En una obra remarcable del sociòleg Lluís Flaquer titulada De la vida privada (1982) –i del tot pertinent per al que plantejo jo en aquest article–, l’autor introdueix la seva investigació amb una referència a El malcontent (1919), de Joaquim Ruyra. Ruyra presenta un pagès, Jeroni Baltrons, a qui Sant Jaume li concedeix el desig de poder llegir el pensament dels altres, per bé que el seu també queda desvelat. Aviat s’adonarà del drama d’una vida social sense secrets, i quan li és concedit de tornar a la normalitat comprèn “com és una misericòrdia que Déu hagi dotat d’una opacitat impenetrable els atuells que contenen l’esperit humà.” Vet aquí la gran qüestió: Fins a quin punt encara volem o podem mantenir l’opacitat de l’esperit humà per garantir-ne la llibertat? I, obsedits en fer-ho tot transparent, ¿encara és en el secret que hi ha la llibertat?

(Salvador Cardús. "Allà on públic i privat es confonen", Diari ARA, 26 d’octubre de 2021, p. 40)

* * *

Flaquer constata, a partir del seu estudi, que la indiferència envers la subordinació del català és l'actitud més freqüent entre els entrevistats (autòctons o forans) i que, en general, no són contraris a la seva recuperació però tampoc no hi són aferrissadament favorables. L'opinió més generalitzada és que cal donar a tothom la possibilitat que aprengui el català però sense imposar-ho a ningú. L'autor destaca també dues paradoxes: la primera és que tot i que la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya no ha reflexionat gaire sobre la situació lingüística del país, paradoxalment tothom té alguna cosa a dir-hi i sovint provoca apassionaments. I l'altra és que la majoria voldria dominar el català, però pocs estan disposats a fer l'esforç d'aprendre'l.

(Jordi Sedó. "¿Llengua pública o privada?", El 9 Nou, 10 d'octubre de 1997)