ÈPOCA: Anys vint.
LLOC: Ciutat d'Eivissa.
PERSONATGES:
VICENTA: Un caràcter com un canterano.
RAFEL: Es seu home, molt pacient, ja li fa falta.
RITETA i MARGALIDETA: Fies des matrimoni.
MARIA i ANTÒNIA: Són germanes. Cosines de na Vicenta.
MIQUEL i EULÀRIA: Nebots des tio Vicent.
PACA: Vesina (Només se la sent).
LLORENÇ: Nòvio de na Riteta.
RAMON: Fïi de sa vesina.
ADVOCAT.

(S'escena representa una sala de gent mig acomodada. Uns quants sillons, una tauleta baixa, un canterano, un armari o allò que es cregui convenient. Una porta a cada costat).

ACTE I

(Surten na Vicenta i en Rafel, tot endolats, na Vicenta amb un manto que li arriba fins as peus).

VICENTETA.— Ai, quin funeral tan llarg!
RAFEL.— I encara tu et quedaves xerra que te xerra amb ses teues cosines! (S'asseuen). I venga plora que te plora! Com si es tio Vicent es meresqués tanta belaroia.
VICENTA.— Sí, bona l'hauria fet si t'hagués fet cas, que partires que pareixia que fugies des foc.
RAFEL.— Des foc fugia. A què se n'avé tanta belaroia i tant repetir que es tio Vicent fos tan enterc, que havent fet es 94 anys no s'acabàs de morir.
VICENTA.— Saps quin poc coneixement que tens! No saps que mos jugam es piset de s'escala de Pedra, sa feixa i es pis de devora el Convent.
RAFEL.— Sí, em pareix, que perquè ploris més o mancos, ho tendràs. Crec que l'escuaràs. Tendràs sa feixa tant com jo sa mitra de Bisbe.
VICENTA.— (S'aixeca i es treu es manto). Fora cabòries i acaba de discutir. Perquè no et vull fer recordar de sa belaroia que feres per aquell cosí de ta mare que quasi no t'era res, pensant que et deixava tres mil duros, i s'única cosa que va fer va ser deixar-te en el món amb un palm de nas.
RAFEL.— (Aixecant-se). Mira Vicenta que ses mans em fugen i pot ser que rebis.
VICENTA.— Sí, prova-ho, que em pareix que tu també rebràs.

(En Rafel entra cap a dins sa casa i torna a sortir amb unes espardenyes blanques a sa mà).

VICENTA.— No pensaràs posar-te aquestes espardenyes? Que no veus que poden venir ses cosines i tu ja de gala es dia des funeral.
RAFEL.— Vets com ets una extremada? Ses espardenyes no entren en so dol! (S'asseu per posar-se-les).
VICENTA.— D'aquí a mig any no hi entraran. (Toquen).
RAFEL.— Ja tenim aquí ses teues cosines. (Na Vicenta es posa a plorar).
VICENTA.— Ai, tio Vicent! Era tan bo, que quan jo era petiteta em duia per s'Alamera a sentir música. I es dia de sa meua Primera Comunió em va regalar una botelleta de ronquina. (Tot això, ho ha dit plorant). Tu vés plorant alguna mica, frega't es ulls almancos. Jo vaig a obrir. (Surt).
RAFEL.— No tenc plorera.

(Fragment inicial de l'obra Es bons costums. Dins de Teatre de sempre. Palma: Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, 2007, p. 189-190)