Josep A. Grimalt
1938-2024
Antologia
"A un d'aquests carrers torts i apartats que hi ha a casi tots els pobles, de color de terra, on encara no han arribat la inclemència i l'asfalt de les comissions d'urbanisme, s'aixecava, ancestral i venerable, el Convent de la Pau.
I podem dir, sense temor d'equivocar-nos, que en tot el poble no hi havia cap institució amb més tradició, prestigi i transcendència que la comunitat que l'habitava. Ni l'ajuntament, amb totes les atribucions que li confereixen les lleis de règim local, se podia comparar amb aquell convent, que comptava des de temps immemorial amb l'estima i la devoció de tots els veïns del poble, on no moria cap malalt que no hagués estat assistit per una monja de la Pau, ni, per altra banda, se feien cap matances sense que la madona de la casa enviàs a les monges un bon present de fetge, llom i botifarrons.
La festa anual del Convent movia deu vegades més la gent que la del patró de la Parròquia, i fins i tot que cap de les visites periòdiques del senyor Bisbe.
Un dia hi tocaren a la porta. La portera s'aixecà amb desgana per anar a obrir. No hi hauria anat amb tanta indiferència si hagués pogut endevinar el rebombori que s'havia d'armar temps després amb la intervenció de la qui s'hi presentava aleshores.
–Ave Maria Puríssima.
–Concebuda sens màcula. ¿Què volia?
–¿Podria parlar amb la Mare Superiora?
–Faci el favor de passar.
La visita era una dona d'uns vint-i-cinc anys, vestida de negre. Alta, pàl·lida, amb uns ulls com dues móres i molt bella. La seva presència hauria torbat qualsevol que no hagués estat justament la monja portera.
Aquesta la féu passar a una saleta dient-li:
–Segui, si vol. Ara l'avisaré.
Aquella saleta, que semblava a posta per a rebre-hi les visites, era un prodigi de netedat, orde i compostura. Hi havia una taula amb calaix i mitja dotzena de cadires de reixeta. Per les parets, un poc nues i blanques com un glop de llet, alguns quadros: un era el retrat de la fundadora; part damunt la taula, un altre d'una estampa amb la benedicció papal.
La dona se sentia nerviosa. Ben prest s'aixecà de la cadira i s'acostà a una finestra des de la qual podia contemplar el grandiós jardí del convent. Una monja treia aigua del pou; n'omplí una gerra i va desaparèixer per un portal que devia esser el de la cuina.
–Bon dia tenga. Vostè dirà...
La dona se retirà ràpidament de la finestra i se trobà cara a cara amb la Mare Superiora.
La conversa entre la monja i la visita fou ben llarga. Començà a mitjan capvespre i acabà quan la campana va fer el senyal per anar a sopar.
Pocs mesos després, aquella dona s'havia convertit en una més de les monges i ja li eren familiars el jardí, el portal de la cuina i la sala de rebre les visites. Llavors ja era coneguda de totes les altres i de la gent del poble. La qui en religió duia el nom de Sor Maria de la Purificació va sortir extraordinàriament hàbil per al servici dels malalts, tant, que casi tothom demanava la seva presència quan tenia un familiar en el llit. Se va fer ben popular la seva figura àgil, caminant sempre ràpida pels carrers. I amabilitat, tacte i paciència la feren la monja més estimada de tota la Comunitat."
(Del llibre Història d'una dama i un lloro. Palma: Moll, 2001, p. 9-11)
I podem dir, sense temor d'equivocar-nos, que en tot el poble no hi havia cap institució amb més tradició, prestigi i transcendència que la comunitat que l'habitava. Ni l'ajuntament, amb totes les atribucions que li confereixen les lleis de règim local, se podia comparar amb aquell convent, que comptava des de temps immemorial amb l'estima i la devoció de tots els veïns del poble, on no moria cap malalt que no hagués estat assistit per una monja de la Pau, ni, per altra banda, se feien cap matances sense que la madona de la casa enviàs a les monges un bon present de fetge, llom i botifarrons.
