“Al cap de la pàgina de crèdits llegim que d'aquest llibre s'ha fet una "edició de mil exemplars en paper allisat i cinquanta exemplars numerats, en paper de fil". El meu és de la primera mena. Tot ell de color crema, suau. Ho és la sobrecoberta de paper, on hi ha el nom de l'autor a dalt, el de l'editor i l'any d'edició a baix, en negre, i el títol, al centre, en lletres ocres. Ho és el paper de la tripa, d'un gramatge sense estalvi, probablement de 90 grams, on percebem el relleu de la impressió en plom. Ho semblen, fins i tot, les tapes de cartolina, en blanc, sense text, suport que dóna cos material a la sobrecoberta.

La "Taula" presenta parats tretze poemes, numerats, dividits en cinc seccions i seguits d'una Nota. Les seccions senars estan formades per un únic poema cadascuna: "Anunci", "4 juny 1970" i "Cançó ofenosa". La segona secció, que dóna títol al llibre, inclou sis poemes. La quarta, "Quatre capítols d'un llibre xinès", quatre, numerats en xifres romanes. La nota final explica que els tretze gravats que il·lustren l’obra, ben barrocs (un lema en llatí al terç superior -com ara "Veritas", "Certa pro incertis" i "Ingenium vires superat"–, una il·lustració probablement al·legòrica dessota), un per cada portadella que conté el títol dels poemes, han estat reproduïts de l'obra Empresas morales, de Don Juan de Borja, impresa el 1680 a Brussel·les.

Més ironia que modèstia
A l'"Anunci" inicial l'autor es presenta, i presenta els seus versos, amb més ironia que modèstia, i tanmateix n'hi ha: "Provecte, prou, i tanmateix procliu / encara (i inexpert, per torna), vaig / de boig, a voltes, escrivint a raig / i envers imito, tot perquè en sé un niu". Llueixen el domini formal, d'entrada, visible posem per cas en la rima, i un cert intent, en aparença, de trencar la rigidesa formal, visible potser en el desacord entre el vers i la frase. Obre la segona secció, "Llibre de Daniel", una quarteta del trobador Jaufré Raudel, i llegim a continuació sis poemes d'amor, de desig, de penediment, de sacietat; els protagonitza Daniel, un noi de 16 anys, i el vers és tendre i explícit i torbador: "Obre les cames, dòcil, i deixa'm que contempli / la coma del teu ventre i el seu melic rodó". La mort de Joseph Carner motiva "4 juny 1970", savi i lleuger. Els "Quatre capítols d'un llibre xinès "gosen tocar els grans temes –la vida, la mort, la pàtria, la saviesa–, que tant nerviós posaven Ferraté en mans d'altres poetes, fins i tot notables. Tanca el volum una "Cançó ofenosa", que juga a ofendre estripant els trets d'identitat de l'autor mateix: català i de Reus, poeta i ploraner. "Apa, no em toquis els quicous!", com fa la tornada.

Joan Ferraté va morir fa algunes setmanes. El seu Llibre de Daniel, com gairebé tot el que ha deixat escrit i traduït, que és més que no sembla, el mostra potent i contradictori, necessari i impossible, molest i enyorat. Tant de bo els qui encara som vius tinguem la paciència de rellegir-lo i reconèixer la saviesa que el seu humor, de vegades, enterbolia."

(Oriol Izquierdo. "Ambició", Avui. "Cultura", 12 de juny de 2003)
 

* * *
 

A l'any 1985, quan Joan Ferraté decidia tornar a Catalunya jubilant-se com a professor de Literatura Comparada a la Universitat d'Edmonton (Canadà), ja en deia alguna cosa en unes declaracions on venia a posar el nus de la qüestió al mig de l'escenari. Ferraté assenyalava aleshores ("El País", 14-IX-1985) "la manca d'una voluntat col·lectiva per la cultura" que cal contemplar com un procés que arranca del segle XVII. Ferraté deia això referint-se al cas espanyol, i respecte de Catalunya afegia que la situació encara era més greu, perquè ni a l'Edat Mitjana va prendre forma ni va arrelar una tradició cultural a la societat. Per Ferraté només el Noucentisme hauria intentat d'articular una cultura i responsabilitzar la societat en l'esforç de fer-la possible. Malgrat que es pugui discrepar d'algun aspecte en particular de les opinions de Ferraté, sembla força raonable pensar que, amb tots els matisos que calgui, el rovell de l'ou que se'ns vol amagar rau justament en aquest punt. Fins ara no hi ha hagut cap intent de reflexionar sobre els problemes que plantejava Ferraté i no sembla pas que es vulgui o es tingui la intenció de fer-ho."

