Els setges de Girona i les mosques de sant Narcís

Foren les mosques el motiu principal de la popularitat de sant Narcís després de la seva mort, ja que apareixen tres cops a la història miraculosa de Girona, i sempre associades a la figura de Narcís.  

La primera vegada l’any 1285, durant el primer setge documentat de la ciutat portat a cap pel rei Felip de França, quan el monarca català Pere II estava enfrontat amb ell, amb el papa i amb la casa d’Anjou; un contenciós que propicià l’organització d’una croada contra Catalunya. 

Els francesos tenien la ciutat de Girona sotmesa a un setge molt sever, i tant era així, que n’aconseguiren finalment l’ocupació: fou el dia 5 de setembre de 1285, com dèiem. El seu domini, però, només havia de durar uns quants dies, concretament fins a la diada de sant Narcís, quan els assetjadors robaren el seu sepulcre. 

Es diu que tan bon punt arribats al campament amb la sagrada carga començaren a eixir mosques a milers de l’interior del sarcòfag, i atacaren cavalls i homes d’armes. A conseqüència d’aquell fet s’originà una terrible pesta, la qual provocà la mort de milers de soldats, inclòs el monarca francès, que ni tan sols pogué arribar fins a Perpinyà.

Sants i mites de Catalunya, vol.III. Moià: Raima, 2000.

* * *

Els primers records

Em dic Francesc, i el que més recordo de quan era petit són les nits d’insomni, les nits sense parar d’estossegar, la sala d’espera de casa el sr. Puig primer, i la de tots els metges de la ciutat i d’alguns de Barcelona després; també l’arribada d’una germaneta que em va portar un caramel molt llarg del cel, i la mort de l’àvia, quan jo tenia cinc anys. Sempre l’havia vista al llit, l’àvia. Cada matí, un cop nets i pentinats, entràvem a la seva cambra la meva germaneta i jo a donar-li el bon dia i a fer-li un petó. Ella sempre ens solia passar la mà pels cabells, però a la meva germaneta l’acaronava més que no pas a mi, potser perquè tenia una cabellera rossa molt llarga i era tan menuda que hi arribava millor des del llit. Després ens feia un petó a cada galta i… fins al vespre, que li entràvem a dir bona nit. 

Últimament, però, ja gairebé no ens feia cas, pobreta. La mare deia que l’àvia no ens podia dir res perquè estava molt malalta, però que ens veia i ens sentia i estava molt contenta que l’entréssim a veure. Sempre la recordaré traient el seu caparró blanc entremig del llençol i coixinera acabats de canviar, i també el garbuix de roba que cada matí anava a parar al peu de la porta de la seva cambra. Un dia vaig sentir com el sr. Puig deia: «Aquests mals són terribles, sols ho sabem els metges i qui ha de tenir cura dels qui els pateixen.» Aquell matí, quan la mare va dir-nos tot plorant que ens miréssim bé l’àvia perquè no la veuríem mai més, a mi em va semblar igual que els altres dies, potser la cara un xic més fosca, però res més. El que sí em va impressionar de debò fou veure el pare plorant, perquè jo no l’havia vist plorar mai, el pare, i ara estava assegut al costat del llit de l’àvia amb el cap entre les mans i els ulls plens de llàgrimes.

Memòries d’un temps i un país. Catalunya, 1930-1950. Maçaners: Abadia Editors, 2009.

* * *

Presentació

Els estrangers que visiten Rússia pel juny, el juliol o l’agost ─com la majoria de turistes i homes de negocis─ no s’adonen de les principals perspectives del país. Durant l’encisador, però fugaç interval en el qual el verd delicat del nord decora les ciutats grisoses, i el fardell de les robes pesades desapareix miraculosament de les espatlles i dels estats d’ànim, els russos tendeixen a assemblar-se “molt a nosaltres”. Però els frondosos dies de calor i llibertat estan comptats i numerats com documents secrets. Poques vegades s’ha d’esperar molt l’hivern impacient. No és estrany que a Moscou nevi a l’agost. No obstant això, les primeres gelades prolongades s’esdevenen a finals de setembre, quan els arbres queden completament desfullats. Durant set mesos, l’únic fullatge ─a part de les molt apreciades plantes interiors─ serà l’obscura capçada dels avets. Els edificis prefabricats d’apartaments semblen blocs de cel·les vistos contra el cel grisenc. A l’octubre, nuvolots negres vessen pluges gelades durant el dia; de nit es congela la brutícia humida. Els quasi vuit milions de persones que s’empenyen les unes a les altres i s’afanyen pels carrers de Moscou, ja vesteixen les jaquetes embuatades i embotonades que les abrigaran durant les hores que vagin i vinguin per l’urbs fins a l’arribada de la primavera. A finals d’aquest mes, la gent ja està irritable i morosa, com si el planeta passés per una foscor còsmica. 

