NINADES

"Negú se'n va témer ni se n'adonà fins que la cosa era ben manifesta. N'Angelina i en Belluguins festejaven!

Ell formava part de la quadrilla dels dimonis boiets, com les anomenaven en el poble, o més senzillament els boiets, composta de casi tots els bergantells de la vila qui corrien dels dotze fins als setze o desset anys.

Les tardes dels diumenges, des de la fira del maig fins a sant Miquel, exercien una vertadera sobirania col·lectiva. Llur imperi començava a migdia, car la modorra soporífera de l'estar mans fentes era causa que en el poble dinassen en sortir de l'Ofici, devers les onze, i la sesta començava tot d'una després.

Els boiets s'aplegaven en el Pou Vei, un pou públic a la sortida de la vila, amb abeurador, porxo a davant i clastra a darrera enrevoltada de piques de rentar, tot a cobri.

Qualque diumenge, a toc de vespres, veient extingir-se lur sobirania dins la vila, emprenien una excursió rural, perllongant un parell d'hores o tres la seva precària autonomia i independència. Llavors era quan la quadrilla a lloure, en plena llibertat, com el simun en el desert, justificava el seu nom de dimonis boiets, realizant vertaderes proeses i valenties.

Bon Jesuset, quin estropici! No quedava fruita per a un remei, ni arbre condret, ni figuera de moro amb fesomia de persona: sobretot les figueres de moro, romanien trinxetejades, capolades, ataiucades; i tot... per fer perdre el rovell an els guinavets.

En tals casos, una faixa d'estropici marcava el pas de la quadrilla, com el d'una microscòpica invasió dels hunnes o dels agermanats.

Però això només passava qualque diumenge.

La vida regular de la quadrilla es desenrotllava dins la clastra del Pou Vei.

La indumentària, llevat del color, oferia certa uniformitat. Tots anaven en cos de camisa, capell posat –qualcun de la banda i ploma de pago a la baga del floc–, mocador de butxaca pel coll i sabates o espardenyes, encara que sovint molts duien un peu calçat i l'altre descalç, o una sabata i una avarca o espardenya. Per què? Ells ho sabrien; no obstant jo tenc sospites, corroborades per l'experiència pròpia, que era per no tenir els dos peus empresonats simultàniament –ja que de qualque manera havien d'honrar la festa–, i per un esperit equitatiu alternaven cada diumenge, deixant fruir de llibertat al qui, el diumenge abans, havia suportades les horrors del captiveri.

I eren de veure aquells peus callosos, negrencs, amples, disforjos, de dits escampats just monstruosos potons de tortuga!

La tasca dels boiets era sempre la mateixa: xerraven, reien, flastomaven, escopien, s'empenyien, s'encalçaven... i florejaven les al·lotes.

Tot això constituïa l'acció política de la petita república.

Alguns passaven tot el temps jugant diners al canonet, i formaven l'especialitat financera.

De vegades se barallaven. Començava la brega amb piny per hom de dos contendents, per via de proemi; s'abraonaven després esperonejant fins que rodolaven per en terra; s'hi acaramullaven els altres formant garbera i... i res pus! Al cap d'una estona se desfeien senzillamet, naturalment, com una bajoca qui s'esbrella i s'esgrana, tot enfarinoats, amb qualque escarrinxada i mica de cop blau. Res pus!

A lo millor arribaven elles, la correlativa quadrilla femenina, a cercar aigua.

Movien bogiot com un esbart de gallines acalorades.

Per omplir dos gerricons d'aigua n'havien de treure sis o set poades, perquè –un no sap com era! per paga eren tan estrets de coll els gerricons!– tota la vessaven dins l'abeurador.

Després de gremolejar ferm se'n tornaven a ca la que vivia més prop del Pou Vei, a on conferien les altres; però en arribar, l'aigua ja s'era evaporada o la se bevien –feia tanta calor!– i al punt tornaven a cercar-ne.

Tal volta aqueixa excusa d'elles, era la causa primordial perquè el Pou Vei fos escollit per ells, com a centre d'operacions.

Allà se desplegava l'estratègia dels grans conqueridors.

D'una part, paraules maliciosetes (guerrilles), d'un enginy suprem fins a perdre's de vista del mateix qui les proferia; expressions gruixades, d'homo (canonades), manifestacions indiscutibles del poder i valer de la persona; mirades incendiàries, terrorífiques (bala rotja); riallasses mefistofèliques (emboscades); escopinades tràgiques (bombardes). I de l'altra banda, mitges-rialles d'intel·ligència, ullades desvergonyides, moneries i gatzara d'escandalitzament farisaic, atracant-se elles amb elles perquè l'agosarament i la ironia fossen més intensos, com les resultants de forces. Tot això embullat dins una forma grossera, niala, buida: innocències malicioses i malícies innocents.

