Joan Ferraté i Soler neix a Reus el 1924 i mor a Barcelona el 2003. Poeta, assagista i traductor, la seva obra ha tingut una gran influència en les generacions més recents, pel seu rigor com a intel·lectual i per la vàlua de la seva postura cívica. Va deixar els estudis de Dret inacabats i el 1953 es va llicenciar en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona. Les circumstàncies el conduirien, però, a exercir la docència a l'estranger. Entre el 1954 i el 1960 se'l pot trobar donant classes a la Universitat d'Orient, a Santiago de Cuba. El 1962 s'instal·la com a professor al Canadà, i acaba el seu periple particular a la Universitat d'Alberta, donant classes de literatura espanyola i de literatura comparada. S'hi jubila el 1985.

Ferraté, que entre el 1970 i el 1973 va ser a més a més director literari de l'editorial Seix Barral, va creure sempre en la crítica literària com una disciplina humanística i va intentar de respondre a les qüestions clàssiques de la seva especialitat, però sense deixar d'intervenir en debats més moderns. Els seus llibres d'assaig van ser un model que encara resulta valuós a l'hora de definir un intel·lectual de gran transcendència per a la seva època. Primer amb dos llibres en castellà, La operación de leer y otros ensayos (1962) i Dinámica de la poesía (1968), que van significar un important avanç en aquesta mena d'estudis, i més tard amb la seva Lectura de "La terra gastada" de T.S. Eliot, publicada per Edicions 62 el 1977, que va servir com a estímul creatiu en un moment força academicista, amb el qual Ferraté va contribuir a la difusió del poeta entre les noves veus de la poesia catalana.

També va sistematitzar la lectura de la poesia de March a l'estudi Llegir Ausiàs March (1992), primera aplicació detallada d'una proposta de lectura de tota l'obra del poeta de Gandia. Altres treballs seus, com ara els llibres i pròlegs sobre Carles Riba o els nombrosos articles i petits assaigs, ens donen la dimensió d'un estudiós preparat també per a les distàncies curtes, capaç de discutir sobre Kafka o Byron, sobre Heràclit o Michael Jackson. Bona part d'aquests escrits han estat reunits al llibre Provocacions (Empúries, 1989).

Entre els anys 1968 i 1969 va mantenir una encesa i interessant polèmica amb un dels grans escriptors del seu temps, Joan Fuster, canalitzada a través de la revista Serra d'Or. Tots dos debatien al voltant de la recepció i la importància de l'obra de Salvador Espriu.

Però si com a assagista contribueix a omplir d'opinions amb sentit la societat literària catalana des dels anys 70 del segle passat fins al moment actual, no és menor la seva influència com a traductor, principalment de la poesia grega antiga i de l'obra de Kavafis, Les poesies de C. P. Cavafis (1987), a qui va traduir en la seva totalitat. Les traduccions d'aquest últim han generat diverses opinions crítiques i, d'entre elles, potser la més contundent sigui la de Carles Miralles, qui ha dit d'aquestes versions: "...veig en la tria i traducció de Riba i en la traducció integral de Ferraté dues fites en la història de la poesia i de la lectura de la poesia en la cultura catalana de la segona meitat del segle XX."

L'autor també duria a terme una considerable obra com a poeta, amb llibres com Les taules de Marduk (1970) o Llibre de Daniel (1976), que més tard aplegaria a la seva poesia reunida: Catàleg general: 1952-1981 l'any, que veuria la llum el 1987 a l'editorial Quaderns Crema.

Joan Ferraté va tenir cura dels textos inèdits del seu germà Gabriel Ferrater, sobretot a l'excel·lent Papers, cartes i poemes (Quaderns Crema, 1986), i va morir el 2003 a Barcelona, en plena vigència del seu magisteri.