Josep Iborra Martínez neix a Benissa (Alacant) el 14 d'octubre de 1929. Fa el batxillerat a Alcoi i el 1948 es trasllada a València a estudiar Dret i Filosofia i Lletres. Obté el títol de doctor en filologia romànica per la Universitat de València amb la tesi Humanisme i nacionalisme en Joan Fuster.

Durant la seva estada a València entra en contacte amb persones com Vicent Ventura i Joan Fuster, i publica els seus primers escrits, crítiques literàries i algun relat, a les revistes Verbo, Claustro i Pont Blau, aquesta darrera feta per alguns catalans exiliats a Mèxic. Aquests relats quedaran inclosos posteriorment en el volum Pàraboles i prou (1955), l'únic en el camp de la creació literària.

Ben aviat, però, deixa de banda la creació literària per dedicar-se en exclusiva a promoure la cultura valenciana. En un moment delicat en què el valencianisme es veu abocat al fracàs a causa d'un conformisme generalitzat, Iborra lluitarà per transformar aquesta realitat, que condueix la llengua i la cultura valencianes a un abisme sense retorn.

Paral·lelament inicia la seva tasca com a professor de filosofia a secundària a l'Institut Maria Enríquez de Gandia (1970-1975), on també du a terme classes voluntàries de valencià per als seus alumnes i cursos de llengua per a mestres, que complementa amb conferències d'altres autors valencians del moment. Durant aquest període, des de l'Ateneu de la ciutat, del qual n'és president, promou tota mena d'activitats culturals arreu de la comarca, i col·labora en la premsa local.

El 1975 deixa Gandia i es trasllada a un institut de Paterna, i poc després s'incorpora a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de València, del qual n'esdevé director adjunt. La seva tasca en aquest centre, considerada cabdal, es basa principalment en organitzar i visar els cursos de reciclatge de valencià per a docents per tal que la llengua valenciana esdevingui una eina d'ús a les escoles amb totes les garanties. En dissoldre's l'ICE, entra al Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València, on exerceix de secretari fins a la seva jubilació.

Un altre aspecte a destacar durant aquests anys és la seva dedicació a la crítica literària, especialment pel que fa a la novel·la, fet que li ha conferit una reconeguda autoritat dins les lletres valencianes. Aquesta extensa tasca, que ha fet pública a través de les seves nombroses col·laboracions en diverses publicacions periòdiques (Serra d'Or, L'Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters, Revista de Catalunya, etc.), ha estat recopilada en dos llibres: Confluències i La trinxera literària, tots dos volums publicats l'any 1995. Entre els articles publicats durant aquests anys cal remarcar "La poesia política valenciana (1930-1939)" (1974) i "La novel·la al País Valencià" (1977). A més, ha publicat estudis sobre història de la literatura i molt especialment sobre l'obra de Joan Fuster —Fuster portàtil (1982), premi Joan Fuster, 1982, i el recull d'articles, publicat de manera pòstuma Fuster, una declinació personal (2014)—.

L'any 2005 publica el llibre d'assaig Inflexions, pel qual rep diversos premis: el de la Mancomunitat de la Ribera Alta, 2004; el de l'Institut Interuniversitari de València, 2005; i el Premi de la Crítica de l'AELC del País Valencià, 2005. L'any 2006, durant la cerimònia de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians se li ret homenatge per la seva trajectòria.

Mor a Benissa el 24 de febrer de 2011.