(Marc Soler. Fragment de "Contrapunts a la polèmica més bella de totes
les polèmiques que es fan i es desfan", dins 1991 Revista magnètica.)
 

* * *
 

"Vaig repassar l'obra de Joan Ferraté, aquest mes de gener passat, en ocasió de preparar un paper acadèmic per a la Jornada que li fou dedicada per l'Aula Riba de la Universitat de Barcelona el dia 27 de febrer a la Residència d'Investigadors de Barcelona. Una segona conseqüència n'és l'article sobre Eliot que publicaré en aquestes mateixes pàgines de l'AVUI; una primera, aquest d'ara sobre Kavafis, que intenta d'explicar, a partir d'una observació de Ferraté, la diferència que hi ha entre la seva traducció d'aquest poeta i la de Riba -i donar pistes per a una lectura de Kavafis en traducció.

L'observació de Ferraté, preliminarment al seu volum Les poesies de C.P. Cavafis (1977) és que, en un primer moment, en haver completat amb Vuitanta-vuit poemes de Cavafis (1975) la traducció iniciada per Riba (publicada, pòstuma, per Triadú el 1962), va pensar que ja havia acabat la feina d'incorporació al català d'aquest poeta; en un segon moment, però, va adonar-se que les versions de Riba "no eren compatibles amb les meves, en la mesura, almenys, en què, tant per part de Riba com per la meva part, Cavafis havia sofert l'empremta d'un gust i d'una manera de fer personals que, a desgrat de la nostra coincidència en el propòsit de ser literalment fidels a l'original, ens havien dut inevitablement a resultats de conjunt molt sovint força divergents".

Pel que fa a Ferraté, és de notar que dotà la seva traducció de tot Kavafis d'un prospecte bàsicament dedicat a explicar les etapes i alguns moments de la seva freqüentació de la poesia que havia traduït i a connectar-la amb la versió de Riba citada, i que no li dedicà, com va fer amb The Waste Land, un estudi. Per la raó, deia, que "la intenció de totes les poesies del nostre autor és prou clara encara que un no tingui sinó una idea molt vaga (la que obté en qualsevol cas llegint-se només el poema) de les circumstàncies, històriques o no, que hi són al·ludides".

Del que deia comparant la seva versió amb la de Riba podem concloure que s'havia apropiat, ell, de la poesia de Kavafis. Apropiar-se és un verb que fa servir Ferraté quan el seu procés de lectura d'un poema o d'un poeta li sembla que ha arribat a compleció i, si el tradueix, que pot figurar en el llibre resultant com a autor -i l'autor, en canvi, figurar-hi en el títol-. Aquesta operació exigeix per a Ferraté una coincidència o sintonia amb el poeta traduït (allò que hem sentit que anomenava "l'empremta d'un gust i d'una manera de fer personals") i implica que, per a ell, els poemes que resulten de la seva traducció són poemes d'ell, de Ferraté, encara que siguin traduïts, en aquest cas, de Kavafis -en funció, precisament, de l'acompliment de la seva mediació-. De fet, dues coses són certes, en concret: que Kavafis en selecció pot arribar a ser diferent de Kavafis i que, en les diferents llengües i en cada llengua, Kavafis no és dels poetes que soni més igual en les diferents traduccions. Coses que resulta estrany, però, que siguin certes, perquè els poemes de Kavafis són relativament homogenis i inconfusibles -i, per tant, podria semblar que no hi hauria d'haver gran diferència entre ells se n'hagi fet la tria que sigui- i perquè, també en general, Kavafis admet, i agraeix, la traducció fidel, molt literal -i, per tant, podria semblar que un mateix poema, traduït a la mateixa llengua per dos traductors diferents, no hauria de ser gaire diferent en una i altra versió.

Ferraté se l'ha fet tan seu, Kavafis, se l'ha apropiat tant, que no el vol tenir dividit ni amb Riba i ha optat per traduir-lo tot. Si acceptem la seva operació tal com ell va plantejar-la, no haurem de comparar la seva amb cap altra traducció de Kavafis sinó considerar-la part de l'obra de Ferraté. Si de cas, podem parlar del Kavafis de Ferraté, globalment però no poema per poema, comparant-lo amb el de Riba.

