Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja valgui, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

(De Sol, i de Dol, 1947)

* * *

El negre i el carmí! Sí, sóc de borra,
Tu, ni bicorne ni groc, qui ho ha dit;
Cuita, pinta't de blau, de rosa un pit,
I enfonsa els peus amb mi en tèbia sorra

Prou ta germana clama: —És salmorra!
Quin sol! Endinsa't més, dalí, delit;
Ja ens banyarem de lluna si fa nit,
I amb dits d'argent, jugarem a la morra.

Que si un fox, o Mozart? Rècord de braça!
Dóna't tota a la mar, i fes el crol
Mentre un vol de gavines tapa el sol.

Capbussa't; carbonós, passa Neptú
Ple d'estels i flairós, tibat i nu,
Fitora amb flors i una tendra veuassa...

(De Sol, i de Dol, 1947)

* * *

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel


És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques d'una mata,
El casalot del pirata
És un ampli gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
—O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

(De És quan dormo que hi veig clar. Barcelona: Fundació J.V.Foix-Edicions 62, 2004)

* * *

EL MEU PAíS ÉS UN ROC....

A l'estirp dels Foix, dels Torrents


El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una contrada
On el temps no té plomada
Ni l’home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
Só el darrer d’una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Moll del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.

(Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939)

(De És quan dormo que hi veig clar, 2004)

* * *

DELLÀ ELS SEGLES, IMMÒBILS

Els murs de calç, inaccessibles,
El mar perfidiós, turquesa inexorable
Que omple de dia i nit la platje dòcil
De sols morents i llunes esbrancades;
I tu; i jo, secularment immòbils
Al peu ombrós de l'eterna columna.
Ja no ens mirem enceses les pupil·les,
Ni escorcollem, absents, els ulls dels altres
—Transeünts permanents
Entre les balnques parets adverses
I les xarxes que amaguen abismes darrere les
portes—
Duen, a mans, les eines inútils,
I passen; i tornen,
I omplen de plomes negres el sorral cremós.
Quan l'olor de les fleques arriba a les covasses,
Ja el marbre rosa dels nostres cossos,
Els pics llunyans latents a les geleres,
L'alta fumera dels quitrans, flairosa,
I els somnàmbuls, presents en llur passar sense
hores,
Són el panteix de tots:
Mata de peix espurnejant tantost,
I aletejant després al clot de la ressaca.
O el bategar sense eco en el batec suprem,
Calada del tremall a la punta del Cap.

(De Desa aquests llibres al calaix de baix. Barcelona: Nauta, 1972)