—D’on sorgeix el seu interès per la literatura?
—De tota la vida, sempre he tingut clar que volia escriure. A catorze anys volíem fer una comèdia musical, amb la canalla del carrer. Hi havia un xicot que tocava molt bé el piano i es va com­prometre a compondre la peça, mentre jo faria el llibre. Ho vam intentar, vaig arribar a escriure el llibret, es van fer assajos... Explicava anècdotes i vivències dels diferents personatges que passaven per la botiga i algun personatge de ficció, com ara el dependent Julio, que era molt torero, amb escenes picants amb alguna clienta. Tenia forma de sainet. Però mai no es va repre­sentar. 

—Quina era la seva principal inspiració?
—Havia llegit molt Folch i Torres, des del Patufet i totes les seves novel·les d’aventures, fins a rellegir-les quatre vegades. M’agradava molt el seu estil i la seva manera de fer. Així que vaig intentar imitar-lo, tot fent Les aventures de Jaume Canari pel nord de l’Equador, però no el vaig poder acabar i es va quedar en uns quants capítols. 

—Com va fer Sants i mites de Catalunya?
—Vaig fer una tria del que em va semblar millor, referit a les llegendes del nostre país. 

—Després el va reconvertir en Llegendes i veritats. Amb quines diferències?
—Hi vaig afegir molta més documentació, com per exemple la que es refereix a l’Abat Oliba, que és molt densa, però hi és tota. També sobre la Carta de Repoblació de Cardona. Hi vaig posar l’Auca dels dibuixos de Joan Vilanova... 

—Com s’ho va fer per trobar aquestes llegendes? 
—Normalment s’havia de passar pel capellà dels pobles, ja que era el fil més directe. Et donava raó de les coses de l’església i dels sants. Pel que fa a les llegendes no hi entrava pas mai gaire, però et suggeria la persona del poble, savi o historiador que em podia donar noves referències i que t’explicava algunes de les coses que havien passat al seu poble. A vegades és dificil destri­ar on acaba la llegenda i on comença la veritat. 

—D’on neix la idea d’escriure Viatge al país del pèndol? 
—Del viatge que vam fer a l’URSS, el 1977. Vaig prendre moltes notes i vaig fer servir la taquigrafia, que havia après una mica de petit. Com a soci del Col·legi d’Agents Comercials fre­qüentava la Cambra de Comerç i un bon dia em van dir que tenia la possibilitat de fer un viatge a l’URSS per a dues persones. Ho vaig proposar a la dona i ho vam tirar endavant. Era un viatge de turisme social, organitzat per a gent del món de l’ensenyament, de les dues Castelles. Com que algú es va desdir a darrera hora, ens va arribar la proposta i al viatge només nosaltres érem cata­lans.

—Quina impressió va treure de l’URSS de 1977? 
—Fantàstica. Són gent de molt bona fe. De bell antuvi et miraven una mica de reüll, perquè no tenien gaire bon record del que els havia passat durant la Segona Guerra Mundial amb els alemanys i altres estrangers. Portàvem guies russes que ens explicaven la situació amb un castellà correcte, però això sí, amb el cervell rentat. Les cuineres i cambreres eren de postal i es desvivien per nosaltres. El menjar era molt bo i recordo que ens deien: «Atipeu-vos ara que sou a Rússia, ja que ja n’heu patit prou de gana a Espanya». En una altra anècdota, ens va passar que vam anar al teatre a Leningrad, avui Sant Petersburg, i quan vam sortir no hi havia l’autocar enlloc, amb un fred que pelava. De manera que una guia jove va haver d’improvisar el retorn a l’hotel amb tramvies. Quan vam arribar, tots els maestros estaven molt enfadats i l’endemà al matí, en una assemblea, van decidir treure totes les maletes al carrer en senyal de protesta. Un d’ells va voler parlar amb l’ambaixador espanyol, que era Juan A. Samaranch, però se’l van treure de sobre. Al vespre, una guia (que era una policia russa camuflada) ens va dir que no féssim bromes i anéssim a dormir. No li vam fer cas, però tot seguit, va intervenir la policia i ens van dir: “O van a les habitacions o van a la presó”. Així es va acabar la protesta. 

—Què vol reflectir Memòries i aventures d’un temps i un país. Catalunya, 1930-1950?
—Una mica tot el que us he explicat fins ara. La meva memòria personal. Parlo d’aventures perquè després del primer bombardeig que va patir Manresa, els meus pares em van portar a Moià, ja que jo hi havia estat criat amb dida.

(Jordi Sardans. “Lluís Grifell Pons”, El Pou de la Gallina, novembre de 2011, núm. 270, p. 23-26). En línia.