"El volum de la feina lul·liana duita a terme per Salvador Galmés justifica donar a aquest vessant de la seva labor almenys una importància semblant a la de l'obra literària. Sovint, des d'uns criteris que posen l'obra de creació per davant de la d'investigació, s'ha afirmat que el lul·lista havia anul·lat el narrador, la qual cosa ens hauria privat d'una producció narrativa més extensa. Tanmateix, com hem explicat en altres ocasions, creiem que no és lícit imputar al lul·lisme la culpa de la relativa brevetat de l'obra creativa de Salvador Galmés, ja que altres causes, com el context literari i estètic, poden haver-ne estat tant o més determinants. A més, en llegir els textos del nostre autor sobre Ramon Llull, qualsevol lector s'adona que el vigor i els valors literaris de la seva prosa també hi són presents. Com reconeixen els lul·listes actuals, l'aportació de Salvador Galmés en aquest terreny és importantíssima i, sense ella, el coneixement actual de Ramon Llull no seria el mateix. [...]

La Vida Compendiosa del Beat Ramon Llull (1915) s'ha de considerar un text més tost divulgatiu, escrit precisament com a conseqüència del càrrec de director de l'edició lul·liana, amb motiu dels actes de commemoració aquest any del VI Centenari del Martiri del Beat. L'autor encara no és el lul·lista expert, que maneja amb habilitat magistral les dades de la biografia del Mestre i coneix al detall els manuscrits que ens ha transmès la seva obra, sinó que el fervor religiós i l'ímpetu patriòtic encara hi pesen més que el rigor de l'erudit. Tanmateix, moltes de les afirmacions d'aquesta biografia seran corregides i precisades més tard, sobretot al brillant estudi Dinamisme de Ramon Llull (1935) i en altres treballs més concrets."

(Pere Rosselló Bover. Pròleg a Galmés, S.: Lul·lisme. Barcelona: Abadia de Montserrat / Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar, vol. 3, 1997, p. 7-8)
 

* * *
 

"Tant l'obra creativa com la científica i erudita de Salvador Galmés i Sanxo són motivades per la intenció de col·laborar en la tasca de redreçament de la cultura catalana. La seva formació i la iniciació en les feines intel·lectuals i eclesiàstiques al costat de mossèn Alcover, el fet de viure uns anys d'efervescència i reviscolament de la nostra cultura, la participació en empreses i associacions d'un caràcter marcadament regionalista, la continuació del seu treball fins pràcticament el moment de la seva mort en un període hostil al catalanisme, etc., palesen que el sentiment 'nacionalista' fou el principal estímul de la seva dedicació a la vida intel·lectual. En aquest sentit, el projecte d'edició de les obres de Ramon Llull, que tants problemes (el més virulent dels quals fou la baralla amb Antoni M. Alcover) i quefers li va ocasionar, fou concebut per ell com el millor servei al país de què era capaç, per el qual valia la pena sacrificar-ho tot. Malgrat hi confluïssin altres motivacions, sobretot de caràcter religiós, no podem negar en la labor duta a terme per Galmés el pes decisiu de la consciència de pertànyer a una cultura –la catalana– que cal revitalitzar. La divulgació i la popularització dels nostres mites històrics (com Jaume I, per exemple) força desconeguts o menysvalorats pel poble, respon també a aquests mateixos objectius, així com la col·laboració en grans empreses i projectes d'abast nacional (el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, l'obra del Diccionari, la Fundació Bernat Metge, etc.). Quant a la narrativa, pot considerar-se que se centra quasi exclusivament en dos blocs o eixos temàtics: el de la felicitat i el del poble. Ambdós tenen molt en comú amb la personalitat i el conjunt de l'obra de Salvador Galmés. La presència quasi constant del tema del poble (que sovint pren formes properes al costumisme, per tal de recrear tradicions del nostre cabal cultural que es perden) és sobretot el que enllaça aquest vessant amb els objectius que podríem considerar més generals de la seva producció. En poques paraules pot dir-se que la narrativa de Salvador Galmés és el resultat de l'afany de plasmar literàriament la vida del poble i dels seus individus, aspecte en el qual coincideix amb les propostes dels narradors realistes i veristes. L'interès pel coneixement de l'ànima humana (sobretot per aquells individus que viuen situacions conflictives i experimenten el dolor) no sols apareix en els seus relats, sinó que àdhuc el trobam en l'obra no-creativa. En resum, Galmés no és sols 'un narrador del poble', sinó més tost un intel·lectual el treball del qual –com un tot inseparable– és inconcebible sense la seva gent, sense el seu país.

