Entrevistes
El llibre de poemes Interiors (Columna) completa la trilogia que la autora va iniciar amb Amant i amic i Pràctica de vida. Al llarg dels tres volums la nostàlgia evoluciona fins que s'acaba instal·lant a la vida quotidiana i projectant en els objectes més propers.
[...]
— La trilogia reflecteix l'evolució d'un sentiment?
—És un procés. Amant i amic va ser escrit immediatament després de la mort del meu marit, per tant, és un llibre estripat i sagnant on expresso tot el dolor, la injustícia i la falta de noblesa de la mort. És un llibre de revolta. Pràctica de vida és un llibre molt més serè. El sofriment potser és el mateix, però la mort i l'absència ja s'han incorporat en la pràctica de la vida. Perquè allò que diuen que el temps ho cura tot és mentida. El temps ens ensenya a viure amb aquella renúncia. I la vellesa no és més que això: anar acceptant les renúncies. [...]
—Diu que el temps ajuda a conviure amb les absències. La poesia també és un bon remei?
—Sí, també. Algú em va dir una vegada que poder fer literatura era una sort, com una salvació. Escriure és una manera de buidar-se i d'explicar-se a un mateix les coses que ens passen. I si, a més, connectes amb altres persones, per sensibilitat o per experiència, doncs molt millor. [...]
— A banda de compartir, doncs, és una teràpia?
—Sí, [...] t'ajuda. Però al mateix temps penses que pots ajudar els altres. L'escriptor sempre escriu pensant que connectarà amb el lector. Que el nombre de lectors sigui més o menys nombrós, que la connexió sigui més profunda o més superficial, o que la complicitat vingui donada per una experiència o per uns referents culturals... és igual. El que vols és connectar.
— Ha escrit uns quants llibres de poesia, però es pot dir que està fora dels cercles literaris.
— Jo? Absolutament. Suposo que he tingut una vida sentimental, familiar i professional molt plena. Ara estic jubilada, però he estat professora de literatura durant 43 anys.[...] Però el cert és que no he anat a reunions, ni a còctels, ni a trobades d'escriptors... I, més endavant, la salut no m'ho ha permès. I ha arribat un moment en què tinc set llibres publicats però que gairebé ningú no em coneix. Em coneixen algunes persones concretes com Maria Àngels Anglada, Teresa Pàmies i Ramon Folch i Camarasa, però es poden comptar amb els dits d'una mà. Potser, per ser més coneguda hauria d'escriure més i millor.
— La preocupa superar-se en qualitat?
—Moltíssim. I crec que la majoria d'escriptors escriuen millor que jo. Però també he conegut persones amb un gruix important d'obres publicades que, perquè són de comarques, no han tingut el ressò que haurien d'haver tingut. Són persones que no fan soroll i jo potser estic més a prop d'aquest cercle.
(Fragments de l'entrevista amb Marta Ciércoles. Avui. "Suplement Cultura", 12 de març de 1998, p. 9)