J. V. Foix neix a Sarrià (població incorporada a Barcelona el 1922) el 28 de gener de 1893. Fill del pastisser amb més renom del lloc, estudia a l'escola pública de la vila on coincideix amb el pintor Josep Obiols amb qui després manté una bona amistat. Inicia, després del batxillerat, la carrera de Dret amb certa desgana, però abandona els estudis al segon any.

En lloc d'assistir a les classes, va a la Biblioteca Universitària i llegeix els clàssics catalans, grecs, llatins i francesos: Ausiàs March, Petrarca, Dant, Llull, Lord Byron o Charles Baudelaire. Adquireix una foneria tipogràfica que torna a vendre quan s'imposa el linotip. La lectura i la literatura són a partir de cert moment la seva dedicació, a banda d'ajudar el seu pare a la confiteria de Sarrià.

A partir de 1916 s'integra a les penyes i als grups d'intel·lectuals i artistes barcelonins, especialment a la penya de l'Hotel Continental, on coneix –entre d'altres– els poetes López Picó, Salvat-Papasseit, Carles Riba i Joaquim Folguera, que l'incorpora a La Revista. En aquests anys inicia una intensa activitat literària, intel·lectual i periodística. S'interessa per les avantguardes, tant literàries com pictòriques. Presenta les primeres exposicions de Salvador Dalí i Joan Miró, i tradueix i difon la nova poètica d'avantguarda francesa.

Aquest treball de difusió de l'art nou, Foix el desenvolupa mitjançant la col·laboració en publicacions com La Revista, Trossos –que dirigirà–, La Cònsola, L'Amic de les Arts i finalment, com a director de la secció literària de La Publicitat, on col·labora des de 1923 fins al 1936, quan la Guerra Civil estronca per sempre més la seva carrera de periodista. Desplega també una notable activitat política. S'afilia al partit Acció Catalana i participa i polemitza en els debats polítics defensant posicions catalanistes i nacionalistes, i alhora elaborant una teoria catalanista molt influïda per la fascinació que li provoquen alguns aspectes del feixisme italià. Alhora, Foix es destaca com un abrandat defensor de tot el que signifiqui modernitat, ja sigui l'arquitectura racionalista o l'esport, com ho prova el fet que fou un dels fundadors de l'Aeroclub de Catalunya i que, com un home del seu temps, va aprendre a jugar al tennis.

La població de Port de la Selva és un punt de referència per a J. V. Foix a partir del 1924. Hi va per primera vegada l'any 1924, encuriosit pel que n'escriuen a la premsa Josep M. de Sagarra, Alexandre Plana i Josep Pla. Primer s'està a la fonda del poble (Fonda del Comerç), fins que el 1947 compra una casa de pescadors a segona línia de mar. Després d'adquirir un llagut, els mesos d'agost, les sortides a mar amb destinació al Cap de Creus es converteixen, gairebé sempre, en la reunió d'un grup d'estiuejants selecte i en el motiu d'inspiració d'alguns dels seus poemes.

Foix, partidari de la reescriptura, publica els seus escrits molt lentament i abans de 1936 només ha donat a conèixer les proses poètiques Gertrudis (1927) i KRTU (1932). L'esclat de la guerra frustra l'edició de Sol, i de dol, que ja és a la impremta i que haurà d'esperar fins al 1947 per sortir al carrer.

A la postguerra, Foix –que es veu obligat a renunciar a tota la seva activitat de periodista i agitador cultural– reprèn, mort el seu pare, el negoci familiar de pastisser i, a la vegada, se centra en la reelaboració i publicació de la seva obra poètica. Paral·lelament, anirà ajudant i col·laborant amb els joves artistes catalans que rescaten l'art d'avantguarda català, estroncat i marginat pel franquisme. Així, Foix realitza obres conjuntes amb els joves del grup de Dau al Set, principalment amb Joan Ponç. Foix, que encara té semblances amb els noucentistes, vol instaurar la tradició i a la vegada tenir relació amb els corrents literaris més nous. Un vers seu ho resumeix: «M'exalta el nou i m'enamora el vell».

Foix no abandona mai el contacte amb els joves i la seva obra, que en principi suscita un interès escàs, és redescoberta i recuperada a partir de les dècades de 1950 i 60, per una nova generació de poetes –Gabriel Ferrater i Pere Gimferrer, entre altres– i artistes plàstics que, durant la dècada dels seixanta, veuen en ell un mestre i un precursor, i l'assenyalen com el gran poeta català del segle XX.

El 1961 és elegit membre adjunt de l'Institut d'Estudis Catalans, i el 25 de maig de 1962 cobreix la vacant del poeta i dramaturg Josep M. de Sagarra com a membre numerari de la Secció Filològica. En els darrers anys de la seva trajectòria, J. V. Foix és consagrat com un dels grans mestres de la literatura catalana. D'altra banda, el seu poema És quan dormo que hi veig clar (1953), és dels més coneguts popularment després d'haver estat musicat pel cantant Joan Manuel Serrat.

És un dels primers cinc membres, d'ençà de 1977, i soci d'honor, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

J. V. Foix l'any 1985 ajuda a refundar l'associació estudiantil Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) i el mateix any és nomenat President d'Honor.

El poeta i acadèmic Pere Gimferrer resumeix així l'obra de J. V. Foix: «Poeta d'idees, i d'imatges que en són el reflex, la seva obra resta un dels punts més alts d'elaboració i exigent domini verbal que hagi assolit la literatura catalana posterior als clàssics del segle XV.» Són anys de reconeixements i homenatges, en els quals se li concedeix –coincidint amb el seu vuitantè aniversari– el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984), i és proposat per al premi Nobel de literatura pel Parlament de Catalunya.

J. V. Foix mor al seu pis de Sarrià, el 29 de gener de 1987, l'endemà mateix del seu aniversari, als noranta-quatre anys, en el cim del seu prestigi literari.