La festa anual del Convent movia deu vegades més la gent que la del patró de la Parròquia, i fins i tot que cap de les visites periòdiques del senyor Bisbe.
Un dia hi tocaren a la porta. La portera s'aixecà amb desgana per anar a obrir. No hi hauria anat amb tanta indiferència si hagués pogut endevinar el rebombori que s'havia d'armar temps després amb la intervenció de la qui s'hi presentava aleshores.
–Ave Maria Puríssima.
–Concebuda sens màcula. ¿Què volia?
–¿Podria parlar amb la Mare Superiora?
–Faci el favor de passar.
La visita era una dona d'uns vint-i-cinc anys, vestida de negre. Alta, pàl·lida, amb uns ulls com dues móres i molt bella. La seva presència hauria torbat qualsevol que no hagués estat justament la monja portera.
Aquesta la féu passar a una saleta dient-li:
–Segui, si vol. Ara l'avisaré.
Aquella saleta, que semblava a posta per a rebre-hi les visites, era un prodigi de netedat, orde i compostura. Hi havia una taula amb calaix i mitja dotzena de cadires de reixeta. Per les parets, un poc nues i blanques com un glop de llet, alguns quadros: un era el retrat de la fundadora; part damunt la taula, un altre d'una estampa amb la benedicció papal.
La dona se sentia nerviosa. Ben prest s'aixecà de la cadira i s'acostà a una finestra des de la qual podia contemplar el grandiós jardí del convent. Una monja treia aigua del pou; n'omplí una gerra i va desaparèixer per un portal que devia esser el de la cuina.
–Bon dia tenga. Vostè dirà...
La dona se retirà ràpidament de la finestra i se trobà cara a cara amb la Mare Superiora.
La conversa entre la monja i la visita fou ben llarga. Començà a mitjan capvespre i acabà quan la campana va fer el senyal per anar a sopar.
Pocs mesos després, aquella dona s'havia convertit en una més de les monges i ja li eren familiars el jardí, el portal de la cuina i la sala de rebre les visites. Llavors ja era coneguda de totes les altres i de la gent del poble. La qui en religió duia el nom de Sor Maria de la Purificació va sortir extraordinàriament hàbil per al servici dels malalts, tant, que casi tothom demanava la seva presència quan tenia un familiar en el llit. Se va fer ben popular la seva figura àgil, caminant sempre ràpida pels carrers. I amabilitat, tacte i paciència la feren la monja més estimada de tota la Comunitat."
(Del llibre Història d'una dama i un lloro. Palma: Moll, 2001, p. 9-11)
* * *
"Com molts d'al·lots mallorquins de la meva generació, durant la meva infància vaig esser un lector fervent de l'Aplec de Rondaies Mallorquines d'En Jordi d'es Racó. A part d'haver entretengut una mala fi d'hores de la meva infància, com ells li dec els primers contactes amb els grans temes de la imaginació universal, el despertar de la sensibilitat envers la literatura, el coneixement de molts de recursos expressius del nostre parlar matern i les primeres pràctiques de lectura en llengua catalana.
L'any 1962, centenari del naixement de mossèn Antoni M. Alcover, la convocatòria dels Premis "Ciutat de Palma" en comprenia un de destinat a guardonar un estudi sobre l'Aplec. La publicació de la convocatòria em va arribar a l'illa de Gran Canària, on era a prestar el servei militar. Acabava de llegir-ne la biografia escrita pel seu deixeble Francesc de B. Moll titulada Un home de combat. A l'admiració que sentia per l'obra rondallística i lexicogràfica de mossèn Alcover, s'hi va afegir un viu sentiment d'estimació cap a la seva persona. Per damunt dels seus defectes, que el biògraf no ocultava, hi vaig descobrir un bon cabal de virtuts humanes: força de voluntat, capacitat de treball i un amor a la llengua catalana tan autèntic que el va dur a servir-la fins a sacrificar-li el patrimoni i la salut.
