Bartomeu Fiol
1933-2011
1. Català
BERTOLT BRECHT
No són tan difícils els nostres bonyeguts frontals
ni és tan difícil aconhortar un gos, enc que sigui tinyós.
Drets i callats ens escridassam fútilment, deprecatoris:
fugin els paranys de tants anys
dels nostres caminals de mal averany!
(Però els paranys no fugen sols.)
Glatim per un món sense basarda,
de l’altre ja en tenim els cadufs plens!
(Però empipar-se no basta.)
(De Calaloscans, 1966)
* * *
De aquí no se va nadie.
LEON FELIPE
No ens mourem d’aquí –tu ho saps ben cert-,
a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,
als nords de la pluja i als silencis de l’asfíxia
-tossuts, tossuts, tossuts,
arrruixats, sorruts i llords
i tot el que vulgueu-,
sense un ben establert salconduit
amb molts pessants segells, regalimosos,
on, amb claredats de sang, estigui escrita
tota la veritat, lletra per lletra.
(De Calaloscans, 1966)
* * *
9
No ens rentam les mans
ni aixecam paravents.
Tampoc encenem les pipes
(perquè no és hora de pau
ni prop fer-hi). Clar i llampant:
dejectam la plata emmirallada
-i és un comiat per sempre-
per tal de bastir un món
tu per tu, peça per peça.
Així, doncs, conseqüentment,
no escopim, de gairell, al mar;
no acalam, conformats, el front.
(De Calaloscans, 1966)
* * *
A SALVADOR ESPRIU
Enc que siguem porucs i poca cosa
per tal com ens sabem molt susceptibles
i estranyament som incapaços
de corregir-nos com caldria,
no ens ha de fer por
arribar al silenci,
gens de por
restar en silenci,
decents com una pedra o un animal.
Salvatge i alhora empresonada, la paraula
és molt més perillosa.
Com una noia encisadora
ens fa voltar la cantonada, perdre el fil.
No hem de pretendre dictar la veritat,
donar lliçons, llegir la bonanova,
les estadístiques recitar, ben informats,
o, com qui ha triomfat per endavant,
dictaminar la terapèutica, punt per punt.
De la trona davallem per sempre més.
Del faristol facem estelles.
Ja hem desmuntat els altaveus, eixordadors.
Si per cas, emprarem el llenguatge de les mans.
No, no ens ha de fer por
entrar en el silenci.
El seu casal té més estances
que la nostra parla escabellada.
(De Camp Rodó, 1973)
* * *
L'ARADA I LA TERRA
L'engany del giny on campa l'artifici
pot ser considerable –i respectable.
Però aquí, cada llaurada
vol tenir més que veure amb la terra
que no amb la forma de l’arada.
(De Catàleg de Matèries, 1998)
* * *
PARC DEL MAR
Les ones ja no rompen, alteroses,
amb rodolat parent,
allà on rompien, hivernals,
vora els antics, solemnes,
pescadors de llisses,
dreçats damunt els embornals de la ciutat,
ara amb qualitats d'estàtua dins el record
mig d'apagada sal, mig fantasmal.
La nova esplanada al peu de la murada
trasbalsa la memòria
del subjecte insignificant de l'oració
que no en traurà, consistents,
els sentiments d'aleshores.
Les llisses, forçosament, s'han desplaçat.
Però m'ha sorprès un estol de blancs
o gavines parades
on era mar i ara és terra i més de dos bassiots.
(De Camp Rodó, 1973)
* * *
MATÈRIA DE GRAFFITI
"Lúcid però dislocat",
epitafi el més adient.
"M'heu destorbat la llengua,
m'heu estroncat el doll", hi podeu afegir.
Tanmateix, entesos morbosos, faríeu malament
de centrar-vos en aquesta o en cap altra ferida:
els jos poètics són una gernació
talment com els jos no poètics.
Finalment, amb mà del tot invisible
i grafit untuós, qualcú escriu també,
a la llisa paret o al mur gratellós:
"tot jo és una exageració".
(De Catàleg de matèries, 1998)
* * *
ASSAIG DE PREGÀRIA EN EL TEMPLE, AMB
ALGUNES ASPRIVES O ASPRES CORRECCIONS
Abba, avi o rebesavi,
Vós que sou pertot arreu,
respectem els vostres noms
-així els coneguts com els desconeguts-
i, sobretot, el vostre silenci.
Acostem-nos al vostre regne de l’Obert
i tant de bo que es faci sempre la vostra voluntat
tret de quan, com eixam de mosques vironeres,
xuclam adotzenats el greix del mal, tan llestos.
Nostre pa integral de cada dia
da nobis hodie
i perdoneu els nostres deutes i putades
-les nostres sevícies, insídies i putades-
tal com nosaltres provam de perdonar
(sense gaire èxit, tot cal dir-ho)
els nostres àvols deutors, també tan llestos.
De temptacions, ja no en tenim gaires
si no són les de la ira més fera,
esvalotada i subnormal.
Però, Adonai silent, el que de veritat
ens és del tot imprescindible
és que, d’alguna forma o manera,
doneu alguna empara als nostres fills
dels quals no deixarem mai de ser responsables,
Emperò encara, si no som uns esburbats
inconscients, malreeixits insolidaris,
hem de pregar-vos també per la gernació
dels morts de tota edat i condició,
membres vius tanmateix
–perquè així ho volem,
perquè així ho hem de voler–
de la nostra, vostra, seva
ignorada comunió dels sants.
Ens manquen altres coses, certament,
però no direu que ens manqui voluntat.
(Inèdit)