–La figura del pare ha evolucionat sociològicament parlant?
–En una societat patriarcal, el pare exerceix de representant i garant de l’ordre polític i social. En canvi, en una societat postpatriarcal com la nostra en què el patriarcat ha perdut la seva legitimitat després que moltes de les seves funcions hagin passat a l'estat, el pare es queda amb les mans buides, a la recerca de noves competències.
És veritat que en els darrers temps les grans responsabilitats del pare consistien a portar un sou a casa, fins i tot se l’havia arribat a titllar de "sustentador masculí". Però avui la seva figura ha quedat una mica desdibuixada perquè la seva funció de manutenció ja ni tan sols és exclusiva. 
La gran troballa dels darrers decennis ha estat descobrir que el pare també podia ser un bon cuidador i que la seva implicació en la cura dels fills podia ser molt positiva.
En una societat basada cada vegada més en la igualtat de gènere, és comprensible que, de la mateixa manera que les dones han escalat posicions en economia i la política, els pares també assumissin responsabilitats en l’àmbit familiar.
La parentalitat compartida –i no em refereixo únicament a la col·laboració entre pares i mares després d’una separació o d’un divorci– contribueix a una millor estabilitat familiar i genera un major benestar infantil. 

–Per què està passant ara? És tard? 
No crec que sigui massa tard. Els canvis socials requereixen el seu temps. La participació dels pares en la cura dels fills es basa en el concepte clau d’implicació paterna, que té un doble vessant.
Difícilment s’hauria arribat a la implicació paterna sense un gran impuls a favor de la igualtat entre homes i dones, i la presa de consciència de la necessitat que les polítiques d’igualtat també abastessin l’àmbit familiar. Al costat d'aquesta dimensió de gènere, també ha aparegut la lluita a favor dels drets dels infants i la preocupació pel seu benestar com a motors principals de la implicació paterna i d’una posada al dia d’uns sistemes més efectius de protecció de la família. (...)

–Encara hi ha molts reductes del patriarcat en la criança. Com afecta en les criatures i quan s'assolirà la igualtat real?
–L’ordre patriarcal aparegué a trenc d’alba del naixement de la humanitat i, per tant, és tan antic com ella. En el món occidental tot just ara fa un segle que s’aprovava el sufragi femení en alguns països i fins als anys setanta, sota la pressió del moviment feminista, no es van promulgar un seguit de lleis antipatriarcals que van ser decisives. Amb una perspectiva temporal tan recent, no és estrany que encara pervisquin alguns símbols i pràctiques, que malgrat tot estan cada vegada més allunyats de la realitat. 
Tenint en compte que l’equitat de gènere i el grau de la implicació paterna poden variar molt segons els països, resulta instructiu consultar l’índex de la igualtat de gènere que produeix l’European Institute for Gender Equality (EIGE).
Segons el darrer informe del 2020, si continuem al pas de tortuga actual, a la UE trigarem encara uns seixanta anys a assolir l'anhelada igualtat de gènere. Si la mitjana per al conjunt de la UE és de 67,9, les puntuacions dels seus components són les següents, de més a menys avançats: salut (88,0), diners (80,6), treball (72,2), temps (65,7), coneixement (63,6) i poder (53,5).
Tenint en compte que, en els darrers anys, s’han produït avenços espectaculars pel que fa als nivells educatius –de fet, des de ja temps, en els aparellaments de les joves generacions les mares superen amb escreix els nivells educatius dels pares–, la futura gran batalla es produirà en el camp del poder, que és on les dones estan pitjor situades i que és on es dirimirà el desenllaç final sobre el reconeixements de drets i la protecció dels més febles. 
Sobre la posició de l’indicador d’Espanya (72,0), val a dir que es troba quatre punts per damunt de la mitjana (67,9), però molt per sota del líder suec (83,8). El valor de l’índex de Catalunya es troba unes dècimes per damunt de la mitjana espanyola i, en especial, la supera en treball, diners i temps (però no pas en els altres àmbits). 
Tanmateix, en els darrers anys, Catalunya està obtenint molt bons resultats en relació amb la custòdia compartida. L’any 2019, en contrast amb una mitjana espanyola del 37,5%, les custòdies a Catalunya van ser ja compartides en un 54,4% dels divorcis amb fills, ultrapassant així el percentatge de les custòdies monoparentals, encapçalades per pares o mares. És curiós que una notícia tan rellevant a nivell internacional no hagi aparegut comentada en cap informatiu del nostre entorn.

(...) Els demògrafs calculen una fecunditat mínima de 2,1 fills per dona per tal de reemplaçar les generacions. La darrera dada publicada sobre Catalunya és tan sols de 1,26 (a Espanya 1,24; les dones de nacionalitat espanyola només 1,17) (2019).
Però si aquestes xifres es poden computar realment com a dèficit és perquè les preferències dels ciutadans es mouen entorn de tenir dos fills. Aquest diferencial tan alt entre el desig i la realitat ens diu molt sobre la frustració que genera el nostre sistema de benestar. Segons els resultats d’una recerca del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB, més de la meitat de les dones infecundes haurien volgut ser mares.
Per exemple, un 36% de les dones de 30 a 34 declaren que volen ser mares però que no poden ser-ho per dificultats econòmiques o per manca de conciliació laboral-familiar. Cal fer les reformes necessàries perquè els joves, que cada dia triguen més a emancipar-se de les seves llars d’origen, puguin trobar sense gaires complicacions llocs de treball ben retribuïts i accedir fàcilment a habitatges de lloguer a preus assequibles. (...)
 

("El pare pot ser un bon cuidador", criar.cat, gener del 2021)