Per a Fiol, els límits són en la literatura mateixa, i els sintagmes i el seu ordre no ens fan arribar mai al somni ni desentranyen un prec tan eficaç que faci actuar les madones o els àngels, recurrents pretextos d'una incompleta esperança. En els límits, però, defensa l'hermètic, malgrat la dificultat del combat. L'abaltiment per les dificultats del llenguatge s'expressa en la paròdia i l'humor d'uns jocs de llenguatge barroquitzants, sempre en la frontera de la modernitat i el vast llegat de la tradició. Un dels postulats d'Auden, com vèiem abans. Igualment creatiu és en l'ús de l'erudició: Fiol fa una reivindicació ètica de l'etimologia ("Atordit –que segons el Coromines ve de tord"–) i crea potents neologismes que reafirmen les moltes funcions del poeta: "El poeta és el personador", aquell qui fa l'acció de persona sense rostre, ens diu. Tot porta a reivindicar una poesia que existeix enllà de la paraula, no exacta, no impecable, però que ha de servir per a explicar la matèria, el món. Allò de més llibresc que pugui aportar sempre passarà al cementiri ideal o a la biblioteca que els futurs poetes aprendran per evitar el mateix abisme que els presents. Fiol no oblida la proximitat amb el fang: per a ell el poema no és un artefacte, és un atuell que abans que mostrar l'ofici ha de ser útil als éssers. I sobretot desconfia de la poesia servida amb receptes o amb llengües exageradament normalitzades que han après a fer de l'ètica un caprici artificiós.

(Susanna Rafart. "Tot Fiol", Avui. Cultura, 4 d'abril de 2002, p. 10)

* * *

Bartomeu Fiol ha singularitzat com mai tot un univers poètic a base d'un dictat rabiosament trencador: la seva poesia s'extreu del seu propi món, no abeura en el món dels altres ni ha escoltat les caragoles llunyanes –ai, els consells!– que el podrien haver allunyat del camí dreturer que volia seguir. El que més sorprèn al lector que s'acosta als seus versos és la seva força poètica –un no deixa de veure la seva còrpora majestuosa, eternament omnipresent–, fonamentada en uns recursos expressius clars, durs i contundents per a fer-nos entendre, des dels llavis d'un jo poètic força trasbalsat, tota la ràbia i tot el sarcasme que una veu poètica pot assolir.

De la mateix manera com, per Villangómez, l'Illa d'Eivissa pot ser un símbol de la realitat total, i com ho és Sinera per Salvador Espriu –el localisme dut cap a la universalització–, Bartomeu Fiol exemplifica en Cavorques la projecció de tot l'univers, ja sigui en indrets més reduïts com Calaloscans, Camp Rodó –la topografia esdevé llavors un correlat objectiu per a parlar del seu món, n'és l'excusa– o en l'univers més eixamplat, en el cas de Calaportal de Cavorques. L'indret també pot esvair-se a favor del personatge, és el cas de Contribució de bàrbars, una anàlisi gairebé psicoanalítica de diferents egos, o de Contribució de Verges –el llibre més original de Fiol, una basculació entre l'àcida ironia, amb una forta crítica al món de l'església, i el penediment més fort d'un home humiliat i fastiguejat en tot–. A Capells de ferro a Son Cabaspre no ens allunyarem gaire dels seus eixos temàtics i trobarem el tema de la Metapoesia usant com a correlat objectiu la topografia, un indret concret. Els tres darrers llibres, La comunió dels sants o els morts ho callam tot, Cave carmina, cape canes i Catàleg de matèries representen el regne de la Mort i de la Metapoesia o, el que és el mateix, la meditació sobre la mort i sobre l'essència de la pròpia poesia amb un rerefons místic. […]

