Memòries d'una raver santantoniera

Una dona travessa sola l’avinguda del Tren de Manacor. Ha perdut la parella, ha perdut els amics enmig de la festa. Són les tres del matí, i li falten 100 metres per arribar al bar Sa Volta. Des de la distància veu com les camiones que porten els dimonis i acompanyants giren a la dreta i s’aturen. Ella dubta: accelera el pas per agafar-los, o bé camina al pas tranquil que du ja des de fa una estona?

Decideix que seguirà a la mateixa velocitat, i que en arribar a la cruïlla del bar voltarà cap a la benzinera de la carretera de Felanitx. Si les camiones són encara allà, hi pujarà. Si no, s’haurà de conformar en tornar camí enrere, a ca seva i a dormir. El pensament màgic ha fet acte de presència, són unes messions fetes amb ella mateixa.

Ja arriba. Just girant la rodona, veu les tres camiones encara aparcades, parpellejant els intermitents. Semblen buides, però a mesura que s’acosta veu com la gent dintre canta i fa la glosa, brinda amb petits tassons plens d’herbes.

Allà tothom sembla conèixer-la, la criden i conviden a pujar. “Puja! Puja! Vine amb noltros!”. El cant de sirenes no és inútil, ella puja a la primera que arramba. Miraculosament a temps, perquè el vehicle arranca el pas com una enorme balena. I ella, enmig d’un vespre entelat, canta i es deixa dur per aquella tribu d’alegres desconeguts.

El camí sinuós que segueix el vehicle els porta a Son Macià. Tot està a les fosques. No ho està, en canvi, la plaça quan hi arriben: un quadrat de foc, fum, gent ballant i cantant... encara ple de veïnats que acaben els darrers bocins de llonganissa i botifarró. Els darrers tassons de vi i d’herbes, els darrers o primers brindis d’una nova diada: les beneïdes esperen, el nou dia empeny per començar ja. Caliu, calentor, llum, companyonia enmig del fred. Entra al bar de Can Pelut, els dimonis ja fan un dels darrers balls del vespre, tothom tancat allà dintre com el farcit d’una enorme panada humana. Les onades d’una massa enfervorida van i venen, tots cantant a l’hora, l’espai personal inexistent; just un espai comunal, els alens envaïts, el mateix bategar d’un sol cor, una criatura de cent, mil caps. I el dimoni petit, sobtadament, se li arramba, una cama al bell mig de les seves cuixes, fent-la girar seguint un tres per quatre infernal... La dansa ara és frenètica, les darreres coces d’un vespre entelat per massa experiències.

Una festa emergent, una festa massificada, diuen uns. Gairebé una rave, diuen altres.

Una festa.

I tant!

(Posseïts pel dimoni. La festa de Sant Antoni des de la música rave i trance, p. 11-12. Palma: Lleonard Muntaner, 2017.)