Les irreals omegues és el segon llibre de poemes publicat per J.V. Foix el 1949 i que difereix completament de l'anterior Sol i de dol, on dominava el classicisme. Aquí el que domina és l'art del trobar clus trobadoresc i l'hermetisme de la poesia de tots els temps. És una poesia retoricada, de sintaxi perfecta, escrita amb vers lliure però on domina el decasíl·lab i l'alexandrí, que serveixen més a l'esperit una mica narratiu del poemari.

El llibre comença amb dues citacions de Ramon Llull, que fan d'advertència per a la lectura, la primera remet als orígens de la llengua literària catalana i el camí de la creació del real al fantàstic, amb la que el lector es troba advertit de procedir a la inversa de la manera habitual de llegir, i amb la segona citació, es recorda que cal un esforç per tal d'entendre.

Els tretze poemes inclosos es caracteritzen per tenir un títol llarg, sovint un poema en prosa, escrit en majúscules, cada un d'ells amb una estructura interna diferent. El contingut són experiències viscudes abans de la Guerra Civil o al principi d'aquesta, en la joventut del poeta i reflexions pròpies del poeta tant d'abans com de després de la guerra. La imatgeria és molt onírica i simbolista, desplegant idees de forma narrativa quan en realitat son poemes lírics, en un conjunt que conforma un dels llibres més importants de l'autor.

(Sinopsi)

* * *

Altres publicacions: