Escandell fue maestra de música, y entre sus alumnos estuvieron talentos como la soprano Teresa Verdera o Lina Cardona, y también actriz, pero será recordada sobre todo por su papel protagonista en la creación de un teatro costumbrista propio de Ibiza, un género descuidado hasta que se empezaron a representar sus primeras obras a partir de los años 80.

[...]

Títulos como Ses Frasquites, S'oli de ratolí o Es bons costums supusieron en su estreno grandes éxitos de público, atraído al teatro para escuchar unas historias enraizadas en una sociedad ibicenca que empezaba a quedar solo como un recuerdo del pasado. Esas obras cargadas de fina ironía y brillante humor las escribía «en un ibicenco purísimo», como recordaba Jean Serra, editor de la recopilación Teatre de sempre, y muy fiel al habla de cada barrio de Vila, incluso de cada pueblo del medio rural, donde Escandell impartió clases durante los años 60.

(s.n.: "Muere a los 93 años Pepita Escandell", Diario de Ibiza, 9 de gener de 2014)

* * *

El teatre de na Pepita Escandell no pretén altra cosa que entretenir i divertir. Però aconsegueix molt més. D'una banda, és senzill per tal d'aconseguir l'efecte que vol provocar en el públic. De l'altra, per la temàtica costumista i els assumptes populars que tracta d'una societat periclitada, depassada no fa pas gaires dècades, recupera i reflecteix sense embuts ni autocensura els costums i unes formes de viure que són els de la societat eivissenca de la seva infantesa i joventut. És a dir, que va conèixer en present per ella mateixa les, diguem-ne, històries que desenvolupa i que, per tant, ni ha d'inventar res ni ha d'exagerar gens.

Per aconseguir la finalitat que cerca, na Pepita Escandell se serveix, bàsicament, de dues eines que ella coneix en profunditat i domina a la perfecció. La llengua eivissenca, la parla catalana d'Eivissa característica de l'època que evoca, una llengua rica en matisos i d'una gran puresa, la llengua viva que el poble eivissenc parlava llavors, escassament contaminada pel castellà, que és la llengua dominant, la llengua "fina i culta", la d'anar pel món. La nostra, menystinguda durant centúries, apartada de l'ensenyament, de l'administració i de l'escriptura és una llengua d'anar per casa. Una llengua que, malgrat el genocidi perpetrat contra ella per l'Estat centralista, el poble ha continuat parlant en la seva vida diària i en les festes més casolanes, com les matances o les vidasses. [...] No se sabia escriure la nostra llengua, però es parlava amb una fluïdesa exemplar. Si algú la volia escriure, com ara na Pepita Escandell, ho havia de fer de manera autodidàctica, procurant transcriure-la tal i com es parlava. Així ho va fer na Pepita Escandell, i d'aquesta manera la va fixar per sempre.

La segona basa o eina a què abans en hem referit, és el sentit de l'humor que posseeix l'autora, senyal de saviesa, com ja va fer veure un sant. Aquest finíssim sentit de l'humor, a vegades destravat, però sempre enginyós, del poble eivissenc i, sobretot, la seva ironia, plena de picardia i de frases de doble sentit, però gairebé sempre amb elegància i finor, sense arribar a la grolleria, sense arribar a un parlar baladrer...

(Jean Serra. "Introducció" del llibre Teatre de sempre. Palma: Consorci per al Foment de la Llengua Catalana i la Projecció Exterior de la Cultura de les Illes Balears, 2007, p. 39-40)

* * *

Com a escriptora de teatre, ha aportat un teatre costumista que té el mèrit d'haver recuperat el teatre en català, tant per a actors i actrius, com per al públic. Les seves obres sempre presenten un registre dialectal molt ben seleccionat, amb dobles intencions, ironia i comicitat. Bona coneixedora del món rural tradicional així com dels ambients avui perduts del barri de sa Penya, de la ciutat d'Eivissa, els seus personatges escenifiquen anècdotes populars, acudits de pagesos i senyors, el món del festeig d'anys endarrere... Criades desconfiades, bambarrencs, tafaneres massa espavilades que servien a les cases dels senyors de Dalt Vila, malentesos, velles sordes i desconfiades, oficis d'un temps, religiositat, entreteniments, etc., són els elements que serveixen a l'autora per muntar les comèdies.

(Joan Mas i Vives: Diccionari del Teatre a les Illes Balears, vol. I [dir. Joan Mas i Vives]. Palma - Barcelona: Lleonard Muntaner - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 241-242)