(...) «Una Vida llogada és una novel·la coral, va explicar Adelina Navarro, amb diversos personatges principals i tot i que un d’ells es troba fora de l’acció hi és sempre ben present». La primera novel·la d’Hurtado viatja de la València actual a la del futur i passa per ciutats com Alcoi, Marsella o Castelló de la Plana. Navarro va lloar «la coherència, la gran fluïdesa narrativa, el discurs elegant i els tocs d’humor valencià, d’expressions i formes que demostren que l’acció de la novel·la transcorre a València».

Admirador del Nobel portuguès José Saramago, però també dels clàssics valencians Joan Fuster i Enric Valor, així com de Josep Piera, Ferran Torrent o Jaume Cabré, entre altres, Manel Hurtado assegurà que pensa cinematogràficament. Sens dubte, els seus estudis de guió així com d’imatge i so el duen a planificar-ho tot i pensar-ho com si d’una pel·lícula es tractés (...).

Josep Lluís Galiana: "Una novel·la coral i molt cinematogràfica", Levante-EMV, 26 de maig de 2012)

* * *

(…) Un relat extens i intens que se situa dins del gènere negre i on l’autor ens va dibuixant diversos triangles, un de geogràfic, el que conformen el barri del Cabanyal, als Poblats Marítims de la ciutat de València, el llogaret del Mareny de Barraquetes, a la ciutat de Sueca, i Orà, a Algèria; un altre format per la memòria, la desmemòria i la interpretació falsa o interessada de la realitat; i un tercer afectiu, Agustí, la dona i el rellotger, que conformen els tres personatges de l’escenari del primer crim.

Hurtado escriu sobre l’emigració valenciana de principi de segle al nord d’Àfrica, de l’emigració africana a Europa de les darreres dècades, de les famílies trencades i amb ferides que no cicatritzen a pesar del temps transcorregut (...).

(Manel Alonso i Català: “Elegia vora mar”, Diari Gran del Sobiranisme, 13 de febrer de 2019)

* * *

La novel·la ens parla de la descoberta de l’altre en diversos sentits. L’adult, els seus problemes, les seues complicades relacions familiars i matrimonials, la maduresa, la lenta decadència del cos, l’autodestrucció i el dolor intens que provoca la pèrdua. Però també des d’un vessant cultural, el d’aquells altres ciutadans amb els quals compartim estat, el ciutadà monolingüe poc amic de la diversitat.

Està escrita amb un punt d’humor, a pesar dels diversos drames als quals assistim. Amb un llenguatge àgil que l’acosta a la narrativa per a joves i amb clares influències cinematogràfiques. És entretinguda. Compta amb una gran càrrega humana, i Hurtado, a més, ha sabut donar-li versemblança tot i la situació acientífica que ens proposa, un viatge extracorporal des de l’adolescència a la maduresa d’anada i tornada.

Mentrestant, el temps s’ha aturat esperant que algú recomponga amb saviesa i paciència els recipients de la clepsidra i aquesta, amb el seu ritme constant i compassat, recupere el pas de les hores.

(Manel Alonso i Català: “Clepsidra”, Diari Gran del Sobiranisme, 15 de novembre de 2021)