El món es disfressava de tu, de mi i de l'atzar
MARIA MERCÈ MARÇAL

Sobre aquest llit on he de morir un dia
massa llunyà, què encesos els combats!
Cor contra cor, la lluna ens sotmetia
d'una mateixa espassa traspassats.

De nord a sud, per la geografia
del nostre cos —romeus assedegats—
un foc d'estels frisosos confonia,
una i dual les nostres soledats.

Orfe de mots, creaves un llenguatge
fet de sospirs i d'onomatopeies
com insistent onada en el meu port;

i pressentint, potser, l'últim viatge
trena de cendra feies i desfeies
amb tu, amb mi i amb l'ombra de la mort.

(Del llibre Amat i amic. Barcelona: Edicions 62, 1985)

* * *

Avui, que fa deu anys, amic, amat,
No s'ha esbullat ni un bri la nostra trena
T'has instal·lat en mi com un nonat
O com la sang que em salta dins la vena.
Nit rere nit, acuts al meu costat
I com una heura a l'arbre s'encadena
Sobre l'antic enyor has arrelat
Omplint-lo tot de llum nova i serena.
Lleials, tossuts, fidels amants encara,
Enfront la mort —que uneix més que separa—
Ressucitem l'amor entre tots dos.
Besadament, signem el pacte
On el lligam més ferm segueix intacte:
Sobre la tomba flamejant de flors.

5 de març de 1992

(Del llibre Poesia Completa. Barcelona: Columna, 2005)

* * *

CIANUR

Oh quin despit, oh quin immens furor
sento pel buit de què vas fer-me hereva!
L'altre tu, mort, m'indigna i em subleva
perquè fingeix no veure el meu enyor.

Oh quin turment, quin vendaval sonor
aquesta guerra amb la mudesa teva,
camp de batalla que no coneix treva
on el record es bat amb el rancor!

La pau, inabastable, va allunyant-se.
Ni tu, callat, ni jo, sense esperança,
podem bastir cap ombra de futur.

Reservaré —enmig de tots els versos—
en un calaix, entre papers dispersos,
com escriví Vinyoli, el cianur.

(Del llibre Pràctica de vida. Barcelona: Columna, 1993)

* * *

1984

Em desperta a poc a poc, com la fulla d'un ganivet que entra lentament en el meu cervell, un pensament turmentador: ets mort. Abans d'entendre-ho, abans i tot de sentir el mal que em fa, jo ja ho sabia: tinc entre els braços el teu coixí on, bo i adormida, dec haver estat buscant-te endebades. Ets mort. Ets mort. Ets mort. És una frase que podria repetir-me fins a la fatiga, tossudament, sense que pogués fer-la meva, assimilar-la, arrenglerar-la amb el conjunt dels altres pensaments. Em barallo amb mi mateixa: "Ho has d'entendre; cal acceptar-ho, és una veritat objectiva". Inútil. No és que no m'ho cregui, no és que no conegui el joc cec de l'atzar; és que el meu cos continua buscant-te i el buit del meu costat no és suficient per a convèncer-me de la teva absència.

(Del llibre Trena de cendra. Barcelona: Pòrtic, 1984)

* * *

XXIV

Jo sóc aquesta dona que mira sense veure
el perfil de les coses amb un posat absent,
que matineja o vetlla, escapant-se del jeure
perquè el llit flajel·la l'ossada decadent.

Jo sóc aquesta lluita de rebel·lia i deure
que, nòmada per força, desarrelada, sent
el desig indomable de trobar un lloc on seure
sobre la terra amiga que despentina el vent.

Jo sóc aquesta dona que, decebuda i lassa,
se sent insatisfeta de cada hora que passa
i tem i desconfia de l'hora que vindrà;

que es troba les mans buides, que es troba les mans fredes,
i cerca en el silenci dels camps i les arbredes
la pau que ha de donar-li el coratge per demà.

(Del llibre Vint-i-cinc sonets i un dia. Olot: Aubert, 1978)