ACTE ÚNIC

S'escena representa una sala senzilla: una taula, quatre cadires i un canterano; dalt des canterano hi ha un gerro de vidre amb un ram de flors. Per sa paret, retrats d'homes amb un senyor amb bigot.

En escena: na Frasquita güela, na Frasquita mare, na Frasquita filla i na Mariquita.

Na Mariquita ensenya a fer mundillo a na Frasquiteta filla, i aquesta té es mundillo descansant sobre sa taula.

Ses altres, mare i güela, fan calça.

Escena I

FRASQUITA FILLA.— Ara dos voltes de sa maceta esquerra i agulla.

MARIQUITA.— No, filla meua, tres voltes de sa maceta esquerra i agulla.

FRASQUITA MARE.— Ai, filla meua, amb tal de dur-li la contrària...

FRASQUITA FILLA.— Vol callar, mamà? Entre una i s'altra ja tenc es nirvis com cordes de guiterra!

MARIQUITA.— Filleta meua, no n'hi ha per tant.

(Durant un moment callen)

FRASQUITA GÜELA.— Més randa que jo sé fer, no crec que n'hi haja una altra. En ses nits que sa barca, amb tots es homes de sa família, era per la mar, i feia mal temps, jo, per no cavil·lar tant, feia mundillo finsos que tots eren en terra.

FRASQUITA MARE.— Idò ara sí que sé d'on ve tanta caixonada de randa.

FRASQUITA GÜELA.— Filla meua, en sos anys que tots es homes de sa família van embarcats, totes ses Frasquites de ca ses Frasquites, es dies de mal temps han fet randa.

MARIQUITA.— Idò a sa meua família, totes ses dones, es dies de mal temps, resàvem i resam a la Mare de Déu de Jesús i a la Mare de Déu del Carme.

FRASQUITA GÜELA. —Naltros també hi anàvem, a vore la Mare de Déu de Jesús.

FRASQUITA MARE.— No diu això. Diu que en comptes de fer randa, quan tenien ànsia, elles resaven.

FRASQUITA GÜELA.— I naltros també resàvem. A casa no n'hi ha ningun, de moro.

(Callen totes i només se sent remor de ses macetes. A dins se sent un tro).

SES TRES A LA JUNTA.— Ai! Què ha sèt això?

GÜELO.— (De dins)
No és res, no importa que...

FRASQUITA GÜELA.— (Asseguent-se)
No ha sèt res. Ton pare, que se'ls ha donat per pescar. Treu sa canya per sa finestra que dóna a la mar, i allà el teniu hores i hores. Es pa que gasta amb s'esca i fent bromeig!

(Na Frasquita filla i na Mariquita surten a vore què ha passat).

(Escena I de l'obra Ses frasquites. Eivissa: Mediterrània-Eivissa, 1998, p. 5-8)

* * *

ESCENA IV

GÜELO.- (Cridant) Francisqueta! Fe'm una tassa de cafè ben plena!

FRASQUITA GÜELA.- (Cridant) A bona hora! Que no has sentit que ha sortit per mor d'això?

GÜELO.- Com que mai no em deis res... em teniu com un zero a l'esquerra. Que no és de raó, que sigui jo que li demani? O també ho trobes mal fet?

MARIQUITA.- Sa seua dona se'n cuida molt bé de vosté, i ja sap què li convé. Vostè ha d'estar tranquil·let.

GÜELO.- Sa meua dona, no s'empatxa de jo, ja fa temps. Cada dia em dona un cafè més fred i m'hi posa menos sucre.

FRASQUITA GÜELA.- Butifarreta, sí que t'hauria de dar.

FRASQUITA MARE.- Mamà, mesquín, no el renyi d'aquesta manera, que ja té noranta anys.

FRASQUITA GÜELA.- No te'n deus enrecordar, des arreganys que feies an es teu home, que Déu sap on para!

MARIQUITA.- Que no heu tornat a sebre res més, d'ell?

FRASQUITA MARE.- No, filleta! L'últim que varem rebre, as cap de sis anys de ni una lletra, va ser aquell retrat d'aquest boix vestit de Primera Comunió, que encara no sabem a què se n'avé.

(Na Mariquita s'aixeca i mira es retrat).

MARIQUITA.- Sí que és estrany! Quissà això s'estil·la, fora d'Eivissa.

FRASQUITA GÜELA.- Altra cosa, havia d'haver fet estil·lar, i enviar algun sou per sa dona i sa filla, que quan ell s'embarcà en aquell barco saler, na Francisquiteta anava de grapes.

FRASQUITA MARE.- Bono, però durant més de quatre anys envià carta i sous.

FRASQUITA GÜELA.- Sí, que de cada volta es feien més curtes ses cartes i més avall es sous. S'última volta envià tres pessetes perquè compràs un parasol a na Frasquiteta. Si jo l'hagués pogut arreplegar li haguera remput es para-sol per ses costelles!

(Fragment de l'obra Ses Frasquites. Eivissa: Mediterrània-Eivissa, 1998, p. 14-16)