La convocatòria del premi em va fer venir al cap una idea que no m'havia ocorregut mai: que les rondalles podien també esser objecte d'estudi i d'investigació. M'explicaré: a les escoles on m'educaren, no m'havien anomenat mai ni les rondalles ni mossèn Alcover. L'Aplec no formava part, di d'enfora, de la literatura reconeguda oficialment. El tacaven uns quants estigmes: era escrit en català, i en català dialectal; el seu llenguatge, doncs, era doblement marginal: com a idioma i com a dialecte; l'Aplec, a més, se considerava inclòs dins la literatura infantil, és a dir, pertanyia a una categoria menor. Si els noms de Ramon Llull, Costa i Llobera i Joan Alcover tenien un raconet dins el llibre de text de Literatura Universal que estudiàvem al cinquè curs de batxiller, com a representants d'una literatura de segon orde, ben segur, i fora de l'escola els sentíem anomenar a discursos, conferències i a qualque sermó, no record que mai succeís amb les rondalles de mossèn Alcover. ¿Com podia jo pensar, doncs, que aquell llibre, per molt que jo el tengués entre els de capçalera, pogués merèixer l'atenció d'un erudit?"
(De la «Introducció» del llibre Aplec de rondaies mallorquines d'en Jordi d'es Racó. Palma: Moll, 1996, p. 7-8)
L'any 1962, centenari del naixement de mossèn Antoni M. Alcover, la convocatòria dels Premis "Ciutat de Palma" en comprenia un de destinat a guardonar un estudi sobre l'Aplec. La publicació de la convocatòria em va arribar a l'illa de Gran Canària, on era a prestar el servei militar. Acabava de llegir-ne la biografia escrita pel seu deixeble Francesc de B. Moll titulada Un home de combat. A l'admiració que sentia per l'obra rondallística i lexicogràfica de mossèn Alcover, s'hi va afegir un viu sentiment d'estimació cap a la seva persona. Per damunt dels seus defectes, que el biògraf no ocultava, hi vaig descobrir un bon cabal de virtuts humanes: força de voluntat, capacitat de treball i un amor a la llengua catalana tan autèntic que el va dur a servir-la fins a sacrificar-li el patrimoni i la salut.
La convocatòria del premi em va fer venir al cap una idea que no m'havia ocorregut mai: que les rondalles podien també esser objecte d'estudi i d'investigació. M'explicaré: a les escoles on m'educaren, no m'havien anomenat mai ni les rondalles ni mossèn Alcover. L'Aplec no formava part, di d'enfora, de la literatura reconeguda oficialment. El tacaven uns quants estigmes: era escrit en català, i en català dialectal; el seu llenguatge, doncs, era doblement marginal: com a idioma i com a dialecte; l'Aplec, a més, se considerava inclòs dins la literatura infantil, és a dir, pertanyia a una categoria menor. Si els noms de Ramon Llull, Costa i Llobera i Joan Alcover tenien un raconet dins el llibre de text de Literatura Universal que estudiàvem al cinquè curs de batxiller, com a representants d'una literatura de segon orde, ben segur, i fora de l'escola els sentíem anomenar a discursos, conferències i a qualque sermó, no record que mai succeís amb les rondalles de mossèn Alcover. ¿Com podia jo pensar, doncs, que aquell llibre, per molt que jo el tengués entre els de capçalera, pogués merèixer l'atenció d'un erudit?"
(De la «Introducció» del llibre Aplec de rondaies mallorquines d'en Jordi d'es Racó. Palma: Moll, 1996, p. 7-8)
* * *
"Tots acceptam que la rondalla és una narració. Doncs bé, una narració, com tota activitat lliure, pot esser considerada des de tres punts de vista: com a saber, com a actuació i com a producte. Aquests tres punts de vista se distingeixen també en la pràctica, entre els no especialistes. Quan deim «¿saps la rondalla de la Ventafocs?», volent significar «¿ets capaç de contar-la?», la consideram com a saber; quan deim «En Pere ens conta una rondalla», la consideram com a actuació, i quan deim «la rondalla que ens ha contat En Pere», la consideram com a producte. Precisem que les rondalles contades, si són retengudes en la memòria dels escoltadors, de manera que després també ells les puguin contar, se converteixen en saber, i també que la via per accedir al saber són les actuacions."