En el fons d'aquesta decisió de Ferraté de repensar-s'hi quan havia completat la versió de Riba i tornar a traduir ell pel seu compte els poemes ja traduïts per Riba potser s'hi pot rastrejar una divisió que alguns lectors de poesia estableixen de vegades: si hi ha poetes de poemes i poetes de llibres o de poesia completa. Potser Ferraté va pensar que només el total de la producció de Kavafis podia donar raó de la seva poesia. Dit d'una altra manera: el to central que hi trobava, jo diria que moral, tenia una homogeneïtat que només una sola veu, en traducció, podia preservar. Quant a aquest to, creia, com hem vist, que no calia explicar-lo; que l'havia de trobar, el lector, en el conjunt de la seva versió.

Així, la traducció de Riba té grans poemes; és una traducció, d'altra banda, en la qual Riba, contràriament a quan traduïa en hexàmetres o en trímetres iàmbics, no es força gaire, no s'imposa restriccions -ni tan solament que el poema traduït tingui el mateix nombre de versos que l'original-: sovint fa servir com a versos segments de sis o de vuit síl·labes que situa entre els decasíl·labs i els alexandrins predominants. Però la de Ferraté, poema a poema, amb un vocabulari també ric però amb mots generalment menys alts, més simples, va imposant un to que no introdueix distància, per exemple, entre els poemes històrics i els contemporanis; no tan uniforme com el de Riba, subratlla això no obstant l'única veu, amb més d'un registre, de la poesia de Kavafis.

No vol dir que en la traducció de Riba no predomini un to. Vol dir que és més uniforme. D'un vell, que camina a poc a poc per un carreró en el poema Molt de tant en tant” -per a mi; Molt rarament per a Riba i Ferraté-, Riba diu que anava "exhaurit i corb, / estropellat pels anys i pels abusos"; sembla que Ferraté només hagi buscat mots més usuals per a un vell que el lector es pugui trobar al carrer: "atropellat i encongit, / tot fet malbé pels anys i pels abusos". En canvi, altres vegades ha triat mots menys habituals o ha carregat una expressió per mantenir una preposició; allí on Riba tradueix, en un to que és fàcil de veure que és el mateix d'abans, que Demetri Soter desitjava que Síria tornés a ser "una potència forta" i el poema especifica "pels seus exèrcits, per les seves flotes, / pels imponents castells, per les riqueses"; allí Ferraté, per mantenir la preposició amb de l'original, que devia considerar més col·loquial, més viva, es veu obligat a escriure "amb els propis exèrcits, amb els propis navilis, / amb els seus forts castells, amb la seva riquesa", amb el resultat d'introduir navilis i de substituir l'adjectiu possessiu per propis a fi d'obtenir aquí un alexandrí. Per fer-nos càrrec de l'actitud diferent de l'un i l'altre, l'adjectiu de Kavafis per a castells era només grans.

Kavafis és un poeta molt traduït, però més antologat que no pas íntegrament traduït. En general, les antologies donen, com ho fa la de Riba, poemes millors; o bé, en les traduccions íntegres, hi ha molts desnivells, pujades i baixades. La de Ferraté, en canvi, se sosté fins i tot pel repartiment equilibrat de les seves característiques menys reeixides. Una vegada, Luis Alberto de Cuenca va traduir un cèlebre poema de Kavafis cosint fragments de les diferents traduccions a l'espanyol que coneixia. Un experiment d'aquesta mena no el suporta qualsevol original. El veig com un exercici que sembla que postuli un original capaç sempre d'imposar-se sobre els traductors: d'imposar-los un to.

Però dins d'un mateix poema, perquè els poemes de Kavafis, cada un, si se'n respecta l'estructura -no només la gramàtica, sinó la gramàtica del poema- i s'està atent al pes i al lloc de cada mot, és difícil que es facin malbé en el trasllat, si no era per alguna raó sobretot sintàctica -alguna construcció que s'hagi d'alterar de manera, en traduir, que en surti danyada l'estructura-. De fet, convé recordar que hi ha versos sencers de la traducció de Ferraté que coincideixen amb versos de la traducció de Riba -i, en general, hi ha moltes coincidències-. En canvi, no sé què passaria si construíssim un Kavafis, dins de la llengua que fos, amb els seus poemes en l'ordre canònic però triant, de cada poema, una entre les diferents versions disponibles, de manera que les traduccions dels diferents traductors s'alternessin. Potser no lligarien; potser hi hauria canvis de to que grinyolarien. Crec que això és el que va pensar Ferraté quan, havent traduït els poemes que Riba no havia traduït, devia provar de llegir els seus entre els traduïts per Riba, en el lloc que corresponia a cada un. I que per això decidí traduir-los tots.