El nostre poeta, situat a mig camí entre el filòsof, l'ésser panteista i el devorador de genialitats literàries, s'endinsarà en un procés metafísic, gairebé purament ontològic, sense decòrum a la recerca de la veritat. La interpretació del món, amb unes petites dosis de falsa modèstia, serà un motiu inesgotable, extenuant, per a la creació literària. Des de Cavorques estant –recordem que l'incerta etimologia llatina ens parla de cova infernal– Fiol rebutjarà la bellesa per ella mateixa i ens fascinarà amb una barreja de lèxic culte amb lèxic popular, fins ni tot vulgar, amb uns efectes sinestèsics extrets del món teatral, amb la intenció de produir-nos fàstic –el retrat del seu món en conté molts, d'elements fastigosos–; tot seguit, amb la paradoxa ens dibuixarà el món de l'irreal, i amb l'anàfora i les diverses repeticions burxarà amb insistència en els ulls, àvids i inquiets, dels corpresos lectors. El to de cançó, moltes vegades amb tornada inclosa, amagarà un rerefons irònic i l'adjectivació, que deu molt al barroquisme, s'encadenarà per anar potenciant una gradació concisa, perfecta, dels diversos elements.

Respecte al seu món referencial, apareixeran els cans, la platja, el mar, el vent, la pluja, l'aigua, la sang, la tarda, el foll, l'aranya, el no-nat, la madona o la parenta alada, el sol, la sal, el foc, el mur, l'àngel, l'argent. En l'apartat dedicat als motius, trobarem la por, la veritat, la mort, el silenci, el ridícul, el patriotisme, la fosca, el crit, la religió. Seran mots imprescindibles: Cavorques (l'indret), bàrbar (l'Home), epifania (l'esdeveniment, el possible canvi), matèria (el món que assacia el missatge poètic) i, com no, la madona o la parenta alada (la pròpia poesia). Per tant, dins el seu univers temàtic trobarem la Mort, la Metapoesia, la recerca de la Veritat i la crítica social. Dins l'estètica fioliana, que defuig totalment d'etiquetes, hi trobarem barrejats els corrents de l'existencialisme, el surrealisme, (alguns cops, realment), el barroquisme, el simbolisme, el moralisme, l'expressionisme, el marxisme i el lirisme. Recordem que: He confrontat lírica i sarcasme, ens diu el poeta.

(Antònia Arbona. La poesia de Bartomeu Fiol. Sense decòrum a la recerca de la veritat. Palma: Lleonard Muntaner, 2000, p. 138-143)

* * *

Des de la soledat i la marginalitat, Bartomeu Fiol elabora una poètica pròpia que presenta, a partir d'aquest primer llibre, algunes característiques de trencament dins la poesia que fins aleshores s'ha fet a Mallorca. D'entrada, trobam una veu que es vol manifestar alhora de manera personal i col·lectiva: expressa un jo poètic que s'eixampla fins a esdevenir nosaltres. Ha pres com a punt de referència Ca los Cans –Caló des Cans, segons J. Coromines–, una petita cala amb alga i pedres al nord-est de l'illa, que forma part de la Colònia de Sant Pere (Arrà). I a partir d'un topònim ran de mar, assaja una altra mena de paisatgisme, antitètic del tradicional dins la poesia mallorquina. No es tracta, aquí, de cantar les excel·lències paisatgístiques d'un indret concret amb els tradicionals recursos del simbolisme i la generositat colorista del verd i el blau. Calaloscans s'erigeix en símbol i fins i tot mite. Símbol d'una realitat més vasta i mite d'una utopia per tal de reflexionar sobre una col·lectivitat, les seves limitacions i les possibles alternatives de cara a l'esdevenidor.

(Jaume Pomar. "El realisme simbòlic de Bartomeu Fiol", dins FIOL, B.: Camps de marina i suburbials. Barcelona: Proa, 2000, p. XVI-XVII)

* * *

Tu almenys, Tomeu, no ens has fallat. Tu, lluny de tothom, reclòs dins un mutisme que ara sabem fecund, has sabut mantenir-te fidel a allò que tots volíem ser, quan ens miràvem fit a fit, sense recel; i no com ara, que sovint baixem els ulls i les paraules se'ns marceixen dins la boca abans de ser dites.

