Les estisores

La vespra de Nadal, cap a les vuit del matí, el Nasprim jove se n'anava al bureu, regrillat i aixorit com si hagués guanyat el mil·lió de la Loteria espanyola. Venia d'atrapar prop del kiosc de la Plaça d'Aragó un parell d'estisores totes rovilloses i espuntades, i ja es demanava, amb un riure genfotre, el que en podria fer.

–"Si els-e portavi a la comuna, se deïa el Nasprim, tot marxant. Encara seria un cop a fer! Ho posarien su'l jornal. Ai! quina burla!... Es que tinc por que es fotin de jo... Belleu valdria millor els enviar en calcós, com si fos un "cadò"! Es això... Té, els enviaré!" I reïa el minyó, tot fent tindar dins la potja les velles estisores negres de conna i de rovill.

Aviat va ser trovada la persona que tenia de pagar la farça! Era el cop o mai d'enviar el colis a Mam'zelle Xixí, aquella de les Dames de France que s'havia atrevit, un dia, a li refusar la valsa al cercle del "Nap".

–"Ja serà castigada la fierota", va fer en ell mateix el Nasprim, en entrant al Bureu... I va posar, amb precaució, la cosa bruta dins una petita capseta tota guarnida de cotofluix i estacada amb un riban de surà blau. El de la maxina a escriure li va fer l’adreça sus d'un paper d'etiqueta, i, per mor de millor reixer, ho va fer certificar amb dos sous.

L'endemà de matí, el carter se presentava a l'entrada del magasin, portant amb traça, al bot dels dits, la petita capseta ben adobadeta i demanava  Madimosela Xixí per la signatura. 

Caram com va anar aixorida la nineta! I que es va cuitir de desfer el paquetot!

Les seues companyes, a part de les lligacames per home, que hi era pas bé, s’havien totes arrollades, i el contremestre, per una vegada, feïa l'ull dolcet sota les seues llunetes de nickel endaurat. Tothom se pensava que era un present: "On l'y a fait gagner, aller!" feia amb menyspreu i dolentaria, la seua enemiga, i algun xipot ja corria d'orella, quan, sota el tapet de cartró, encara més negres sus la blancor del oate, van apareixer les estisores, les estisores gitadores!...

Su'l cop, van ser unes rialles a se tibar la pell! Riure que riuràs!...

Cada un hi anava la seua. (...)

(Fragment de "Les estisores" dins Rossellonenques. Barcelona, col·lecció «La novel·la nova», núm. 50, 1930)