També Eudald Solà havia traduït, el 1975 mateix, els poemes que no formaven part de la tria de Riba. Solà optà, enraonadament, per publicar en dos volums de la mateixa col·lecció, respectivament, les seves traduccions i les de Riba. Així fent, devia pensar Ferraté, no hi ha manera de llegir Kavafis -no ara un poema adés un altre, sinó Kavafis- en l'ordre canònic dels poemes, que remunta al poeta i que Ferraté tenia per condició inesquivable d'una correcta lectura de l'alexandrí. Des d'aquest punt de vista, la traducció de Solà és no pròpiament una traducció de Kavafis -que respongués a una tria del traductor- sinó un suplement a la traducció de Riba.

Riba, que havia passat els últims anys tornant a traduir l'Odissea i traduint Sòfocles i Eurípides, buscava, per a la seva poesia, una veu més neta, més directa i efectiva; també una eficàcia descriptiva, poder expressar vivídament les situacions: d'una manera o d'una altra, tant l'Esbós com els seus últims poemes solts poden il·lustrar-ho. Buscava una persistència, una intensitat, i s'hi referia de vegades com a característiques de la poesia feta per dones -des de la seva vella Safo fins a la Dickinson, passant per Clementina Arderiu-. En aquestes circumstàncies, Riba va trobar en la seva veu per dir Kavafis un to hel·lenístic: artitzat i aparentment planer, capaç d'expressar els sentiments i contingut, gairebé objectiu, alhora. I concís sense abstracció: basat en fets, en coses reportades o viscudes; no en conceptes. Va triar els poemes en els quals aquesta veu que ell volia li sortia en la traducció.

Ferraté, més que la légère ironie que Kavafis, en una entrevista amb un periodista francès, atribuïa a la seva poesia, devia trobar en la burla, en l'engany i en la decepció, el nucli de les fotografies de la condició humana que segurament li semblaven els poemes de Kavafis. Lúcidament, Solà havia fet notar, en el seu pròleg a la traducció de Riba, que aquest no havia traduït els poemes de tema iliàdic, que són els que més objectivament i desolada manifesten la poquesa dels humans, escarnits pels déus. Ferraté necessitava dir aquests poemes igual que els aparentment més decoratius -o menys transcendents o més quotidians-; moure's amb llibertat entre el registre alt i el més planer; fabricar-se una dicció que participés alhora del solemne i de l'esqueixat, del refinat i del barroer. Per traduir també així la mescla que caracteritza el món de Kavafis, un grec nascut britànic que vivia a Alexandria. "El món de Kavafis", va escriure Seferis, "es troba als límits" -el mot vol dir marge o riba, però també designa les costures d'una roba- "dels llocs, dels homes, de les èpoques que amb tanta de cura va esclarir; allí on hi ha moltes mescles, transicions, canvis de lloc, transgressions; amb ciutats que lluen i s'esvaneixen...; és un món d'hermafrodites i la llengua que parlen és una mescla".

La llengua poètica del Kavafis de Riba culmina una tradició, en el sentit que, de dins d'ella estant, mira de contenir-la entera i de donar-ne el resultat com una destil·lació. Aquesta tradició és la poesia grega i la llengua de Riba poeta i traductor. Quant a la destil·lació, tant pot fer pensar en Cal·límac, com a representant arquetípic de la poesia hel·lenística, com pot ser il·lustrada, en general, pel pas del relat del mite -narratiu o dramàtic: a l'èpica o a la tragèdia- a la descripció d'escenes -la intensitat d'alguns moments, el fons d'emoció que contenen i que el poema vol transmetre sense dir-lo explícitament-. A partir d'Apol·loni de Rodes o d'André Chénier, si volíeu. Sempre cap a l'epigrama, però. I plàsticament: com si passéssim del relat èpic al moment esculpit en una mètopa.

