ABRIL A PANTICOSA

Exulten els avets traient els braços
del càrcer de l'hivern: llur dansa verda
s'arrapa als roquissars esbalaïts
davant les mans innúmeres de l'aigua,

que rep, ja riu, les fresques cabelleres
de mil cascades joves. Retruny l'aire
d'abril, la llum del cel: la solitud
es vesteix d'una bàquica alegria.

Mes de les recordances la glacera
rosega rost avall les timbes dures.
La vall de Panticosa empeny castells
d'aram cap a la boira i les congestes

que sembren un color, un color tristíssim,
de perla dins el gorg de l'atonia.
Un dia el temps aquí s'ha d'aturar,
rellotge sense corda, sec per sempre.

(Poema "Abril a Panticosa", dins del llibre Imago mundi. Palma de Mallorca: Moll, 1973, p. 15).

CATALUNYA!

Per a Ramon Aramon i Serra

La plana al lluny cremarà
una làmina de zenc.
Les espases de la sang
em perforen els sentits:
Catalunya!

Oh ginesteres en flor!
I encara vibra el desert
als ulls, sense el braç d'un port.
Salta el cor com un dofí.
Catalunya!

No em donis treva, blavenc
i màgic camí dels anys.
Niïn les il·lusions
damunt el tronc del verb nu,
Catalunya!

Quin vent d'inflamats ocells
em precipita les mans
cap a l'angoixa dels cims,
on és òrbita un sol nom:
Catalunya!

Lluny encara és l'occident
que sembla pròxim. Si el llamp
travessa un núvol sonor,
dibuixa un arbre de llum:
Catalunya!

(Poema "Catalunya!", dins del llibre Imago mundi. Palma de Mallorca: Moll, 1973, p. 11-12).

EN LA MORT DE MARILYN MONROE

¿No hi hagué un àngel més que els altres fort
per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol,
que un mercadeig infame de guineus
ultratjà i exalçà fins a un deliri
d'idolatria? Oh Marilyn, quin gust
ens ha deixat de llot i d'alga
el teu inútil acte impietós,
que t'ha fet sols un número de cripta!
Tu, l'escultura, pols avui,
pàl·lida, al grat d'un aquiló de gestos
admiratius. Sense conèixer els jocs
ni els lleures infantívols, et llançares,
tu, la dumb Monde, víctima innocent,
cap a l'enorme trampa de la vida.

I et fou la trampa com un circ golut,
però desert, enmig d'un públic àvid
d'enviliments. Avui, dels milions
de llops que atreia el teu tumult d'imatges,
i qui per a tu tindrà un esquitx
de la infinita pietat que ens feies?

Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons
d'aquest progrés de coca-cola
i de desvari nuclear, que encén,
delint els vells, cent mòduls nous, que jutja
més viril el barbut, que confon l'art
amb la publicitat a tant la lletra
i amb el tòrax florit! Estem sadolls
de fang i de mentides,
i tu de sobte, Marilyn, t'esmunys
pel passadís de vori,
duent al puny l'auricular
per enviar-nos des de l'altra riba...
í,què: l'esperança, el pànic, el no-res?
Ai, dea sense entranyes!

(Poema "En la mort de Marilyn Monroe", dins del llibre Imago mundi. Palma de Mallorca: Moll, 1973, p. 29-30).