"Per la banda del Xaloc s'estén la marina, de perspectiva plana, llisa, immensa. Pertot arreu apareixen clapes de roca nua com crosteres de nafres mig curades. Els cocons de terra verdegen d'arbrissons raquítics nodrits amb la llecor minvada d'una terra roja i pedregosa.

Perduda enmig de la marina s'alça la fàbrica d'una casa vergonyant, també roja com el terrer i pobra com la vegetació. Tothom la coneix amb lo nom significatiu de Carroja.

L'obra és antiga i vella. A l'àngul del migjorn hi ha una torre mig esbucada, record xaruc de l'època d'incursions i pirateries dels corsaris algerins. Se comunica amb unes mines i soterranis que completaven la defensa, i constituïa tot plegat una vertadera fortalesa.

Ja era ben entrada la nit.

El Gargal boiejava sense aturall. Amb fúria desenfreïda espolsava els nigulats que suraven per tot el firmament i que, sempentejant-se en truncolla cursa, tan bon punt s'apilotaven i ennegrien, o s'aclarien i esfilagasaven com borrallons de llana.

Endins de tot s'hi sentia l'incessant bramular de la mar desfogant sa volubilitat en la cantelluda costa.

Eren les primeres endemeses de l'autumne.

Carroja estava aleshores convertida en lloriguera de caçadors nocturns i amagatall de quantrabandistes.

Dins ses cases, a la pansida claror d'un llum de cruia sospès a l'extrem d'una canya penjada a una biga, conversaven un home d'una quarantena d'anys i una dona més jove, fresca i molt ben conservada.

Ell era el quantrabandista de més reganyols en tota la rodalia, i ella, filla única de l'estadà de Carroja, la dona més brutalment hermosa... i desvergonyida.

A un racó de ses cases becava son pare, un jai xaruc, rellíquia malmesa d'una vida agitada de caçador nocturn i mariner quantrabandista.

Els dos interlocutors no s'avenien gaire. Ell, eixancat a una cadira amb lo pit atracat a la respatla i els braços descansant-hi damunt, li deia amb aspra reconvenció:
–Te dic que ja no ets com abans –i enmig de ses celles s'hi marcava una rua vertical, fonda i sinistra.
–Dec esser un poc més veia –contestà ella amb broma forçada.
–No em véngues amb berbes, que et sortiran cares! –i responent a un pensament dominant–: Tu no em negaràs que d'aquell dia que en Ros romangué aquí, me mires d'una altra manera –afegí abordant resoltament la part espinosa de la qüestió.

Una bufada de vent, enfilant les retxilleres de les portes, féu tremolar la flama del llum, complint la casa de bellumes.
–Vaja una casta d'homo! ¿Que era cosa de treure-lo defora amb una pareia de carabiners que l'havien aglapit i li seguien es quist de casta forta?
–Això és fogir de sa parada de ses cebes! No te deman per què li donares cobri, sinó que et dic que de llavò ençà tu no ets sa mateixa amb jo.
–Tornem-hi, Tonina! Amb aquestes cabòries i gelosies teves no hi ha qui t'aguant.

Pronuncià aquestes paraules sense gens de calor. El pensament de la dona navegava lluny, molt lluny! i son cor el seguia darrera darrera. El quantrabandista ho veia amb claravidença, i dins sos ulls bellugadissos i orats fulgurà el llampec de la venjança.

S'aixecà i sortí al portal. Fitorà l'entrellum, se girà a la Tramuntana cercant els set frares, mirà el seu Roskoff, i dirigint-se a ella li digué imperiosament:
–Espera'm! –i partí.

Un moviment de cap i d'espatles traduïble en un irònic 'bon vent de darrera!' fonc tota la contestació d'ella, i pensant en es conseqüències de l'esqueixament amb aquell home, sa cara prengué un aire d'indiferència.
–Què m'és a mi!"

(Fragment de "Negrures"; de Narrativa 2. Barcelona: Abadia de Montserrat / Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar, vol. 2, 1994, p. 29-31)

* * *

"Quin mudament, d'ahir ençà. Ella mateixa no se'n sabia avenir.

Les últimes trenta-sis hores passaven i repassaven per sa imaginativa amb galop de tempesta il·luminada de llamp.

Tot el matí anterior havia colat dins la calma de traüllar domèstic, i a mitjan capvespre se vegé sorpresa per aquell senyor desconegut, qui venia a posta de ciutat just per cercar dida. Però ella no s'hi volia llogar per dida. Pensau que volgués deixar el seu infantó –agut de sa mare!– per nodrir-ne un d'extern? 'No, no; de cap de les maneres!' I non obstant, davant la insistència desesperada del pare, qui volia fer viure sa fillona anc que fos a despeses d'un altre, son cor de dona tot s'entendrí.

–Però ca! No, senyor, perquè... no senyor.

A on treia cap llogar-se per dida, tenint el seu viu? I per donar una excusa havia al·legat que el seu home era a jornal i no tornaria fins al vespre.