Un bell dia tornares a casa (a casa meva, vull dir). De segur que hi trobares com un decandiment de fulla seca. Els amics de l'altre temps –i de sempre– ja no hi eren. Però no fou difícil esventar la cendra i ablamar els calius que dormien. Tu sí que no has mudat gens, Tomeu!

En una de les darreres cartes encara en fas memòria: "tantes nits de quedar-nos fins a la mala hora a casa teva, en tensa tertúlia". I dius que jo us feia una mica de germà gran. Tu no saps el que per a mi significa que em diguis, ara, això; ni fins a quin extrem he d'agrair-t'ho. El paper de germà gran –gran per edat, s'entén, i no per cap mena de superior mereixement– no és sempre fàcil, i si alguna cosa voldria en aquest món és haver-lo sabut jugar un poc bé i a consciència. Em donaria per ben pagat de moltes coses. […]

Hi havia En Miquel Carrió, avui honest contribuent i molt respectable pare de família; i En Baltasar Porcel, tan seriós i tan rigorós, que a hores d'ara caplleva per Barcelona i desenvolupa –no menys seriós, no menys rigorós– llargues elucubracions sobre tot això de les estructures i les superestructures; i En Miquel Bauçà, taciturn i proletari, poeta per la gràcia de Déu, que també ha desertat de l'illa; i En Miquel Barceló, aquell xicot frívol i esburbat, pèrit en tota casta d'esnobismes, amic fidelíssim, que tan a la vora i tan al viu ha sentit el mossec de la desgràcia i m'escriu des de Nova York, enyorant-nos.

Hi eres tu, sobretot. I la teva presència encomana una rara i noble lluïssor de puresa, de fe, de netedat. Tu, autor d'esbojarradíssims poemes, eres sovint la veu del seny, gairebé de la raó pura. Tu i jo llegíem els mateixos llibres, ens interessàvem per les mateixes coses. Parlàvem de Rosselló-Pòrcel, d'Espriu. En una ocasió vam descobrir Pavese, i ens entusiasmàrem. ¿Recordes amb quin afany llegíem i rellegíem aquell poema, Donne apassionate? Tu, de qualsevol cosa –una conversa, una discussió, un accident, un comentari, el que fos– ens feies un poema, l'imprimies immediatament, i el reparties entre els amics. Jo en tinc la col·lecció completa, d'aquests fulls curiosíssims, i t'asseguro que és commovedor repassar-la. Per sota els experiments, les rareses i les "boutades", hi ha molta més poesia que tu mateix no et penses; una poesia que pugna per fer-se i per expressar-se, impetuosa, abassegadora. […]

Mancaves tu, de qui es pot dir que no havia sabut res més fins ara, quan ja ets el poeta de Calaloscans: finalment, definitivament, el teu primer llibre, abocat a les més clares promeses per a l'esdevenidor. El llibre on aquella poesia –impetuosa, abassegadora– que volia dir-se, que lluitava per comunicar-se, ha trobat, a còpia d'una voluntat lenta i tossuda, la contenció dins el recer d'uns versos cenyits, treballats gairebé fins a l'exasperació, lluminosos en la seva esquerpa duresa de diamant.

"No crec en els poetes –em dius–. Però tots creiem en els homes. I crec en els poemes". Tu sí que no has canviat, Tomeu! Tu sí que pots afrontar, pur i coratjós, aquests gossos que ens lladren per dintre, vora la mar agitada! Tu sí que tens dret a proclamar, estremida de claror, la teva professió de fe! "I cal fer el cap viu. I no estafar-nos a nosaltres mateixos mai. No hi ha altra consigna possible: vius i ungles! A vegades, ni això no basta". Tens raó: a vegades, ni això no basta. Darrerament m'has dit que ja no saps si deixar-ho córrer tot, i enviar els cans lladradors a estudiar economia. Tant se val. Vençuts o vencedors, seguirem creient en els poemes. I en els homes.

(Josep M. Llompart Introducció a FIOL, B.: Calaloscans. Palma: Daedalus, 1966)