Darrer metro. Rails sense retorn
cap a l'andana impossible.

Fosca endins he sentit
la densitat del món,
la lleugeresa del viure.

* * *

T'habita una ciutat
sense centre ni història,
carrers immediats
on busques el corrent secret de la memòria,

el riu oblidat
sota l'asfalt que et perd
en la immensitat.

* * *

L'home s'acosta als rails,
escolta i mira túnel endins,

i el cor de la fosca
per uns moments al seu cor s'acorda.

Per uns moments:
en un llampec estrident
l'home és abrusat pel temps.

* * *

Comiat. A poc a poc l'amiga
passa de la llum a l'obaga.

L'últim gest de la mà
me'l dibuixa la tarda,

l'amiga llunyana
al fons de la fosca més clara.

* * *

INSTANTÀNIES
Quin missatge intenta desxifrar el vianant dret a la cantonada entre les ratlles del diari? Què conté la bossa de plàstic negre que l’escombriaire llença al camió? Qui parla per telèfon a la cabina, rep l’ordre decisiva? De qui fuig aquell que corre? De qui s’amaga el que tanca rere seu la porta? Quin secret desfici aclapara uns i altres? I l’autobús, cap a on va? Quina n’és la ruta veritable?

* * *

TRÀNSIT
El silenci febril. El desig computat. Si em truquen no hi sóc. Disset per cent d'interès. Cel opac.

El trànsit m'arrossega per l'única direcció permesa. Per l'escletxa del costat m'ofega la fosca del gas cremat. El silenci eixorda. L'interès és zero. Si em truquen no hi sóc. Sóc arreu. Sóc enlloc.

* * *

Ciutat plana. Una claror uniforme en revela objectes i figures, sense ombres, sense distàncies.

Ciutat nova, construïda en un instant, inacabable i finita. Tots els carrers són un carrer, un únic so totes les paraules.

Ciutat inalterable on el vianant es perd: tot és u, u és res.


(Del llibre Naturalesa dels dies. Barcelona: Columna, 2000)