Josep A. Grimalt
1938-2024
Entrevistes
—Com és que des de 1965 no s'ha tornat a publicar cap obra vostra?
—La veritat és que, malgrat tenir la novel·la una bona acollida de públic i crítica, jo no tenia confiança en les meves possibilitats com a escriptor. Això, juntament amb la falta de temps, va provocar que deixàs de fer literatura de creació i em dedicàs de ple als meus estudis i a la divulgació.
—I ara, no us plantejau la possibilitat de reprendre la vostra carrera literària coincidint amb aquesta segona edició?
—Sincerament, he perdut la il·lusió per escriure perquè crec que la literatura s'ha mercantilitzat molt. Ara vendre un llibre és com vendre detergents. D'altra banda, les grans editorials estan més interessades a crear compradors de llibres que no bons lectors. He escrit alguna coseta i no descart la possibilitat de continuar-ho fent. Jo escric pel gust de comunicar, i sobre aquesta base m'agrada escriure. De tota manera, jo no vaig escriure la Història d'una dama i un lloro amb la intenció que fos publicada.
—Com és, doncs, que vàreu arribar a publicar la novel·la?
—Bé, la qüestió és que la vaig començar com a exercici per practicar el català, però se'm va anar allargant i va acabar sent una novel·leta. La vaig deixar llegir als amics i em varen animar que la publicàs, però no els vaig fer cas. Dos anys després, el 1962, em varen suggerir que la presentàs al Ciutat de Palma i, malgrat no ajustar-se a les bases per la seva poca extensió, va quedar finalista. El 1965 la vaig publicar.
—I què creis que pot aportar aquesta novel·la al públic actual, tan diferent del de 1965?
—Aquesta és una obra que no s'assembla gens al tipus de literatura que es fa ara, però tampoc no s'assemblava a la que es feia fa quaranta anys. Des del meu punt de vista és una novel·la atractiva per a molta gent, pel seu argument desbarat i perquè segueix la línia de la literatura tradicional, és clara, bona d'entendre i, a més, divertida.
—Quina creis vós que és la principal diferència entre el que s'escriu ara i la literatura que es feia als seixanta?
—No conec gaire la literatura d'avui dia perquè per la meva feina he d'emprar obres que no són d'actualitat i entrar en una llibreria m'aborrona per la gran quantitat de títols que surten constantment. De tota manera i pel poc que jo sé, diria que la literatura actual és anticlàssica; avui dia s'escriu sense un pla pretraçat, es fa una literatura extravagant plena d'inconnexions.
(Iolanda Pericàs: «Les editorials no volen crear bons lectors, sinó compradors de llibres», Diari de Balears (Palma), 5 de març de 2001)
—La veritat és que, malgrat tenir la novel·la una bona acollida de públic i crítica, jo no tenia confiança en les meves possibilitats com a escriptor. Això, juntament amb la falta de temps, va provocar que deixàs de fer literatura de creació i em dedicàs de ple als meus estudis i a la divulgació.
—I ara, no us plantejau la possibilitat de reprendre la vostra carrera literària coincidint amb aquesta segona edició?
—Sincerament, he perdut la il·lusió per escriure perquè crec que la literatura s'ha mercantilitzat molt. Ara vendre un llibre és com vendre detergents. D'altra banda, les grans editorials estan més interessades a crear compradors de llibres que no bons lectors. He escrit alguna coseta i no descart la possibilitat de continuar-ho fent. Jo escric pel gust de comunicar, i sobre aquesta base m'agrada escriure. De tota manera, jo no vaig escriure la Història d'una dama i un lloro amb la intenció que fos publicada.
—Com és, doncs, que vàreu arribar a publicar la novel·la?
—Bé, la qüestió és que la vaig començar com a exercici per practicar el català, però se'm va anar allargant i va acabar sent una novel·leta. La vaig deixar llegir als amics i em varen animar que la publicàs, però no els vaig fer cas. Dos anys després, el 1962, em varen suggerir que la presentàs al Ciutat de Palma i, malgrat no ajustar-se a les bases per la seva poca extensió, va quedar finalista. El 1965 la vaig publicar.
—I què creis que pot aportar aquesta novel·la al públic actual, tan diferent del de 1965?
—Aquesta és una obra que no s'assembla gens al tipus de literatura que es fa ara, però tampoc no s'assemblava a la que es feia fa quaranta anys. Des del meu punt de vista és una novel·la atractiva per a molta gent, pel seu argument desbarat i perquè segueix la línia de la literatura tradicional, és clara, bona d'entendre i, a més, divertida.
—Quina creis vós que és la principal diferència entre el que s'escriu ara i la literatura que es feia als seixanta?
—No conec gaire la literatura d'avui dia perquè per la meva feina he d'emprar obres que no són d'actualitat i entrar en una llibreria m'aborrona per la gran quantitat de títols que surten constantment. De tota manera i pel poc que jo sé, diria que la literatura actual és anticlàssica; avui dia s'escriu sense un pla pretraçat, es fa una literatura extravagant plena d'inconnexions.
(Iolanda Pericàs: «Les editorials no volen crear bons lectors, sinó compradors de llibres», Diari de Balears (Palma), 5 de març de 2001)