No he sentit mai més la percepció d'un hivern tan llarg. Els dies eren uniformes i monòtons. L'aire exhalava invariables sufragis. Des del meu balcó tornava a veure, impertorbables, els paisatges de sempre. Aquell hivern va nevar abundosament sobre la ciutat. Ningú no recordava una nevada tan intensa, perquè la neu cobria els carrers i arribava al mar. El cementiri de les monges, les teulades, la palmera: tot havia adquirit una claror distinta, agrisada. El pare ens deia que tardaríem molts anys a veure els carrers plens de neu, que tinguéssim els ulls molt oberts, aquell dia. El meu germà Joan s'entossudí a fer una petita excursió als boscos de pinars, als afores, perquè assegurava que des d'allí veuríem la ciutat encapotada sota la neu. Partírem tot d'una després de dinar, car no volíem que ens agafàs la fosca durant el camí de retorn. Pujàrem al tramvia i arribàrem al peu del turó, traspassades les últimes cases. Llavors caminàrem fins a l'extrem més alt per camins nevats. Els centres escolars ens havien eximit de l'assistència a classe i ens arreplegàrem una colla de joves. Aquella tarda vaig parlar per primera vegada amb n'Andreu. Portava una màquina fotogràfica i no parava de retratar-me, perquè deia que li agradava el contrast del meu vestit, negre de dol, sobre la blancor nevada del paisatge. Algú li va dir, ni que cercàs burlar-se de la seva actitud:
–T'agrada, na Teresa? Hem decidit que t'agrada.
Em vaig empegueir. Ell va respondre, una mica sorprès de la pregunta:
–És clar que m'agrada.
Però afegiren, sense que en cap moment abandonassin aquell gest:
–Ho haveu sentit? N'Andreu està enamorat de na Teresa.
Ell tornava a riure, mentre disparava la màquina; però jo no hi veia, d'empegueïment. Encara varen dir:
–Però si na Teresa és un infant...
Pareixia que no s'adonava, n'Andreu, del mal que varen fer-me, aquelles paraules. Poc em faltava per a rompre a plorar. No sé si es va témer de la meva excitació a través de la màquina; però s'acostà per dir-me, quasi en secret, molt a prop:
–Si poguessin fotografiar-se els colors, sortiries amb la cara vermella. Per què?
–Per què? No ho sé –vaig respondre, mentre els ulls se m'omplien d'espires–. Potser és el fred, que em fa pujar el color.
Tot just havíem iniciat la tornada, començà de bell nou a fer neu. Les floques tornaven a caure amb una estranya força, agitades pel vent. Ens posàrem a córrer. Els pinars adquirien una espesseïda, quasi opaca, claror. Vaig llenegar, amb la neu glaçada del camí, i vaig caure. Tots se'n van riure. N'Andreu aprofità per a fer-me les últimes fotografies de la tarda, divertit de veure'm allargada sobre la neu. Després, em va ajudar a aixecar-me mentre somreia. El seu somriure fou, malgrat la irresistible fredor d'aquell hivern, l'espurna d'una primavera només intuïda.


Més tard, al tramvia, de retorn a casa, algú em va dir que una foto és quasi una carícia a la pell, que, a través de la màquina, n'Andreu m'havia explorat silenciosament, un per un, cada racó del cos, com qui camina per un paisatge desconegut. Aquelles paraules m'estimularen certs pensaments luxuriosos, de nit, que em desvetllaren un plaer inèdit. Si la màquina tingués la capacitat de despullar les persones que l'objectiu apunta –pensava–, llavors l'ull hi veuria més enllà del vestit. Potser a n'Andreu li hauria agradat que la càmera hagués provocat el prodigi d'apartar les peces que em cobrien el cos. O per ventura no necessitava la màquina, perquè era capaç de despullar-la, la dona que li agradava, només amb els ulls. El seu esguard era una força que cercava el fingiment d'una càmera per no parèixer impúdic. A pesar de la neu, no hi feia fred, en l'escenari de la seva imaginació, el cos nu, pàl·lida la pell com en una fotografia en blanc i negre. Vaig sentir-los sobre el pit, aquells ulls. Eren tendres, quasi suaus. Vaig percebre durant tota la nit la seva carícia i vaig adonar-me de la immensa fortuna que havia tingut de trobar-los: proveïts d'una difícil, quasi perversa, inquietud que em feia sentir forta. Mai no he tingut tanta seguretat com aquella nit –sortosament, m'han acompanyat durant moltes altres nits, fins aquell dia, després de viure tant de temps sota el seu encís, en què vaig arrencar-los de forma violenta dels meus somnis–, no he cregut tan intensament en l'amor, flor blanca que riu. Em vaig enamorar de n'Andreu com una ximple, només en unes hores. Em varen fer ràbia, aquells que deien que encara era un infant, i pensava que m'hauria agradat pegar-los un cop a la boca i fer-los callar instantàniament, a fi que ningú no s'adonàs de la seva afirmació. En realitat, no volia que les sentís n'Andreu, aquelles paraules. I vaig pensar que les havien pronunciades amb la intenció d'apartar-lo de mi, perquè l'excessiva atenció fotogràfica que em va dedicar durant tota la tarda –el capvespre moria sobre els boscos nevats– féu sentir una certa gelosia a algunes de les companyes que vingueren als pinars d'excursió amb l'excusa de veure la ciutat encapotada de neu. Només unes hores varen ser suficients. No vaig esser capaç de treure'm del pensament la imatge de n'Andreu, durant aquella nit. Era una nit freda, potser fou la més freda de l'hivern. M'adonava, abrigada sota el tapament, de la duresa en què la fredor queia sobre les teulades, intensament cobertes de glaç. Llavors, les mans –vaig somiar que eren les seves mans– em varen recórrer el mapa de la pell i em feren sentir la tendresa d'una carícia imaginària. Era plaent, tanmateix, experimentar la presència del fred i percebre alhora la companyia d'unes mans –els palpissos dels dits, la suavitat del palmell¬– que em solcaven el cos. Vaig sentir que es multiplicaven. N'hi havia un milenar, tot el llit ple de mans, i no vaig tenir por. Em tocaven lleugerament els pits, els genolls, les cuixes... Em sembraren d'orquídees.

(De Paradís d'orquídees, 2004)