"Abans que la poesia, em fa l'efecte que el que ara ens pot interessar més de l'obra de T. S. Eliot és la doctrina literària i la crítica. El mèrit de la poesia em sembla evident, però ara m'inclino a veure-hi un indici de la mena de persona que era el seu autor més aviat que una obraque s'aguanta sola. L'Eliot juvenil de les primeres poesies, que d'una banda no sap com heure-se-les amb les senyores de Boston i de l'altra no pensa sinó a clavar puntades de peu a la gent que l'emprenya Londres, em satisfà molt més que no pas cap renovador de la poesia de llengua anglesa amb importacions foranes (de Laforgue o Corvière, per exemple), que ha estat durant tant de temps l'Eliot de la versió oficial. I a The waste land ara no hi veig sinó l'exponent d'una crisi personal provocada per la dona amb qui el pobre poeta havia acabat casant-se i que va haver d'abandonar: l'interès biogràfic, doncs, n'és ara per mi l'interès primari. La col·lecció completa de les poesies d'Eliot està d'altra banda, farcida de retalls de coses sense acabar, que amb prou feines valen res sinó, altre cop, com a indicis sobre l'artista que els tenia desats en un calaix. Quant als Four quartets, bé, són l'obra més perfecta i al mateix temps més avorrida de l'Eliot poeta: un mer discurs reiteratiu sobre les conviccions, o potser cal dir les especulacions, o com a mínim les divagacions, d'un autor que ja té cinquanta anys. De cap a cap, doncs, un discurs directe sobre el no res. I, en l'endemig, ¿que se n'ha fet, d'aquell "correlat objectiu", emblema de la indirecció i la despersonalització que haurien hagut de caracteritzar la poesia del nostre segle?

Sí: ¿què se n'ha fet de la doctrina literària d'Eliot? Això és el primer que ens toca de provar d'escartir, em sembla, en aquest centenari."

("De T. S. Eliot", fragment del llibre Provocacions. Barcelona: Empúries, 1989, p. 97-98)

* * *

"La lectura de March és difícil, però cap dificultat no hi és mai del tot invencible. I és que el pensament de March és sempre, per molt salvatge que de vegades ens sembli que és la seva llengua, extremadament lúcid. I aquest pensament és, al mateix temps, insòlitament coherent tot al llarg de la seva obra. La qual, al seu torn, està feta de la reiteració obsedida en tot el seu curs d'un nombre limitat ( per bé que no gens escàs) de temes que s'hi enllacen i combinen de maneres diferents en cadascuna de les poesies i que efectivament les componen, quasi que ho podem dir en el sentit químic del terme, com les entitats individuals que són, sens que pràcticament mai, però deixin els seus components elementals de reaparèixer en alguna altra entitat semblant. Per arribar a entendre una poesia com aquesta és essencial la identificació dels seus elements components i la seva col·lecció i retenció a la memòria del lector, de tal manera que la lectura de qualsevol de les seves parts es basi en el coneixement i la rememoració simultanis de la totalitat. L'empresa demana lectors decididament estrenus, però no és de cap manera una empresa impossible. En qualsevol cas és clar que l'explicació de March no pot anar bé mentre no recolzi el coneixement de March, un coneixement al més precís i exhaustiu possible, un coneixement que d'altra banda, ha d'estar tot ell a l'abast del lector en tot moment. És una aberració, des d'aquest punt de vista, que un instrument de treball indispensable en el cas de March com ho és una concordança (i se n'han fet, que jo sàpiga, almenys tres, per Bernard Paul Flam, el 1962, per Albert Hauf, el 1972, i per Constanzo di Girolamo, no sé quan) encara no hagi estat publicat i fet assequible a tothom.

Per explicar-nos March, doncs, el millor que podem fer és començar recorrent al text total de March. Davant de qualsevol dificultat a primera vista invencible, ens cal confiar que, tard o d'hora, en un lloc en un altre, en trobarem el desllorigador proporcionat pel mateix March. El que no ha de fer mai el bon lector és de pactar amb la boira i donar-se raons per convences que la mica que en qualsevol moment n'haurà estat capaç de penetrar ja l'autoritza a especular situant-se al defora del text de March i a explotar-lo només com un producte cultural que ens donaria bo de poder relacionar amb d'altres productes per l'estil i no pas com un discurs imaginatiu compromès abans que res amb l'experiència humana elemental, és a dir, com un tros de poesia. De fet, però, deixar de banda el que diu precisament March, més ençà de res d'altre que se li pugui assemblar, és la sortida habitual que a cada pas veiem que enfilen els soi-disant especialistes, que, a aclarir-ne res, sí que no s'hi arrisquen ni per casualitat. Deu ser per aquesta mateixa raó que m'he hagut de limitar a debatre, cada cop que s'esqueia, amb els tres únics que hi han fet el que han pogut, de vegades molt bé i d'altres no tan bé, però sempre meritòriament: Amédée Pagès, Pere Bohigas i Robert Archer, a qui no em sap cap greu de reconèixer en qualsevol cas que dec, fins i tot quan no hi estic d'acord, més del que fóra capaç de dir."

(Fragment del "Prospecte", dins Provocacions. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 11-13)

* * *

"Si és veritat que, com he dit abans, la preocupació central de La terra gastada és el misteri de la identitat personal en tant que prova de reconèixer-se i integrar-se en la satisfacció del desig, en la possessió de l'altre desitjat, per acabar perdent-s'hi i quedar-hi destruïda, no hi ha cap dubte que "La mort de Sant Narcís" anticipa aquesta preocupació i l'expressa en termes que són en una mesura considerable equivalents. És prou clar, en tot cas, em sembla a mi, que el tema veritable d'aquest poema d'ara no és pas cap narcisisme estricte que Eliot hagués volgut atribuir al seu Sant Narcís (ni tampoc cap narcisisme que nosaltres ens podríem empescar d'atribuir a Eliot pel simple fet que va tenir l'acudit d'escriure el poema) sinó que és, més aviat, el substrat narcisista inherent a totes les formes del desig per l'altre. Valéry, té una nota on el dubte se li presenta, però no pot deixar de resoldre'l en el sentit just: "Amour de soir -c'est un cas particulier. Ou bien- c'est le cas essentiel, l'amour de l'Autre étant un déguisement de l'amour du Même" (Cahiers, II, p. 504). Però tampoc no és veritat que l'amor de l'altre sigui una dissimulació, una disfressa de l'amor d'un mateix, sinó que n'és una transformació, essencial per la consumació de l'amor d'un mateix. Citaré un altre cop Valéry: "L'amour , dans la perfection de son acte, est le drame de l'accomplissement, de la connaissance [du se fuir en soi-même, figuré par un autre] -avec ce désespoir final, le spasme" (p. 551). A l'igual d'Eliot, també Valéry concep el desig en termes del misteri de la identitat personal, de la caiguda dins d'un mateix, "cos avall", com deia Riba, a la recerca de la font de la pròpia vitalitat sota la figura (realitat i símbol alhora) de l'altre. I, com Eliot, tampoc Valéry no veu en la satisfacció del desig res més que la desesperança del veritable coneixement de si mateix."

(De Lectura de La terra gastada de T. S. Eliot. Barcelona: Edicions 62, p, 76-77)