La llengua poètica del Kavafis de Ferraté la mostra, la tradició, en la mescla, en la coexistència dels registres. Tal com és a Kavafis i més i tot. Perquè intenta sobretot reflectir l'heterogeneïtat, les falses il·lusions dels humans, l'amor que acaba essent record del sexe i desolació. I el fet que això és i ha estat així sempre: el passat evocat es conté en el present del poema, que fixa el passat, ara i aquí, per a sempre. Tot el que hi ha en poema, començant pels mots que el constitueixen, és així sincronia. Escrivint els poemes de Kavafis, Ferraté escriu a la vegada epigrames de la Palatina i poemes de Gil de Biedma -a la vegada, i no ara una cosa adés una altra-; i, en la llengua que usa, recorre a possibilitats expressives -de la llengua literària i de la llengua de cada dia- que només la decisió del traductor en dir l'original converteix en compatibles. Tal com passa, també, en alguns poetes hel·lenístics, com Herodes. Certament, hi ha patetisme, a Kavafis, potser derivat de l'estil dels historiadors antics que més li agradaven; i dramatisme: el dramatisme del mim, gairebé només una escena. Però no escultura, sinó filmació breu o fotografia. El Kavafis de Ferraté és en aquest sentit més dramàtic, més mimètic, mentre que el de Riba, si havia pres distància del to tràgic de Sòfocles, podria comparar-se amb moments dels drames d'Eurípides, més realistes i patètics però tràgics. Des de la meva experiència de lector i de traductor de Kavafis -vint-i-set poemes en el llibre Set poetes neogrecs (1988), triats amb la intenció d'explicar a través d'ells tot Kavafis i d'il·lustrar el lloc de Kavafis en la tradició de la poesia grega moderna-, veig en la tria i traducció de Riba i en la traducció integral de Ferraté dues fites en la història de la poesia i de la lectura de la poesia en la cultura catalana de la segona meitat del segle XX. I plenament, en totes dues, la possibilitat d'acostar-se el lector català -amb aplicació i trobant-hi plaer- als poemes i al poeta: a cada poema -aquí poden ajudar-lo les traduccions de Solà, rítmicament diferents però força belles i en general ribianes- i al conjunt dels poemes, a l'extraordinari acompliment poètic de dir, des del sexe a la parla, la mescla, la decepció, la poquesa, sovint plena d'orgull i d'esperances, de l'humà. Una lliçó també moral, que també en aquest sentit van llegir diferent Riba i Ferraté: diferent però amb fidelitat als mots, a la poesia de Kavafis, tots dos.”

(Carles Miralles. "La traducció de Riba i la traducció de Ferraté. Kavafis", Avui (Barcelona), 15 d'abril de 2004)
 

"Un cas completament diferent fou el Joan Ferraté, que versionà Kavafis amb criteris propis, allunyant-se de Riba. La seva fou una tasca de traducció lenta, que venia de lluny, dels anys cinquanta, quan va conèixer les versions de Yourcenar i Dimaras gràcies al seu germà Gabriel, i que anà cristal·litzant a poc a poc, fins a completar tota l'obra canònica del poeta grec. Així publicà successivament «Quatre poemes» (1972), Vuitanta-vuit poemes (1975), Tretze de l'arxiu de Kavafis i altres coses (1976), fins a aplegar tota la seva obra amb Les poesies de K.P. Kavafis (1978). La seva tasca traductològica, basada en l'«apropiació» poètica, en la línia de la de Marià Manent o de Segimon Serrallonga, ens ha deixat unes magnífiques traduccions no proa conegudes, i malauradament poc reeditades. Sembla clar que entre Solà i Ferraté s'establí una mena de competició tàcita per veure qui acabava abans el llegat incomplet de Riba pel que feia a les traduccions de Kavafis.

Segurament Ferraté no anava errat quan deia, en el pròleg de l'edició completa dels poemes de 1978, que les traduccions de Riba de 1962, més enllà de l'interès suscitat en el moment d’aquella edició pòstuma, posteriorment havien caigut en l'oblit. Per aquesta raó decidí acarar-se també als poemes traduïts pel mestre i no tan sols completar-los. El temps, però, no li donà la raó i, malgrat ser el primer a traduir tota l'obra de Kavafis, avui dia les seves traduccions han quedat sepultades sota les vuit reedicions de les versions de Riba i Solà aparegudes conjuntament el 1977 a l'editorial Curial."

(Joaquim Gestí Bautista. Fragment de "Traduccions catalanes de literatura neogrega 1881-2003", dins Quaderns. Revista de traducció, núm 11. Barcelona: UAB, 2004)