Tanmateix són ben encaradissos els senyors! Ell en persona se n'era anat a fora-vila a cercar el marit, i mentrestant ella havia pensat que el seu nin, si el desmamava, a onze mesos, ja podria surar. D'altres menys poderosos n'han desmamat per força i campen de lo més bé.

Tota ella se sentia remoguda d'una agitació interna.

Justament una jaia veinada, amb son reuma i sa dèria oficiosa, l'havia mig encalentida:
–Si jo hi pogués anar!
Quina planta! Una dida de setanta-dos anys. La jove no havia pogut estar de riure.
–No te'n rigues, filleta!
En això de dides, un escarxell torna una dama; i endemés, un guany de vuit duros cada mes, ben menjada i ben servida com una senyora, i qualque present adesiara, no eren coses de menyspreuar. Oh, i encara: que aquell senyor era de casa bona, de casa de cavallers, i no la deixarien tocar de peus en terra. Sí, sí! Tenia raó la vella. Era una bona conveniència si en trobava una qui per un mes o dos, volgués donar de mamar al seu.

–Això rai! Lo que sobren són dones amb infant desmamador, qui per perdre la llet encara ho agraieixen.

Atordida, son voler era pres com una busca dins un rodament de vòrtex.

A l'arribada dels dos homes, amb l'infant al pit, encara havia sentida redreçar-se violentament en son interior, una protesta d'amor maternal. 'No, no; mai!' I era estat el marit qui l'havia ginyada, enlluernat –p'entura– per la perspectiva de viure esquena dreta amb el didatge, i seduït per aquella amatença del senyor, qui per dues horetes de sol li havia pagat el jornal enter. L'última excusa d'ella, que era massa vella de llet, s'era desfeta com neu dins l'aigua. La nina que lletaria ja havia complit un any!

Ja estava fet. A l'endemà mateix l'esperarien a l'hostal de la vila.

I tropell tropell n'havien trobada una qui per una temporada donaria mamar al petit dos o tres pics al dia.

Amb l'atordiment de la pressa i la tristor del comiat, no havia tingut lleure de pensar ni sentir res; però ara, dins la foscor de la primera nit fora de la llar, sa imaginació revivia intensament totes aquelles hores amb fets, dites i circumstàncies qui s'entremesclaven en bellugueig confús, com una reverberació castigosa de mar assolellada.

Després l'escometé una nova munió de detalls de la seva arribada, aquell matí mateix. La casa vella, impressionant com l'església de la vila; els senyors qui l'esperaven amb la besàvia de plegamí i dues ties de la menuda; lloances de la seva bellesa i joventut; una indagació inquisitorial sobre el seu passat i família; un visurament humiliant del seu cos. Sobretot, l'examen del metge qui la mirà i palpà com una cabra lletera, li produí un gran enuig d'empegueïment i d'amargor. Llavors la presentació de la menuda. Maria Santissimeta! Si de grogor i xètiga era ni menys ni pus que una granota escorxada!

I ara, vegent sa glotonia sens assaciament, l'assaltà un dubte esfereïdor: 'Si tendrà rànoa?' i el dubte creixia amb basarda, sentint buidar-se-li els pits suara plens i forts. Seria per això que s'eren desnonades les tres dides que ja havia tengudes la menuda? I sentí una gran opressió a la boca del cor.

P'entura aleshores el seu plorava de fam lluny d'ella. Davant aital possibilitat sa vista llampegà amb fulgors d'avorriment. La llet que li xupava aquella externa, era vida robada al seu fillet! Bruscament decantà la nina i se cordà el pit amb indignació:
–Prou; això no és teu!

I sentí impulsos de deixar-la allà mateix, i fugir corrents –empesa per una llei quasi física, quasi fatal– a agombolar el seu, tot d'una, sola, a peu, cap a la vila perduda fins a l'harmonia immensa de la planura i de la nit. Del fons de ses entranyes sentia revenir-li una onada de menyspreu qui vessava, calma i arrasadora, sobre el marit qui l'havia encarada, sobre si mateixa qui havia consentit a tan gran abominació; i se mossegà els llavis amb violència.

La nina rompé en plors. Aquell gemec impotent, revelador de la suprema misèria de la vida, afluixà la tibantor de la dida, i d'eima partí a cantussar el vou-veri-vou.

Ara sentia un gran abatement. La dolçor del cant li desvetlava sentiments llunyans qui pul·lulaven a forfollons, invadint-la de fonda malencolia. Li revengué una esclator d'enyorança i sos ulls s'inflaren de llàgrimes.

I el plant de la nina i la tristor de la dona se fonien dins la gran sala buida, sonora, de parets cobertes de quadres vells formant taques de negror, envoltats de fosca només trencada per la claror esmortuïda d'un bec de gas.

Quin mudament, d'ahir ençà!"

(Fragment de "La Dida"; de Narrativa 2. Barcelona: Abadia de Montserrat / Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar, vol. 2, 1994, p. 101-104)