Jo diria que L'Eliana és una bona oportunitat de civilització.

Si alguna cosa distingeix a aquest poeta i professor, “Premi Ciutadania de Cultura de l'Eliana 2014”, és el seu compromís amb la paraula. Un compromís amb majúscules sòlidament lligat a la seua llengua, el valencià, des de finals de la dècada dels 70, moment en el qual aquest veí de l'Eliana va començar a publicar els seus primers escrits. Reconegut amb importants guardons, Josep Antoni Ferrer és ‘Premi de Poesia Ausias March’ de Gandia, amb el seu primer poemari, Fragmentos con figuras para un vaso minoíco (1978). La mateixa distinció la va obtenir, havent représ ja la seua llengua materna com a vehicle d’expressió literària, amb Partitura laberint (1983). A més ha sigut ‘Premi Vila d’Alaquàs’ per Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies (1985). Posteriorment ha publicat Bagatel-les (1990), Cant espiritual (1992), Pietà (1993), Cant Temporal (2000) i La dansa de les hores (2006) En aquest mateix any va aparéixer la seua Poesia reunida, en l’editorial Denes. Membre des dels seus inicis del consell de redacció de la revista cultural Saó, de la qual es compleixen ara, amb la publicació del núm. 400, els 38 anys de vida, Toni Ferrer ha estat recentment reconegut a l'Eliana, el poble en el qual resideix des de 1996, amb el Premi Ciutadania 2014 en la categoria de Cultura.

–Professor agregat de valencià, de Batxillerat, ¿quan comença a escriure poesia?
Escric des de molt jove, encara que vaig començar a publicar més bé tardanament. Fins a finals de la dècada dels 70 no va eixir el meu primer llibre: Fragmentos con figuras..., un poemari escrit en castellà amb un títol una mica rar –culturalista, com es deia aleshores– que va ser reconegut per l'Ajuntament de Gandia amb el Premi Ausias March de poesia en 1979 en la seua convocatòria bilingüe. En aquell moment encara no escrivia en valencià.

–Per què adopta el valencià com a llengua dels seus poemaris i escrits?
–La meua llengua materna és el valencià. Sóc natural de la Costera. La meua mare era de l’Alcúdia de Crespins i el meu pare de Canals. A casa, com és natural, parlàvem valencià. En aquella època, era impensable una educació escolar en valencià: el castellà era, moltíssim més que ara, que encara volen que siga, "la lengua indiscutida e indiscutible del imperio". Afortunadament, passar pel seminari de Montcada i la meua trobada, en els seixanta, amb els nous aires culturals d’Europa que ens portava una fornada de professors joves i ben preparats, em van fer conscient de la necessitat de nous horitzons, com, a més a més, preconitzava el Concili Valticà II. Nous horitzons que passaven també per comprendre i viure la situació política del país, els finals del franquisme i la transició. La presa de consciència lingüística, la urgència de recuperar el valencià i reaprendre’l, ara amb criteris filològics, vingué després, a partir de la meua incorporació a Saó. Com tots els xiquets dels anys 40-50, jo havia estat producte de la castellanització. I vaig haver de revalencianitzar-me: gramaticalment, almenys.

–Quin és la teua opinió sobre la utilització i normalització de la nostra llengua, transcorreguts 30 anys de la promulgació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià?
–Honestament, crec que la utilització normalitzada del valencià en la majoria dels àmbits d’ús social ha sigut un fracàs: a banda de l’eclosió literària dels darrers 30 anys, i de la promesa de futur que està començant a quallar amb la generació de joves educats a l’escola en valencià, pense que no hem sabut revaloritzar críticament i modernitzar, des d'alguns sectors, les nostres tradicions i els nostres símbols culturals. No hem sabut construir un projecte intel·ligent de societat, sinó un projecte polític frèvol que han sabut aprofitar millor la dreta centralista que les forces progressistes. Açò a Catalunya no ha succeït així.

–Va passar pel seminari de Montcada a València. Ha sigut sacerdot?
–Sí, clar. De fet em vaig formar allí com a professor de religió i vaig treballar com a tal en alguns centres educatius. Vaig deixar l'exercici ministerial. Va ser una decisió dura, però meditada. Sóc creient i m’alegra que l’esperit del Vaticà II no haja finiquitat. Tan de bo Francisco puga reviscolar-lo.

–Com ha influït el pas pel seminari en la seua vida?
–Ha determinat la meua formació dins de les disciplines humanístiques. I hi van ser decisius els meus estudis teològics. D'allí vaig ampliar la meua formació amb la filosofia i la filologia. Passos que em van portar a ser després professor d'institut d'ensenyaments mitjans. I m’ha influït també, per descomptat, en moltes decisions de la meua vida.

–Està vostè casat?
–Sí, amb una antiga companya d'institut, historiadora. Vaig conèixer Empar en una vaga de professors no numeraris de l'època, a la qual ens apuntàrem solidàriament els professors de religió del centre. Eren altres temps. Tenim un fill de 21 anys. Vivim ací a l'Eliana des de l'any 96.

