Alguna vegada he escrit que Antoni Ferrer és el poeta valencià amb l'ambició més viva, la veu més potent, el virtuosisme verbal més ostentós i l'univers expressiu més rigorosament coherent amb què comptem, i també que és un cas estrictament insòlit entre nosaltres: un gran poeta substancialment cristià. Cristià fins al moll (i el dur) de l'os de la seua ausades frondosa pirotècnia verbal. No me'n desdic. L'exultació joiosa pel regal miraculós de la vida i l'angoixa per la seua transitorietat, l'enigma del temps, la llosa del dolor i l'esperança invicta en un sentit últim que resolga els espinosos contrallums del món i que gracie la vida i la preserve formen aspectes essencials de la seua poesia. Per això, la inconcebible esperança en l'eternitat de l'efímer és l'aposta més exultant del seu desig, i l'amor, el piadós i el joiós, és el foc que l'encén. Aquesta és, ho torne a repetir, una poesia fondament franciscana. Una poesia franciscana d'ara mateix que aspira a perdurar i que ho mereix.

Amb tot el seu barroquisme esplendorós i la seua ambició desinhibida, Antoni Ferrer és també un poeta humil, un "menestral del paper i de la pena" (i del goig) que, en el seu primer llibre, definí encertadament els seus propòsits com "la recerca d'unes senyes d'identitat vital mitjançant algunes de les claus pròpies de l'herència cultural mediterrània", un periple que pretenia la interpretació simbòlica d'algunes vivències interiors. Anys després , en el text que acompanyava la seua Poesia reunida, l'autor encara considerava bàsicament vàlides eixes paraules. La poesia, diu Anoni Ferrer, és probablement el més subtil mètode d'autoconeixement que l'home té. S'aboca al teixit fragmentari de la vida efectivament viscuda, sempre sargit, sempre apedeçat, i repara i revela la túnica inconsútil que aquest constant teixir i desteixir ordeix, perquè l'home, com la vida mateixa, és u i el mateix en els seus canvis, malgrat els canvis i gràcies a ells. Per això, la poesia "pot cobrir de sentit i pietat els meus dies i els dies del meu món. I la història sencera dels vius i dels morts". Trobar, al besllum dels seus versos, tan savis i tan secretament íntims, el periple fragmentat i la tela inconsútil de l'ésser humà concret i irrepeible que és Antoni Ferrer –amb les seues contradiccions, les seues esperances, i tota l'alegria i el dolor que ha anat fent-lo ser– és una experiència que també ens repara i revela a nosaltres, els lectors, perquè la seua poesia ens acull i ens comparteix. Dient-se, tal com ell és, ens diu. Ací, estem ben acompanyats.

(Enric Sòria. "L'ofici de l'alegria i el dolor" , pròleg a AA. DD.: Els déus no abandonen Antoni. Benicarló: Onada, 2015)

* * *

Al principi fou el verb, la paraula. O per dir-ho a la manera de l'evangeli de Joan segons la transcripció que en dóna la Bíblia Catalana Interconfessional (1997): "Al principi existia el qui és la Paraula". I la paraula, o la Paraula, era tot, l'infinit contenidor, també la música abans de la dissociació primigènia de la creació: la música de la paraula creadora. En la tradició judeocristiana si més no, que és la que més hi compta en la fusió amb totes les altres, tot comença per l'acció de la paraula. Per això Bach, geni d'intensa religiositat, segons una idea comunament acceptada d'estudiosos i biògrafs, es proposà amb la seua obra representar musicalment la paraula. És aquesta summa de l'art poètica de n'Antoni Ferrer, que feliçment veu la llum al cap de deu anys d'execució, l'intent de rescabalar i agrair l'esforç imperible del músic escrivint les paraules de la música, jugant el joc transcendent de les tornes? Massa simple, massa ingenu. Tot i que hi ha el model de les Variacions Goldberg de Bach, el motle de la forma musical perfecta (o perfeta, com agrada de dir al poeta, tan amic de subtils polisèmies) com un eco o l'espill d'una sonoritat incomprensible que ens fascina i commou, ara ja tenim les Variacions Goldberg d'Antoni Ferrer (l'Alcúdia de Crespins, 1943), una peça a part i única, recreació singular i originalíssima de molt del que s'ha escrit, inclòs tot el que el mateix poeta ha escrit fins ara. La impossible transliteració de música en poesia i a la inversa troba camins per recrear-se en les correspondències, en fonts d'impuls i inspiració, en el diàleg entre llenguatges irreductibles. Però hi ha el cant, en totes les seues formes i gèneres, el feliç maridatge de música i paraula que travessa i conforma tota l'obra d'Antoni Ferrer. El llibre que comentem és una sublim elegia d'esperança fruit d'un acte d'humil gosadia (per usar els jocs d'oxímorons, de cristal·lines síntesis, tan abundants en aquesta poesia): confrontar-se al geni en la persecució de la forma (de la Forma!) tothora mudable, asseure's a la difícil ombra de l'irrepetible, la fructífera humilitat de no defallir en la perseverant gosadia, en la recreació de l'esperit.

