenatge -en certs aspectes ens recorda el Bearn de Villalonga-, sinó també, i sobretot, perquè representa moltes tradicions novel·lesques, malgrat que sovint se'n distanciï. És per això que La dama de les boires és, sens dubte, la crònica d'un amor dissortat en la tradició de la novel·la de fulletó, ja que també en aquest cas la qüestió és si gràcies a l'amor de dues persones es poden superar les diferències de classe o de condició social, si la poesia del cor pot prevaler enmig de la prosa de les accions. Amb tot plegat, sense desmentir-ne la narrativitat, en Janer Manila deconstrueix aquest model, sols per tal com l'autor -aquí del tot en consonància amb els escàndols encara vigents de l'estada de l'arxiduc a Mallorca- converteix aquest noble "príncep errant" en potència que, com a altruista benefactor de gent i terres, hauria pogut inspirar un Eugène Sue, en un monstre libidinós i, de vegades, grotesc. De fet, La dama de les boires simbolitza moltes novel·les en una de sola perquè aquest monstre, a la manera d'un nou Gilles de Rais que recorre el camp mallorquí a la recerca de cossos joves, no només s'enquadra en la tradició dels llibertins donats a filosofar, tal com l'havia demonitzat Sade i el féu ressuscitar la literatura de fi de segle vestit de malenconia i decadència. L'arxiduc ens llega, també, el personatge de conte de fades del príncep que, transformat en bèstia per un encanteri, espera que l'alliberin. Tanmateix, a la novel·la d'en Janer Manila, l'al·lota no salva la bèstia, sinó que és na Caterina la que mor al final. És per això que "L'al·lota i la mort" hauria estat un bon títol per a la novel·la i li hauria fornit l'encant musical de les faules; això només si en el dol evocat d'en Martí l'escriptor no descrigués alhora, amb tendresa, amb una ploma cautelosament lírica, una contínua correlació simbòlica de na Caterina amb el paisatge mallorquí, terres d'una bellesa profanada, per ventura destruïda per sempre. Així s'encarna la mateixa illa en la "dama de les boires" que fou antany objecte de tots els delers, i encara avui, roman abandonada en plena mar. En aquest pla simbòlic, La dama de les boires pot llegir-se, al cap i a la fi, com una novel·la crítica del seu temps, una obra política fins al moll de l'os, una història que trenca una llança per una illa profanada presa tant d'un desig estranger com d'un de propi. És per això que La dama de les boires somia per ventura un altre passat, i un altre futur. Futur, a fi de comptes, perdut. Ja ho diu na Caterina a en Martí, que, plegats, sense l'arxiduc, tot hauria estat diferent: "I pensar que hauríem pogut ésser tan feliços..." Ara bé, és en un moment concret que ho diu, en l'instant en què l'han separada ja definitivament del seu estimat i es descobreix al cos aquelles taques que s'anuncien com un estigma de malaltia i de mort a l'aguait.

(Pere Joan i Tous. "La dama de les boires (1987), de Gabriel Janer Manila", El pont blau: http://www.elpontblau.com)