Tant els uns com les altres travessen l'època objectivament més llastimosa de la vida, encara que subjectivament, potser, la més despreocupada.

Ells semblaven hominiqueus, setmesons esvortats, amb la roba curta i estreta, la veu apollastrada i llurs cares en tramudança cobertes de pèl rucà.

Elles no eren més afavorides. Amb lo desenrotllament prematur de la dentadura, llavis o braços, com parts de dona empeltades tropell-tropell sobre un cos de nina, totes degarbades, malfetes, amb la roba baldeta i sens una caiguda condreta, eren talment aucelles en temps de muda.

Tots festejaven. Si qualcun no s'hi arriscava, els altres li senyalaven al·lota, l'embromaven i... ja tenia!

Eren unes amors platòniques, purament objectives, però ja n'hi havia prou.

Més de dos ja n'havien festejades un parell, o tres, o quatre, prevalguts del privilegi de no necessitar en res ni per res l'aquiescència d'elles, car bastava mirar-les, pensar-hi una setmana i ja les havien festejades.

Lo mateix els passava a elles.



N'Angelina i en Belluguins festejaven.

Ella, cap de la quadrilla femenina del Pou Vei, era al·lota que feia goig: alta, grossa, ben desenrotllada, cos de dona d'aires masculins i més resolta que l'oratge. Per aqueixes qualitats li deien també sa Trebolina feminitzant el nom, sense arribar a personificar-lo anteposant-li l'article na.

Però en Belluguins, en Jaumet Belluguins, qui era ell? El més insignificant de la quadrilla, el darrer mot del Credo, un al·lot petit i magre com una esquerda, més tímid que un ratolí. Tenia bones qualitats, és ver. Era el més aferradís, el més corredor, el més jonquívol. Cap com ell per asseure's a un pla horitzontal i eixancar-se les cames fins a posar-les en línia recta; per engirgolar-les-se sobre les espatles enrodant el coll; per ajeure's d'esquena i poc a poquet alçar-se, encorbant l'espinada i vinclant la clotellera fins a embocar amb les dents una cirera col·locada en terra, su-ran de la coroneta; per posar els ulls en blanc just un cego; per esfondrar-se les juntes dels dits revinclant-los sobre el dors de la mà, o fent-los prendre aparences de baldadura.

Però fora d'això, ¿qui era en Belluguins per festejar sa Trebolina? ¿per plaure a aquell feix de músculs opulents, massissos, animats d'energia desvergonyida? ¿per fruir d'aquella esplendidesa de formes palpitants amb sacsaments de plètora?

Però el fet no podia ésser més clar.

Abans, en Jaumet no tenia aturall. Com una papallona loca s'aficava pertot i amb tots. Era un manat de nirvis amb ànima d'argent viu espolsat de pessigolles. Vet aquí l'orígen del seu nom.

Però després, els primers qui arribaven en el Pou Vei ja el trobaven ajagut diagonalment dins una pica, amb lo cap sobre el caire, fumant llosques silenciosament, escopint a un costat, la vista perduda i les cames i braços tirats ençà i enllà com peces desfetes d'una màquina abandonada.

¿Quines pensades colaven, durant aquelles hores mortes, dins el laberint de son cervell? ¿Quins sentiments borbollejaven amb les glopades de sa sang adolescent que batia les parets del cor i l'albellonatge arterial? Anau a aclarir-ho!

Exteriorment era un ésser passiu; però és molt mal de conèixer les energies latents d'una massa líquida i el procés que segueixen abans d'esclatar en fervent ebullició.

La vista de sa Trebolina l'agitava, el treia d'aquell ensopiment, esperonant-li l'afany de fer qualque cosa, de desplegar qualque habilitat qui cridàs l'atenció de l'al·lota. Llavors era en Belluguins, el Belluguins del 'manat de nirvis amb ànima d'argent viu, espolsat de pessigolles'.

Ella l'esguardava, mig-reia, li endreçava qualque mot de simpatia dins un esguard tendre o dins una onada lleument carminosa de ses galtes molsudetes i vellutades, sempre benvolenta; i ell els hi agraïa en formes estranyes: un cop amb xicalines, un altre amb habilitats, qualque pic alçant-se cap de bandolina amb ses proposicions arriscades que entusiasmaven les dues quadrilles i animaven la dels boiets a realitzar les bel·landines més sonades i divertides.

Un dia, a la darreria del juny, davant sa Trebolina i les quadrilles va proposar:
-Al·lots, ¿que anam a robar ets aubercocs a en Rosset Baió?

Mai per mai s'hi eren atrevits. En Rosset Baió era un jai ravescós, falaguer com una titina i més maleit que pesta. Tenia dos albercoquers a l'hort de sa Coca Frita, un quarteret lluny de la vila, i des que començaven a inflar fins que en romania cap per a un remei les guardava dia i nit amb una escopetota vella, a tall de trabuc, carregada de metrall: llimadures, cagaferro, cabotes de clau i grums de sal per afegitó. Arriscau-vos-hi, voltros!

