"Viure l'instant i obrir els ulls al demà,

del clar i l'obscur seguir normes i regla

i, enmig d'orats i savis, raonar"

És un dels grans poetes de la humanitat. El vaig començar a traduir a la universitat i en vaig publicar diverses antologies, l’última de les quals va aparèixer l’any 2001. Foix defensava la poesia com a coneixement. No és un autor només surrealista i té moments més difícils, potser els dels poemes en prosa o els de vers lliure. El sonet que acaba “i, enmig d’orats i savis, raonar”, inclòs a Sol, i de dol (1947), m’agrada especialment perquè mostra J.V. Foix com un intel·lectual que, d’una banda, se sent seduït per la bellesa que puguin tenir els il·luminats, però que al mateix temps defensa la saviesa.

(Jordi Nopca. "Per què J.V Foix continua sent tant estimat entre els poetes?". 29 de gener de 2017).

* * *

"Que ara sí, ara no el cel s'escrostoni lentament,

com els sostres tocant a terra

quan la humitat s'hi escola: qui se n'adona?"

Les proses dietarístiques de Foix m’han enlluernat des de sempre. Al pròleg de Tocant a mà... ell mateix ho diu: “Un llegeix dels llibres al seu abast els que més afecten l’obsessió senyorejant”. I, a mi, la prosa foixiana m’ha senyorejat de sempre els textos: com si, de nit, hi escrivís estels amb guixos clars, per dir-ho a la seva manera. Per la barreja exacta entre la quotidianitat arquetípica del poble (“la veïna”, “la noia de la porteria del 78”, que és somnàmbula...) i el Rar, l’estrafolari -l’Ultrason dellà de la paret-. I per aquesta estructura que flueix -com flueix tot el que cisella agudament el llenguatge- juxtaposant els paisatges, els elements reals i les associacions mentals que produeixen, i es clou amb un final que sempre et força, com a lector, a fer “un pas ensús” (dit a l’estil de Llull, tan car a Foix) i submergir-te en la inquietud de la imaginació, com si haguessis arribat a un riu d’aigües clares havent salvat un camí fabulós, ple d’esculls dificilíssims. El fragment que he triat és l’inici d’una de les proses de Tocant a mà... (1972), A la ratlla d’Isil, en llunyania de segles.

(Maria Cabrera."Per què J.V Foix continua sent tant estimat entre els poetes?". 29 de gener de 2017).

* * *

Aquest matí ha vingut una dona, coneguda de casa,

a contar com la seva filla

-que conec prou per haver-hi ballat-

era trastocada"

Com a la majoria de lectors, m’interessa la versatilitat i l’enginy formal de Foix. És tan enlluernador que de vegades, però, temo que el sentit d’allò que el mou a escriure sigui massa abstracte per al lector. Vull dir que la poètica de Foix també té un punt de retòrica manierista, com la tenen tants autors del Renaixement i del Barroc, o d’altres èpoques. Per això és un mestre, que excita i admira, sense commoure com fa la innocència de Salvat-Papasseit o el racionalisme creient de Riba. M’agrada molt “Aquest matí ha vingut una dona...” de L’estrella d’en Perris (1963): sembla una mena de barreja impossible de Borges i Calders. És una narració brevíssima, de factura impecable, ajustada en tot, que ens remet -però vagament, sense voler entrar-hi- a la pèrdua del jo, als misteris de la identitat... Diria que és un molt bon exemple de com és construït l’edifici -i l’artifici- literari foixià.

(Josep Pedrals."Per què J.V Foix continua sent tant estimat entre els poetes?". 29 de gener de 2017).

* * *