Ramon Ferrerons Ruiz neix l’octubre de 1951 a Barcelona, en un pis petit als confins de l’Eixample, a tocar del Paral·lel, fill únic d’un ebenista i una mestressa de casa que fa miracles per arribar al dissabte. La seva infantesa hi transcorre en companyia, entre altres, d’un cosí germà sord amb qui es comunica amb senyes, en part casolanes, en part importades de l’escola del darrer, la desapareguda Escuela Municipal de Sordomudos, del passeig de la Bonanova.

Lector compulsiu des de menut, creix en una llar que no té més de mitja dotzena de llibres, però devora tot text que li cau a les mans. El que li cau, durant un llarg període, són gairebé exclusivament els prospectes dels medicaments que corren per casa seva i, més endavant, les obres de la petita biblioteca de l’escola. Tot i això, i encara que avui sembli mentida, el seu primer contacte amb el català escrit no tindria lloc fins als nou anys, per mitjà d’un àlbum de cromos dels anys 30 d’aquell segle, Història de Catalunya, tret a la llum per l’àvia paterna d’algun racó.

Un cop cursat el batxillerat elemental, s’estrena com a treballador en una gestoria poc abans de fer els quinze anys. Esdevé membre fundador i secretari, més endavant, de la desapareguda Asociación Cultural Bellvitge i activista de la Comissió de Solidaritat de l’Hospitalet del Llobregat, una plataforma transversal de suport als represaliats pel franquisme i de denúncia de la repressió. Organitza el recital d’Ovidi Montllor a la Sala Villarroel de Barcelona l’1 de novembre de 1972, a profit dels presos polítics.

El 27 d’abril de 1975 guanya el seu primer premi de poesia, el II certamen literari Sagrera, amb Poemes a preu fet, inèdit, i el 30 d’agost del mateix any es diploma com a psicòleg psicometrista. Irromp en l’elenc local de lletraferits amb obra grossa el 1981, amb El Esquinazau. Perfil de un luchador, de què és coautor, finalista del premi Joaquín Costa de temes aragonesos i, com a autor, amb La belada, novel·la curta guardonada amb el primer premi Treball de narrativa en castellà.

Comença a col·laborar aleshores amb articles de temàtica diversa en català i castellà en diferents revistes: Último Distrito, L’Avenç, Historia y Vida, InfoSord, RevistArt... 

El 1998, entre altres activitats, imparteix classes d’expressió escrita en castellà a sords adults a la Federació de Sords de Catalunya i publica la seva novel·la La destral i l’arrel. El desembre del 2003 forma part del reduït grup fundador de la Plataforma LSC, ara!, en defensa dels drets lingüístics i culturals dels usuaris de la llengua de signes catalana i el 4 de desembre del 2004 rep a la Universitat de Barcelona, de mans de Markku Jokinen, President llavors de la WFD (World Federation of the Deaf), el I Premi Fundació Illescat. 

Participa de xerrades, conferències i congressos. A més, de la seva recerca en l’àmbit de les llengües de signes n’és fruit el Primer Diccionari General i Etimològic de la Llengua de Signes Catalana (2011).

Redacta el pròleg del llibre El mundo sordo en Catalunya (2018), de Carlos García, i el mateix any se li atorga una menció especial al XXII premi de poesia Alella a Maria Oleart, pel seu poemari Vent que no xiula, inèdit.

Els seus darrers llibres publicats són, com a coautor: La nena que no deia hola (2014) i 53 males maneres de riure's d'algú o posar-lo a parir en Llengua de Signes Catalana (2017) i, en qualitat d’autor, Els treballs i els dies del mestre Gardeñes (2018), Clio fa unes cervesetes. Cròniques modernes de l’Edat Antiga (2019) i Cants de balena per a sords (2019).