Bartomeu Fiol i Móra neix a Palma el 12 de novembre del 1933. Fou poeta i llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Central de Madrid (1955), però desenvolupa també altres oficis, com ara hoteler o llibreter. Alguns poc reeixits, com ara la idea, sens dubte avançada al seu temps, d'obrir una botiga de llibres que també era una galeria d'art i on es podien trobar discos. L'intent de la llibreria Gralla (1956) no va tenir l'èxit esperat i l'escriptor es va dedicar professionalment a l'hostaleria fins a l'any 1990, com a director general de les companyies britàniques Companyia Hotelera del Mediterrani i Bass Horizon.

Però com autor i, sobretot, com a poeta, Bartomeu Fiol marca una època de la poesia catalana a les Illes. Des de molt jove es veu influït per les veus de Blai Bonet i de Rosselló-Pòrcel, lectures que l'acompanyen ja des dels anys universitaris. Així, durant la dècada de 1950 publica petites provatures, en forma de poemes solts o de reculls, com ara L'últim (1955) i Contribució de bàrbar (1956). Són edicions fetes de manera privada que, amb posterioritat, no ha volgut incorporar a la seva obra. De fet, el mateix autor considera que la seva producció comença amb Calaloscans (1966), un llibre amb certs ressons de Salvador Espriu que ha estat glossat per Jaume Pomar com a "símbol d'una realitat més vasta i mite d'una utopia per tal de reflexionar sobre una col·lectivitat, les seves limitacions i les possibles alternatives de cara a l'esdevenidor".

L'editorial Moll i algunes institucions de les Illes són el cau dels primers llibres de versos de Bartomeu Fiol. Els més iniciats en la poesia catalana comencen a considerar l'autor com una rara avis, com un poeta quasi secret que trenca motlles sense assolir el lloc que mereix, sobretot entre els lectors i la crítica. Alguns dels títols que publica són Camp Rodó (1973), guardonat amb el Premi Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesia el 1969, Contribució de bàrbars (1980), Calaportal de Cavorques (1985), Contribució de Verges (1990), Canalla contra Establishment (1995), La comunió dels sants o Els morts ho callam tot (1997) i Cave carmina, cape canes (1998), reconegut amb el Josep M. Llompart dels Premis Cavall Verd el 1999.

Segons el propi autor, La meva "obra" són els meus intents, no res de perfectament arrodonit […] Sense decòrum –sense preocupació pel decòrum– podria ésser un títol general de tota la meva escriptura. [dins A. Arbona: La poesia de Bartomeu Fiol. Sense decòrum a la recerca de la veritat]

La situació canvia en part el 1999 amb la publicació del volum Tot jo és una exageració (Quaranta-nou textos orals perifèrics) a l'editorial Proa de Barcelona, una antologia elaborada a partir d'una gravació en casset de l'any 1997. Aquest reconeixement anirà creixent a mesura que surten a la llum els volums que apleguen la seva obra poètica: Camps de marina i suburbials: obra poètica 1 (2000), amb pròleg de Jaume Pomar, Cròniques bàrbares: obra poètica 2 (1999), amb pròleg de D. Sam Abrams, Canalla lluny de Grècia: obra poètica 3 (2001), amb pròleg de Sebastià Alzamora i Carants: obra poètica 4 (2011), amb pròleg de Roberto Mosquera i Antoni Nadal. El Premi Carles Riba l'any 2004, que rep amb el poemari Càbales del call, aferma definitivament el seu prestigi.

S'ha de recordar també la vessant cívica de l'escriptor i la seva participació en diverses activitats ciutadanes, entre les quals destaquen la seva època com a president de l'Obra Cultural Balear (1990-1992) i la publicació en la premsa mallorquina de nombrosos articles d'opinió.

Bartomeu Fiol mor a Palma el 8 d'agost de 2011.