Just quan arribo a la Corunya per incorporar-me a la feina de les classes després d’un any sabàtic, em trobo amb una còpia del projecte de llibre d’en Ramon, el títol del qual inclou l’expressió «cants de balena», una mica xocant a primer cop d’ull, tractant-se d’un llibre dirigit d’alguna manera al món de la sordesa. Em poso a llegir-lo alhora que començo la rutina de la docència. De què va concretament aquest llibre que, coneixent a en Ramon, òbviament dono per fet que té a veure amb la història?

Comprovat aquest punt, veig que s’hi ocupa de persones sordes des de diferents perspectives i a partir d'informació històrica diversa. [...]

Sembla que el problema de l’educació del sord continua desenfocat a causa del nou oralisme sorgit del «paradigma tecnològic», o conjunt de coneixements i tècniques, de la nostra cultura i el nostre temps. Al segle XIX, com ens recorda en Ramon del mètode de Jean Albert, s’alfabetitzava els sords amb gairebé l’única finalitat que poguessin conèixer la doctrina cristiana a través de la llengua oral. Però encara avui s’insisteix a privilegiar aquesta i a menysprear el poder de la llengua de signes com a llengua primera en el desenvolupament cognitiu dels infants i joves sords. És veritat que l’administració accepta un cert bilingüisme que la inclou, però amb reticència i amb comptagotes: no arriba a tots. Potser interessa que així sia, en benefici dels qui tenen el poder de la tecnologia.

(Morales López, Esperanza. «Pròleg», Cants de balena per a sords, 2019)

* * *

L’article 50.6 de l’Estatut de Catalunya diu que «els poders públics han de garantir l’ús de la llengua de signes catalana [LSC] i les condicions que permetin d’assolir la igualtat de les persones amb sordesa que optin per aquesta llengua, que ha d’ésser objecte d’ensenyament, protecció i respecte». Poc temps després d’aprovar-se l’Estatut, l’escriptor i historiador Ramon Ferrerons ja tenia escrit el Primer diccionari general i etimològic de la llengua de signes catalana. Hi havia dedicat més d’un lustre de recerca pacient, immergit en el món de les persones sordes de Catalunya i recorrent també a informants experts de la llengua de signes.

La casualitat gairebé havia fet coincidir el reconeixement legislatiu i el final de la redacció de l’obra. Jordi Romaguera i Josep Espar i Ticó en van escriure el pòrtic el juliol del 2007 i la Dra. Maria del Pilar Fernández Viader, la presentació, l’octubre del mateix any. Però els dos volums del diccionari han trigat més de quatre anys a publicar-se! Ferrerons envia una salutació afectuosa, a «Justificació i agraïments», a totes aquelles persones que l’han ajudat a «suportar un viacrucis absolutament inútil per grans editorials, corporacions culturals privades i departaments i organismes de l’Administració». Finalment l’edició ha tirat endavant gràcies a Documenta Universitaria, amb el suport de l’empresa CManicH, i gràcies, per descomptat, a la bona campanya que va iniciar l’autor en pro de la publicació.

L’obra complementa amb molt d’encert els reculls diversos sobre la llengua de signes catalana, partint d’una perspectiva semàntica, la de la definició lèxica, i alhora d’una perspectiva innovadora, sense tradició en les llengües de signes: la de la relació existent entre la forma i el sentit del signe (l’autor prefereix dir-ne senya), és a dir, l’etimologia. És el primer diccionari descriptiu, no pas normatiu, organitzat en dos o més blocs i amb inclusió, quan convé, de la transcripció figurativo-simbòlica de la senya. La informació etimològica s’acompanya a vegades d’alguna precisió sobre l’execució o l’ús de la senya (la senya badall és homògrafa de bocabadat, «de la qual es distingeix només per la lentificació del moviment»), sobre la definició d’algun significat (la senya capità serveix també per a conyac o brandi) o sobre alguna explicació històrica (la senya encants, per exemple, conté un apunt històric sobre els encants de roba de Barcelona).

Ferrerons l’encerta presentant el diccionari amb una introducció completa que aclareix els tipus de senyes (icòniques, indiciàries i simbòliques) i que defineix alguns termes especialitzats (garguirot, gest emblemàtic, supinació, transliteració...). 

(Paloma, David. «Signes de la llengua de signes», Presència, Dossier Sant Jordi, 2012)

* * *

En el cas del guanyador en llengua castellana (del premi de narrativa Treball) –començant pel que em queda més a prop–, La belada, de Ramon Ferrerons, és, entre altres coses, un exercici sobre unes parles de Barcelona. (Vam saber després que Ferrerons ha escrit poesia en català i que ha guanyat un altre premi per una recerca històrica.) La belada, amb aquesta «b» que, reiterada en alguns fragments del relat, assoleix una significació social d’ortografia dolenta (com en el gran poema de César Vallejo a un mort de la guerra d’Espanya, que escrivia en l’aire, amb el dit, «Viban todos los compañeros»; «Viban con esta be del buitre en las entrañas / [...] del héroe y del mártir»), és un sondeig per entre alguns tèrbols i confusos estrats de la vida barcelonina, sota el signe –tan de moda– de l’ocultisme i l’espiritisme, com a tapadora d’un crim bestial.

Document alhora de realitats i llenguatges mal reconeguts –el llenguatge «chava», que no és el mateix que el llenguatge meridional a Barcelona, també present al relat–, aquest llibre és una mostra d’encert expressiu, així com una exploració per les ombres de la vida humana. 

(Valverde, José Maria. «Parlant del premi Treball», Treball, núm. 688, 1981)