(De l'article «Les rondalles reconstruïdes de mossèn Alcover», dins Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny. Barcelona: PAM, 1998, vol. 2., p. 328)
(De l'article «Les rondalles reconstruïdes de mossèn Alcover», dins Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny. Barcelona: PAM, 1998, vol. 2., p. 328)
* * *
"Pens sincerament que la solució més senzilla era que tota la novel·la [Bearn] fos escrita en una sola modalitat, aquella en què s'expressa la veu del narrador. Si l'autor fos viu, la hi hauria proposada i crec que l'hauria convençut. No essent el cas, l'editor ha cregut que no havíem de restituir els diàlegs a la modalitat literària, com apareixen a la 1a. edició catalana, sinó respectar la que suposam que fou l'última voluntat de l'autor. Això sí, he procedit a una revisió de tot el text segons els criteris generals d'aquesta nova edició de les Obres completes, posant esment especialíssim a conjurar el perill de caure en incoherències.
El criteri de fer parlar alguns personatges, com el senyor de Bearn, en la modalitat literària i d'altres, com els pagesos i potser la mateixa Dona Maria Antònia, en la dialectal, molt en consonància amb qualque teoria sociolingüística, no hauria resultat convincent per a ningú que tengui un coneixement directe del parlar tradicional mallorquí, i més poc viable encara hauria estat que un mateix personatge hagués passat d'una modalitat a l'altra segons el tema de la conversa."
(De la «Justificació» de les Obres completes. Barcelona: Edicions 62, 1993, vol. 2., p. 7)
El criteri de fer parlar alguns personatges, com el senyor de Bearn, en la modalitat literària i d'altres, com els pagesos i potser la mateixa Dona Maria Antònia, en la dialectal, molt en consonància amb qualque teoria sociolingüística, no hauria resultat convincent per a ningú que tengui un coneixement directe del parlar tradicional mallorquí, i més poc viable encara hauria estat que un mateix personatge hagués passat d'una modalitat a l'altra segons el tema de la conversa."
(De la «Justificació» de les Obres completes. Barcelona: Edicions 62, 1993, vol. 2., p. 7)
* * *
"Papini ha dit que només dos éssers en el món han conegut el secret de Judes: el Crist i el Traïdor. De manera semblant, s'expressa el P. Jordi Llimona: restaran sempre incògnites la seva traïció i la seva reacció final. Si aquesta ambigüitat pot esser un maledcap per als historiadors, els biblistes i els teòlegs, és una preciosa virtut des del punt de vista de la literatura. Són els casos conflictius els que ens atreuen més i, sobretot, els que resulten més fecunds literàriament. Per això Judes ens és tan seductor. Com a engendrador d'hipertextos no deu estar esgotat, com no hi està Jesucrist.
Moltes qüestions suscitades deriven, ja ho hem vist, de llegir els evangelis com a narracions realistes. Ho determinen, a més de les causes assenyalades i altres que un estudi més detallat podria mostrar, els encerts narratius que contenen: l'episodi d'Emaús (Lluc 24: 13-35) fa una utilització magistral de l'anagnòrisi, i quan Joan redactà el verset 3 del seu capítol 12, sense proposar-s'ho, va obrar una petita joia de la literatura eròtica de tots els temps."
(Del llibre La figura de Judes a la literatura (Notes per a un estudi sobre hipertextualitat). Palma: Pastoral Universitària, 2004, p. 83)
Moltes qüestions suscitades deriven, ja ho hem vist, de llegir els evangelis com a narracions realistes. Ho determinen, a més de les causes assenyalades i altres que un estudi més detallat podria mostrar, els encerts narratius que contenen: l'episodi d'Emaús (Lluc 24: 13-35) fa una utilització magistral de l'anagnòrisi, i quan Joan redactà el verset 3 del seu capítol 12, sense proposar-s'ho, va obrar una petita joia de la literatura eròtica de tots els temps."
(Del llibre La figura de Judes a la literatura (Notes per a un estudi sobre hipertextualitat). Palma: Pastoral Universitària, 2004, p. 83)