A partir de novembre, molt poques persones, sense comptar els cercles selectes culturals i polítics, menjaran aliments frescos abans de la primavera, excepte en certs banquets festius. Fora de Moscou i de Leningrad, la monotonia i la insalubritat de la dieta -que segurament contribueixen a estendre l’epidèmia anual de grip- són molt pitjors. Arriba a ser virtualment impossible aconseguir carn; la fruita i la verdura fresques (exceptuant la col de cabdell de tardor i les pastanagues) desapareixen. A mitjan desembre els russos ja estan cansats de portar la seva creu.
(...)

Dijous 11 d’agost

Avui la cosa ja pinta d’una altra manera. D’entrada, cal destacar l’arribada al port fluvial de Volvograd, un nom que la ciutat recupera el mes de novembre de 1961, ja que se’n deia Stalingrad. És una ciutat situada a la vora del riu Volga, just en el punt de convergència de diverses carreteres i vies de tren, a més del port fluvial on ara mateix ens trobem.

Dimecres 17 d’agost

Aquest matí anem a visitar el Mausoleu de Lenin. La sortida prevista era a les nou. Són dos quarts d’onze i encara no han vingut a recollir-nos. La gent està que bota, i tres o quatre dels més decidits empaiten el Barbas (la màxima autoritat que portem d’Espanya) a fi de preguntar-li si hem vingut a Moscou a perdre el temps.

Dissabte 20 d’agost

Avui s’aprofita el temps de valent, al contrari d’ahir, que alguns varen perdre tot el dia darrere l’ambaixada espanyola. El programa consta de dues visites importants i un espectacle: al matí ens portaran a visitar el Palau d’Estiu dels tsars, a la tarda el Museu de l’Ermitatge i, a la nit, anirem a veure un ballet rus.

El viatge al país del pèndol. L’URSS de 1977. Manresa: Zenobita, 2010.

* * *

Dioclecià el cridà altra vegada a la seva presència. Se sentia orgullós del seu tribú, però estava dolgut pel rumor. Volia sentir de llavis de Jordi que eren falses les acusacions referents a la seva fe. Jordi va explicar l’aventura amb tot luxe de detalls, i l’emperador s’entusiasmà de tal manera que s’estimà més oblidar-se de la part “dolenta” de l’entrevista.

Jordi treballà tant com pogué en favor dels seus correligionaris; donà els seus béns als pobres i alliberà tots els seus esclaus. Dioclecià, que no es resignava a perdre un heroi que havia donat tanta glòria a l’Imperi, insistia a dissuadir-lo del camí que havia escollit i li parlava del seu llinatge, de la seva carrera brillant, de la seva joventut, de les seves riqueses… Jordi li respongué amb la mirada a terra: 

—He trobat el Déu de l’amor; una causa per la qual valen la pena tots els sacrificis. Res del que diguis no pot apartar-me del camí que ell m’ha assenyalat. 

Davant tanta fermesa, la benevolència de Dioclecià envers Jordi es convertí en odi i ordenà que fos executat. Això passava a Nicomèdia el dia 23 d’abril de l’any 303.

Llegendes i veritats. Manresa: Zenobita, 2011.

* * *

En Guillem, el senyor d’Òdena, era un jove cavaller que vivia molt trist, perquè no tenia l’esposa amb qui somiava i amb la qual desitjava compartir les immenses riqueses que posseïa, unes riqueses que molt pocs coneixien. El castell era ple de persones que el servien i l’adulaven, però ell sabia que ho feien per interès, la qual cosa contribuïa a la seva tristor. Un dia va disfressar-se de joglar i va acudir a una gran festa que se celebrava al castell de Jorba: eren unes nuviances amb motiu del prometatge de la filla del vescomte. Hi entrà camuflat entremig dels músics. Allí va trobar la persona que buscava: l’amfitriona de la festa, a qui el seu pare obligava a casar-se amb un personatge de rància nissaga, molt ric i carregat d’anys.

Hem de dir que en Guillem i l’Ermengarda havien viscut uns candorosos amors gairebé d’infantesa. Uns amors que el pare de la noia no veia amb bons ulls, ja que el senyor de Jorba sempre havia considerat la família dels d’Òdena de categoria inferior o, si més no, massa pobres per a emparentar-s’hi. Sembla que, a fi d’evitar que aquelles relacions primerenques poguessin prosperar, va posar tots els mitjans necessaris, que no foren pocs, per a separar la parelleta. 

Havien passat els anys i l’amor d’en Guillem per la minyona havia anat augmentant a mesura que ell creixia, fins a desitjar-la més que cap altra cosa del món. Per això, avui, com a última oportunitat, havia acudit al castell veí disposat a tot, si podia comprovar que la noia encara l’estimava, ja que, després de tants anys, tenia els seus dubtes sobre si podia estar enamorada de l’home que el seu pare li imposava.

Contalles a la fresca. Berga: Edicions de L’Albí, 2012.