"Vaig néixer a Algaida, al Pla de Mallorca, un horabaixa de novembre de 1940. Vaig créixer en el si d'un petit nucli familiar, mentre creixia una petita tenda de teixits i merceria que els meus pares havien obert, al cap de poc temps de casar-se. Vaig assistir a l'escola del poble en temps difícils. No vaig viure la Guerra Civil, però vaig patir les conseqüències de la immediata postguerra: la fam i la misèria doblegaven les vides. Els relats de la guerra —el relat oral de la repressió, la història de l'assassinat polític, de la venjança personal i la tortura— cobejaren la meva infantesa. Aquell era un poble de vencedors i de vençuts i això degradava les relacions, alhora que estenia un hàlit de tristesa sobre cada gest, sobre les paraules.

A vegades, quan tenia vacances, acompanyava el pare als mercats i a les fires. Esteníem la mercaderia en una taula desmuntable, sota una lona, i esperàvem que arribassin els primers compradors. En altres ocasions vaig acompanyar-lo per terres de secà, per camins polsosos, per les possessions i les cases de foravila —aquella era una societat agrària— tractant de vendre a la gent la roba del treball, el vestit de festa, els llençols per a la caixa de la núvia. A vegades cobràvem en espècies: blat i formatge, un vell de llana i un sac de palla per al cavall.

L'escola del poble era una escola trista: alguns mestres havien estat represaliats per les seves idees polítiques i depurats. Readmesos novament, llavors eren funcionaris del règim que havia sorgit de la guerra. Vaig començar els estudis de batxillerat amb un mestre que, en hores extres, donava aquelles classes a un grup d'allots del poble. Més tard vaig continuar-los a la ciutat. A l'Escola Normal de Palma vaig realitzar els estudis de Magisteri, entre 1956 i 1959. He exercit la professió de mestre durant quinze anys a dues escoles rurals —la primera en un poble del pla, la segona en un de muntanya, en una vall d'horta i tarongers— i en una escola d'un suburbi de Palma, entre la ciutat i el camp, en una zona "de contacte". Em vaig llicenciar en Pedagogia a la Universitat de Barcelona, l'any 1970, i en aquesta universitat vaig llegir la dissertació de doctorat el 1978 sobre La problemàtica educativa dels infants selvàtics. El cas de Marcos, un estudi sobre un cas de marginació social, la història d'un nin que visqué abandonat durant tretze anys, entre els sis i els dinou, en una vall de Sierra Morena, al sud de la Península Ibèrica, en la confluència d'Andalusia i Ciudad Real. Allí tenia esment d'una guarda de cabres, sense altre contacte amb la societat que algunes visites esporàdiques d'aquells que acudien a cercar el producte de les cabres. Es tracta d'un estudi sobre els infants selvàtics, a la problemàtica dels quals el cas de Marcos aporta observacions inèdites. Abandonat a la tràgica soledat de la serra, Marcos va conviure amb un pastor vell, que l'ensenyà a sobreviure, li serví de "preceptor", l'introduí en el medi i desaparegué. En la soledat d'aquella vall, Marcos va descobrir que no estava sol. Sabia que convivia amb els animals i tractà de comunicar-s'hi, d'establir una relació d'afecte, d'expressar-se amb el seu llenguatge.

En l'actualitat soc catedràtic d'Antropologia de l'Educació a la Universitat de les Illes Balears. Vaig començar a escriure fa molt de temps: novelles, assaig, relats juvenils. Em seria difícil sintetitzar les coordenades que m'impulsaren a contar històries. Hi ha, segurament, en la base de la meva experiència literària d'escriptor, la capacitat adquirida dels homes i les dones del meu poble de narrar. De recrear la vida de bell nou a través del llenguatge. Me'n record que vaig decidir de començar a escriure un dia en què un amic —llavors érem estudiants— em suggerí d'escriure una novel·la. Em va dir que li agradava el ritme que imprimia als meus relats, quan contava una història, asseguts a la terrada d'una cafeteria, la tarda d'un diumenge. Em deia que hi havia a les meves històries un enigma secret, un perfum tènue, una certa ambigüitat misteriosa. He escrit relats per a joves, però no els vaig escriure pensant que els llegirien exclusivament els nins i els joves. Crec, encara, que un bon relat per a nins també ho ha de ser per a adults. Soc, després de tant de temps, un aprenent. No he deixat mai de ser un aprenent. Cada dia aprenc a experimentar la matèria que tinc entre les mans, a forçar fins als límits l'expressivitat de l'idioma i a aprofundir en el coneixement de la vida. Algú, referint-se al meu estil, ha parlat de "lirisme lúcid" i a mi no em desagrada. Escric tots els dies, perquè és quasi un joc. Un joc amb les històries i amb les paraules que les signifiquen. I la fortuna de sentir-me capaç d'expressar amb precisió la mesura justa d'un sentiment obscur, d'una passió inútil o d'un somni. La meva epopeia particular no és molt diferent de la d'altres escriptors: l'obsessió de donar voltes sobre uns mateixos temes, com idees fixes que no et deixen tranquil i, a força d'obstinar-se, es converteixen en núvols vells que circulen sota el cel encapotat de la ment. I el combat de guanyar la quotidiana parcel·la de llibertat, la passió per la paraula i els seus significats múltiples, el convenciment que la vida pot ser, a vegades, momentàniament bella."

[Reproduït de l'opuscle Punt de lectura. Gabriel Janer Manila, "Nota de l'autor", publicat per la Institució de les Lletres Catalanes, Barcelona 1998; també es pot consultar la biografia de Sebastià Alzamora: L'escriptura del foc. Palma: Lleonard Muntaner, 1998]