(Manel Rodríguez-Castelló. "L'esplendor de la forma", Saó, 1 de juny de 2015)

* * *

El culturalisme i l'herència musical occidental apareixen en Partitura Laberint (1984) i, més o menys presents, mai no abandonen l'obra de Ferrer: des del barroc –Monteverdi, Bach, Haëndel...– fins el classicisme, l'experiència poètica es troba fortament imbricada amb les passions, solituds i malsons perennes dels grans personatges de la mitologia grega. Destaca d'entre tots els poemes la "Cançó de Laberint" on el poeta revisita el tòpic del laberint d'amor i on intensament es reviuen les veus d'altres poetes: "Dos laberints –tu, jo– tallats a mida". El poema "Testament d'Orfeu", magnífica creació al voltant del famós amant visitador dels inferns, empra un ritme pautat i un llenguatge innovador, i tanmateix, ple d'eclecticisme:"Dolgut de Nebo i endolat de veure'm / tan vora tu, tan lluny de prometença, / faig deixa, d'odi, d'amoroses cendres:/ a contradèdal em rebroten lletres/ de noms hereus, pressentiments d'espiga".

No obstant, no hi ha cap obra comparable a Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies, editada el 1986. La poètica de Ferrer, fins ara arrelada en la poesia clàssica de les distintes llengües romàniques, s'endinsa en els misteris de l'univers i la natura mitjançant un llenguatge ple de sonoritat i ritmes: "la infinita sofrença del carboni/ rastreja feta fletxa el si del cosmos". Entre totes les composicions, destaquem el "Requiem", poema de tretze peces a distintes veus on es poden distingir sobradament els loci tradicionals –tant del gust de la poesia d'Antoni Ferrer– que a aquesta composició prenen total sentit. Bagatel·les segueix amb aquest fons musical present fins ara a la poètica de l'autor, però ple de ritmes lleugers. La majoria dels poemes estan escrits en la dècada dels anys vuitanta, encara que probablement hi incloguen algun tipus de correcció dins de l'etapa de publicació.

(Eva Soler Sasera. "Poesia reunida (1979-2006) d'Antoni Ferrer", Liquids. Revista d'estudis literaris ibèrics, núm. 3, 2009, p. 106)

* * *

Als tres primers llibres, trobem un Ferrer apassionat (enamorat d'una dona), alhora que turmentat per les reflexions (per Déu). Déu, com veurem, és qui facilita les claus que ens obrin i ens tanquen. Que ens permeten eixir i alhora restar atrapats. Tota una peripècia o periple emocional, que tindran una continuïtat i formulació més racionals als dos llibres següents. Cançó de bressol per a benmorir galàxies i Cant espiritual (de títol contradictori, ja que es tracta d'un llibre en el fons escèptic i desencisat, literalment ateu, preocupat pels aspectes més materials de la nostra condició a pesar de la seua espectacular musicalitat: una mena de litúrgia de la desesperança). Són llibres reflexius i filosòfics. Que expressen sobretot el desengany, el dubte, la pregunta i el desig. On el jo es dilueix en un nosaltres i ells congregacional.

És a Pietà que trobem l'eixida al Laberint. Un monument literari a la paraula redemptora: salvadora. A Pietà, Ferrer, magistralment i humil, ens rescata de l'oblit. Ens anomena. Ens funda. Ens salva de la mort. Es reconcilia amb si mateix, amb allò que som. Finalment, a Cant temporal, un altre gran llibre, trobem aplegats diferents aspectes del mateix Ferrer. D'una banda, el Ferrer més combatent i social, políticament correcte, d'ironia light: no és el que més m'agrada. De l'altra, el més feliçment teologicofilosòfic: el que ha trobat les claus que li permeten resoldre (entendre) la paradoxa, els opòsits i els contraris, tan característicament ausiasmarquians que l'han envoltat de sempre i d'ara. Mitjantçant la paraula i l'expressió: la seua feliç formulació. I en lloc de o. Es tracta de conjuncions en lloc de disjuncions. Cosa que li obri la porta als magnífics sonets del final del llibre. Vertader testament literari de Ferrer, de gran intensitat i d'una qualitat literària poc vista entre nosaltres. Eixida del Laberint i pau amb Déu i amb si mateix. Sentit d'una existència que havia recercat el seu sentit i el seu nom. I que, mitjantçant ell, ens anomena. Ens interroga i ens respon. Una clau mestra. D'una obra inconsútil.

(Lluís Roda. "Eixida al laberint. Fragments de clau mestra per a la poesia d'Antoni Ferrer", Aiguadolç, núm. 27, 2002, p. 95)