Per altra part, l'obra de Galmés es produeix en un moment complex literàriament i ideològica, la qual cosa esdevé un dels factors a considerar a l'hora de parlar del seu abandonament de la narrativa. Si, per un costat, com a narrador s'insereix en el corrent modernista, els seus contactes intel·lectuals i personals (a més de coincidències ideològiques) el situen al costat dels autors noucentistes de l'anomenada Escola Mallorquina. En aquest sentit, Galmés és un autor emplaçat en una positura, un gènere i un context inadequats a la consecució del projecte d'iniciar la novel·lística mallorquina, com es demana aleshores. La migrada producció d'obres narratives durant les dues primeres dècades d'aquest segle a Mallorca fa que la seva obra sigui valorada (i àdhuc encoratjada) per aquells situats estèticament i ideològica força lluny del Modernisme, però que veuen positivament les qualitats estilístiques de la seva prosa. Un substrat religiós que sempre sol aparèixer en els seus relats permet una relativa adaptació a aquest context reaci al Modernisme. Amb el sorgiment d'altres prosistes mallorquins més propers al Noucentisme (però que no arribaran a dur a terme una obra continuada) la dedicació narrativa de Salvador Galmés resta encara més fora de context. Això no obstant, no cal parlar d'una 'crisi de la novel·la' a Mallorca motivada per l'ascensió del Noucentisme (fóra absurd, car aleshores a les Balears no hi ha una producció novel·lística pròpiament dita: només temptatives aïllades), sinó que cal avaluar la repercussió sobre els autors insulars del moment crític pel que passa el gènere al Principat i de la substitució d'un corrent (el modernista) pel seu successor."

(Pere Rosselló Bover. L'obra de Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951). Barcelona: Abadia de Montserrat, 1988, p. 283-284)
 

* * *
 

"Salvador Galmés tenia preferència pels temes fatídics i tràgics, a estil de Víctor Català. Aquesta tendència s'observa en les narracions 'Negrures' (episodi de venjança passional), 'Entre els dos mons' (macabre relat de cementiri) i 'El garriguer d'Infern' (un guardabosc condemnat per caçadors venjatius a morir de cruelíssima manera). Poques pàgines s'han escrit tan terribles i esgarrifoses; però al mateix temps plenes de tendresa, que és una de les qualitats humanes que Galmés també sabia copsar i reflectir vivament en els seus personatges de ficció (només de ficció relativa, perquè sovint tenien una base real indubtable). Aquesta tendresa sagnant, profundament dolorosa, vessa profusament en 'La Dida' i en quasi totes les 'contarelles' d'aquest autor, mestre en la descripció d'estats d'ànim devastats per l'amargor.

L'estil de Salvador Galmés es distingeix per una gran expressivitat i una ferma vigoria. La seva principal característica és l'abundància de comparacions: a cada aspecte que descriu, sigui del paisatge, sigui de fets humans, sol afegir una semblança amb altres motius d'observació; sovint, en parlar d'un fenomen físic, estableix paral·lelismes amb un de psicològic, i viceversa: reaccions anímiques apareixen equiparades a fenòmens atmosfèrics o paisatgístics, en una mena de balanceig constant entre el món visible i el de l'esperit. Sempre he cregut que Galmés és el prosista més ben dotat per a la metàfora, i que aquesta qualitat confereix als seus escrits un grau considerable de poesia, entesa aquesta com a gairebé sinònim d'art de les imatges."

(Francesc de B. Moll. Pròleg a Galmés, S.: La Dida i altres narracions. Palma de Mallorca: Moll, 1976)
 

* * *
 

"Els procediments narratius d'ambdós escriptors [Joan Rosselló de Son Forteza i Salvador Galmés] són consemblants i, en el fons, d'un abast limitat i modest. De fet, parteixen dels últims resultats obtinguts pel costumisme local i tracten de desenvolupar-los cap a formes més complexes i evolucionades. Amb prou reserves, els podríem encasellar sota el rètol de narradors naturalistes, per bé que haurien de relacionar-los més directament amb el verismo italià i àdhuc amb certs caires de la narrativa russa –sobretot en el cas de Rosselló–, que no amb el naturalisme en versió originària. Tampoc no fóra difícil d'establir algun parentiu amb Víctor Català, amb Raimon Casellas –encara que més remot–, i, molt acostat, amb el Blasco Ibáñez de Cuentos valencianos –sobretot en el cas de Galmés.

Intentant una síntesi dels trets que caracteritzen aquesta nova narrativa mallorquina
del començament de segle, els resumiríem en els següents punts:

1. Ruralisme d'ambients, de situacions i de personatges, que contrasta amb el ciutadanisme dels costumistes del XIX. Hi ha, doncs, un canvi de projecció, i la narrativa se centra ara sobre l'àmbit camperol, sobre aquell món pagès que els costumistes tan sovint ignoraven o fins i tot menyspreaven.

2. Personatges sotmesos a passions i impulsos violents, primaris, i a una mena de fatalitat tràgica, representada per un paisatge opressiu en el qual apareixen immergits.

3. Llenguatge literari normal, per bé que mallorquinitzant, en contrast amb l'expressió absolutament dialectal dels costumistes.

Dins aquestes coordenades essencials, Joan Rosselló de Son Forteza, mancat de veritable talent de narrador, va assolir una qualitat discreta i digna. Salvador Galmés, en canvi, va escriure un grapat de contes extraordinaris, en els quals s'endevinen les fabuloses possibilitats del novel·lista que ja no va arribar a ésser."

(Josep M. Llompart "Sobre la narrativa de Mn. Salvador Galmés", Els Marges, núm. 4, 1975, p. 99)