La proposició les deixà beneits.

Es Bisco mateix, el cap de la quadrilla –un bergantell rabassut, color de terra, semibisco, de cara grosserament cantelluda, que ja s'afaitava cada quinze dies–, va fer anques enrera, tal volta per considerar la proposició irrealitzable, potser per fer la contra an en Belluguins.

Aquest agità sa figureta bellugadissa escopint-los a la cara, amb una mica de despreci, l'argument suprem:
–No sou homos si non hi veniu!
–Hei hem d'anar –declara resoltament en Val-Déu, el segon de la quadrilla, cap indiscutible de la secció financera.

Però la majoria restava indecisa. L'escopetota i el mal geni d'en Rosset Baió es acoquinava. Fonc necessari l'esperó del ridícul acorat fin a l'ànima per una d'elles: –'Hala, porucs!'– i se resolgueren.

–Com heu hem d'enranjar?
–'Xau-ho fer tot a compte meu.– I en Belluguins exposava el seu pla. Farien un homo de bulto amb la pitrera plena de pedres 'perquè fos feixuc', i al temps que en Rosset Baió seria a dinar l'encamellarien dalt d'un albercoquer, sostingut amb una cordellina que ells servaren de darrera una bardissa: –'i vénga lo que vénga!'– Però haurien d'esperar el diumenge vinent.

La idea va agradar.

–Noltros vos faren s'homo de bulto– declarà sa Trebolina, –però mos heu de dur aubercocs per noltros.

La proposició fonc rebuda amb entusiasme qui esclatà en mamballetes, giscos, siulos i cridadissa.

En Belluguins xalava de ventura.

El diumenge, damunt migdia, tot estava a punt. En Belluguins i en Val-Déu sostenien el bulto verticalment amb una corda de palmes. Els demés boiets feien la torniola devers el safareig esperant la feta, plens d'intranquil·litat i gens segurs.

Feia un sol qui bofegava.

Voltat de sorts de terra prima, sens arbres, tot sec, la mica de reguiu s'escampava dins un baixol, rumbejant sa tonalitat verdosa, just i fet un raig d'esperança dins una vida d'abandonament i desolació.

Per la camada venia daixo-daixo el pobre vell amb l'escopeta penjada al coll, acariciat per l'alenada calenta de l'atmosfera, perdut son pensament dins formes vagues, imprecises, com un insecte entabenat dins borrallons de cotó fenicat.

Pegà una sopegada i alçà la vista. Su-davant ell els albercoquers, els seus albercoquers, pomposos, de rama atapida, amb brostada rovellosa de tendror, ostentaven l'esplet d'esferetes d'or mate, amb posa majestàtica de nabab nou. Li semblà, an el jai, afinar-hi un embalum sobre el de més prop: –'Remil-llamps!'– però no se'n fià gaire, car la vista li flaquejava. S'hi acostà més, tot concentrat en l'esguard i l'esguard en l'albercoquer.

–És un homo!... heu és!... heu és!... mal llamp!... cara de poca-vergonya!... de bell de dia... re-mil-llamps!...– i esclafint de rabior s'encarà l'escopeta i engegà el tir.

El bulto se remenà atordidament, trabucà amb rompedissa de brancons i caigué en terra.

El vell restà esfereït, corprès –'Ja l'he batut...'– i s'aturà. –'Ja l'he batut...'– Com si un ser invisible, una idea venjadora li barràs el pas, girà poc a poquet, amb recança, i partí cap a la vida, obsessionat per la mateixa idea creixent creixent, com una fantasma de paor nocturna, que el pobre vell expressava remugant sordament:
–Ja l'he batut...!

Els boiets rigueren que cuidaren a esclafir; s'atapiren d'albercocs, se n'ompliren les butxaques –els qui en tenien– i la faldriguera... per elles; apuntaren les flors de les carbasseres perquè esvortassen; cercaren figues flors primerenques i per falla menjaren figons, i se rabejaren dins el safareig.

El Rosset Baió tirà una malaltia qui l'enllità una quinzena de dies. Ells i Elles col·lectivament se'n rigueren, individualment sentien una espècie de formigueig interior, davall la post del pit, que ben bé podrien ésser remordiments.

En Belluguins tingué prou coratge per reprovar aquella passada, car alta, davant les dues quadrilles, el diumenge vinent:
–'Està mal fet!'–.

L'ardidesa d'aquell projecte i la ingenuïtat noble d'aqueixa confessió, estrengueren els vincles de simpatia que lligaven en Jaumet Belluguins i n'Angelina sa Trebolina, amb los d'una complicitat inconfessada però regonescuda, i els d'una mica de penediment comú."

(Primer capítol de Flor de card; de Narrativa 1. Barcelona: Abadia de Montserrat / Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar, vol. 1, 1992, p. 21-28)