—Quina importància té la traducció d'altres llengües per a la cultura catalana?
—Durant l'Edat Mitjana, el català va començar a prendre forma, a posar-se en forma, traduint els clàssics llatins, sobretot. Totes aquestes traduccions tenien una importància fonamental. El vulgar, en els seus primers segles, no tenia models propis, ni gramàtiques, ni escoles. Això obligava el traductor i l'escriptor a plegar-se als models, bàsicament llatins, ben consolidats i acabats. [...] Dissortadament, el procés es va interrompre a partir del XVI, el moment clau en la constitució dels vulgars en llengües nacionals, amb les quals es van fabricar les literatures nacionals.
Amb la Renaixença literària ens vam trobar en la mateixa situació que a l'Edat Mitjana. Pitjor, perquè hi havia hagut un buit de segles i s'havia interromput el procés de constitució de la llengua literària. [...] Es va començar de nou, i les traduccions van fer-hi un paper essencial. Calia passar una altra vegada pel sedàs de les traduccions el vulgar, el català encara no normativitzat. Calia traduir les obres de les literatures europees renaixentistes, barroques, neoclàssiques, romàntiques... Era una condició sine qua non per fer possible la constitució d'una llengua literària moderna, actual, flexible. Totes les literatures «normals» necessiten traduir. La nostra, que no ho és, encara més. Els traductors del segle XX van fer una gran tasca, imprescindible, en aquest sentit.

[...]

—En quina situació es troba la literatura catalana al País Valencià?
—Complicada. [...] Jo qualificaria aquesta situació d'«estranya», en el sentit que no està situada en el seu lloc. M'explique. Com a literatura catalana es podria parlar d'una certa normalitat. Hi ha una relació amb la literatura de Catalunya i de les Illes. [...] La producció literària en català més enllà del nostre país és consumida com la nostra. S'ha consolidat un àmbit comú lingüístic i, per tant, també, literari. [...] Ara bé, i aquí ja es pot detectar la primera anomalia, els escriptors i els lectors [...] no adopten decididament una actitud recíproca. Catalunya mira un poc de biaix la literatura catalana d'aquests països. [...] Això fa que la seua literatura hi tinga una presència limitada, circumstancial. [...] Molts llibres publicats ací no hi arriben, o manquen de la promoció necessària, o pateixen unes misèries o altres. No s'ha donat o no s'ha creat una situació d'òsmosi fluïda entre els Països Catalans, que es miren el llibre valencià com un producte, si no estrany, sí un xic foraster, encara que només siga per les marques dialectals que els incomoden.
Però si ara ens limitem a la situació de la literatura catalana al País Valencià, la perspectiva no pot ser més revessa. La relació de l'escriptor valencià amb la seua societat és negativa en molts aspectes. Hi ha, pel mig, el desconeixement de la llengua que té una gran majoria dels valencians, no sols pel que fa l'ús escrit, sinó també l'oral. [...] De més a més, és una societat que s'ha castellanitzat, que funciona, almenys en les ciutats més grans, pràcticament en castellà. L'escriptor topa, doncs, per començar, amb la gran barrera de l'idioma: escriu amb una llengua que molts valencians no saben llegir i, per tant, la seua relació amb la societat queda bloquejada. Esdevé, així, estrany en el seu propi país. No ja un poc foraster, com ho és en altres terres de parla catalana, sinó pitjor encara: un poc estranger.
[...] Però hi ha un altre punt que encara és més greu, per no dir dramàtic per als nostres escriptors. Una cosa és sentir-se estrany o estranger i tot, en la seua terra, perquè gran part de la societat no pot llegir la literatura que fabriquen els escriptors, i una altra, molt més greu, és que molts valencians, com a valencians, s'hi posen en contra. L'escriptor és, per a aquest sector de la societat valenciana, no ja un foraster, o un estranger, sinó un enemic del seu país, un renegat, un traïdor. [...] És una posició que s'ha generat des de les instàncies superiors, espanyolistes, de la classe dominant. Han contribuït i afavorit la castellanització des de les seues posicions de poder social, econòmic, polític.
Es tracta, doncs, d'una situació sembrada d'entrebancs polítics, sociolingüístics, culturals, administratius... Els poders i la gent que manipulen, atrinxerats en el seu anticatalanisme [...], negaran el pa i la sal als nostres escriptors, bloquejaran ajuts, atencions, promocions i estímuls en tots els ordres.

—Quina és la situació de la crítica literària als mitjans de comunicació valencians?
—Els escriptors i editors necessiten que es parle dels seus llibres, encara que no siga sempre per les mateixes raons i els mateixos interessos. Els lectors, que són els destinataris potencials, els compradors, només podran entrar en el joc si disposen d'orientacions que els inclinen a demanar una obra o una altra. [...] El silenci del crític davant d'un llibre estimable pot constituir una forma de condemnar-lo. Aquest silenci, però, no sol ser deliberat, perquè té poques ocasions de parlar dels llibres.
En aquest punt, els mitjans de comunicació, en el cas del valencià, són tan migrats que dificulten el treball de la crítica. La literatura catalana del País Valencià no compta amb les plataformes necessàries per parlar de la seua producció. [...]

(Francesc Pérez i Moragon. "Entrevista a Josep Iborra: «Totes les literatures 'normals' necessiten traduir»", Caràcters, núm. 32, juny 2005)