–És vostè un home d'esquerres?
–Sí. En certa manera se’m podria definir –si les definicions són vàlides en aquestes adscripcions vitals– com d'esquerres, cristià crític i nacionalista cultural.

–La docència què ha significat per a vostè?
–Aprendre. He après ensenyant als meus alumnes. Han sigut 30 anys dedicats a l'ensenyament. I m’ho he passat molt bé. Amb l'ensenyament he après a mantenir-me alerta. A no perdre el compàs dels temps. Ja la primera experiència en l'Escola Comarcal la Baronia, a Gilet, va ser inoblidable. Després van ser més de 20 anys en l'institut del Cid Campeador. I en altres centres. Entre ells, un any a l’IES d’ací.

–Què és per a vostè un poema?
–Uf, axí, de colp? Podríem dir, potser no del tot exactament, que un poema és la cristal·lització simbòlica, mitjançant un llenguatge carregat amb un plus de sentit, de la percepció crítica que un té de si mateix: de la seua situació interior combinada amb la que percep del món exterior, en un moment determinat.

–Es naix poeta?
–No. Un poeta no naix. Es fa. És una mescla de potencial, de sensibilitat i de treball tenaç. Tots tenim capacitat poètica, la sensibilitat, l'emoció. Però també està l'esforç, l'aprenentatge, el mètode. Hi ha dos pols en un poeta. Un d'ells és el que s'educa. La poesia és exacta. És un gènere difícil i molt exigent. No tot el que es diu poesia ho és. El que sí que és veritat és que la poesia intenta salvar l'efímer. El poeta explica que són la vida i el món per a ell i què els passa al món: ens voldríem i els voldríem eterns. Però no son, ni nosaltres ni el món. Per àixò s'ha definit a voltes la poesia com “les llàgrimes de les coses”.

–Com és la seua poesia?
–Tendisc a fer una poesia molt clàssica, molt mesurada de ritme i forma. La meua poesia s'inicia com un recorregut cultural que, nodrint-se del món grecollatí i bíblic, com a fonts d’inspiració permanents, va evolucionant cap a la introspecció i l'intimisme –amb forta atenció a la música com a vivència estètica (Brahms, Mahler, Bruckner, Bach...)–, però sense deixar de constatar els problemes i les contradiccions, doloroses, de l'exterior. La meua poesia arreplega diversos moments. Els amorosos, els ètics i els existencialistes.

–Diga'm tres dels seus poetes preferits en ordre de preferència
–Podrien ser Ausiàs March, Roís de Corella i Salvador Espriu. March, el principal.

–Té en ment seguir publicant poemaris?
–Sí. Jo sóc de producció lenta, com els tarongers vells. A l'abril pròxim eixirà probablement el meu últim treball poètic que presentaré ací a l'Eliana.

–I ja té el títol?
–Sí, Variacions Goldberg. És com un homenatge a Bach.

–Com va rebre el Premi Ciutadania 2014 que li va atorgar l'Ajuntament de l'Eliana el passat mes de desembre?
–Amb molt d’agraïment, perquè segur que hi havia persones o entitats que se’l mereixien més que jo... Per a mi és un orgull representar al municipi en aquesta categoria. I, per descomptat, un compromís amb el poble “Ací estic i ací estaré si em necessiten”.

–Vostè viu ací des de l'any 96 i la coneix bé. Com està l'Eliana?
–L'Eliana és un poble singular. Ha anat canviant amb els anys sense perdre la seua essència. Un poble amb molt potencial. Ha superat molts prejudicis, com ara la proverbial separació i desoneixement mutu entre els autòctons i els “xaleteros”. Allò més atractiu de l’Eliana és que, al llarg d'aquests anys, ha anat somiant-se i consolidant-se com el projecte d'una ciutat integradora i civilitzada i que no ha volgut convertir-se en ciutat-dormitori. Ho ha aconseguit gràcies a la seua vida cultural i esportiva, a les seues festes i tradicions, a la seua gent i als seus gestors polítics. Cosa aquesta de què no tots els pobles poden beneficiar-se.

–No se li ha ocorregut tornar a l’Alcúdia?
–No. Un ix del seu poble als 11 o 12 o 20 anys i va fent la seua vida. Sóc de l’Alcúdia de Crespins, sí. Allí estan les meues arrels, els meus germans i també els meus amics de la infància. I això et marca. I, damunt, s’hi ha instituït un premi literari amb el meu nom i se m’ha dedicat un carrer en projecte, perquè sóc d'allí. I, per descomptat, hi vaig cada any un parell de vegades o tres. Però, a més de l’Alcúdia a la qual clar que vull, hi ha d'altres pobles en la meua vida. Entre ells. Algímia i Torres-Torres o Beniparrell. I ara, i des de fa temps, l'Eliana, la ciutat en la qual visc i de la qual també em sent part.

–En poques paraules, què significa per a vostè aquest poble?
–Jo diria que l'Eliana és una bona oportunitat de civilització.

(s/n: "Antoni Ferrer Perales", Vivaleliana! El portal de l'Eliana, 22 de gener de 2015)