Autors i Autores

Quim Daví

L'autor en una escena de Les alegres casades de Windson, de W. Shakespeare, 1959 (Foto: © Barceló).
L'autor en una escena de Teatre Viu, 1959.
L'autor en una escena d'Or i sal, de Joan Brossa, 1961 (Foto: © Barceló).
L'autor en una escena de Les aventures d'en Massagran, 1961 (Foto: © Barceló).
Espectacle del Mercat de les Flors, 1976. Al fons, el cor format per les tres xemeneies del Poble Nou de Barcelona.
Quim Daví amb Miquel Bauçà, hivern 1969-70.
Lluís Solà durant la presentació del llibre Just en tombar per aquesta cantonada, a la llibreria La Impossible de Barcelona, el setembre de 2014.

Biografia



Quim Daví, pseudònim de Joaquim Canals Daví, va néixer a Barcelona el 1943. L'any següent la família es traslladà a Vic, on va viure la infància i l'adolescència.

Es va iniciar en el món de la cultura a través del teatre. L'any 1959 esdevingué membre de l'Agrupació Dramàtica Barcelona, companyia de teatre català i centre important d'afirmació de la llengua catalana, fundada el 1955. Aquell mateix any, l'autor hi encetà la seva etapa d'actor actuant en l'obra Les alegres casades de Windson de W. Shakespeare, dirigida per Frederic Roda.

Del 1959 al 1962 va formar part del grup de teatre experimental TEATRE VIU, adscrit a l'esmentada agrupació, que dirigien Miquel Porter i Ricard Salvat.

Durant aquest període participà com a actor en diverses espectacles de l'ADB. La temporada 1961-1962 va ser especialment intensa. Actuà en les obres següents: Or i sal de Joan Brossa, Becket o l'honor de Déu de Jean Anouilh, Les aventures de Massagran de Josep Maria Folch i Torres i La visita de la vella dama de Friedrich Durrematt. Totes aquestes obres van ser representades al Palau de la Música Catalana de Barcelona en sessió única, d'acord amb la normativa imposada per la dictadura (Les aventures d'en Massagran va ser l'excepció de la regla: se'n van fer tres representacions).

El 1961 també actuà en l'obra Fedra de Maria Novell sota la direcció de Jordi Sarsanedas. Aquesta obra es va representar al Palau Dalmases de la capital catalana, seu aleshores de l'agrupació. El 1963 l'ADB fou dissolta pel govern franquista.

El 1966 l'autor s'acomiadà com a actor de l'escena participant en l'espectacle Semimaru dirigit per Lluís Solà i representat al teatre de l'Aliança de Barcelona.

Del 1972 al 1974 va viure a París on va fer estudis de filosofia a la universitat de Vincennes. Com a membre d'una associació antifranquista, a la capital francesa va escriure i dirigir també nombroses accions de teatre polític de carrer, que tenien lloc sobretot en barris amb majoria d'exiliats i emigrants catalans i espanyols.

El 1975, de nou a Catalunya, encara sota el règim franquista, va participar activament en el Congrés de Cultura Catalana, esdeveniment cultural i polític que propugnava, entre altres qüestions de signe democràtic, l'ús oficial del català.

El 1976 va escriure i dirigir un espectacle de carrer que va tenir lloc a la plaça del Mercat de les Flors de Barcelona, en el marc d'un seguit d'actes que tenien com a objectiu reivindicar el conjunt arquitectònic del mercat com a centre de teatre públic, projecte que s'acompliria oficialment l'any 1985.

El 1977 realitzà un curtmetratge de caire experimental a La Universitat Catalana d'Estiu, a Prada del Conflent.

L'any 1979 va publicar el seu primer llibre de poesia, Mercat d'asfalt. La imatgeria dels poemes aplegats en el volum, de signe urbà, serà un tret distintiu del seu univers poètic. Aquesta característica es confirmà en el seu segon volum, La gravetat, publicat el 1988, "una reflexió sobre l'existència de l'home contemporani, perdut en la gran ciutat, àmbit paradigmàtic de la nostra època", segons consta a la solapa del llibre. També al 1988 publicà El límit dels rails, un llibre de narracions. El 1999 va obtenir el premi Marià Manent pel llibre Naturalesa dels dies, que es publicà l'any següent. Feliu Formosa, autor del pròleg, descriu el poeta en aquests termes: "enormement sintètic, capaç de crear un món poètic propi amb una molt buscada i aconseguida economia d'elements". Periples, publicat el 2005 és un llibre de proses, en el qual "elements tan quotidians com missatges telefònics al contestador, imatges urbanes o anècdotes que semblen intranscendents es tornen volgudament inquietants" (crítica de Pau Gomis a la revista L'Illa). Durant l'any 1989 també va publicar poemes a la revista Reduccions.

El 1979 s'incorporà al col·lectiu Mestres de Català, cos de docents creat per la Generalitat de Catalunya amb l'objectiu d'implantar l'ensenyament del català en centres escolars de Primària i Secundària. Posteriorment va ingressar com a assessor al Servei d'Ensenyament del Català (SEDEC). Fins a l'any 2005 va impartir cursos de formació sobre fonètica i estragègies de comprensió lectora a mestres de Primària i Secundària. En col·laboració amb altres docents, també va projectar i realitzar un curs de dramatització per a l'aprenentatge del català.

En el curs de la seva activitat com a professor de llengua, l'autor va escriure diverses obres de teatre que posà en escena amb alumnes d'escoles i instituts a manera de pràctiques o exemplificacions de l'esmentat curs de dramatització. D'aquestes obres, escrites sobretot amb finalitats didàctiques, se n'han publicat dues: Nassos, nassos, nassis, que va obtenir el premi Xaro Vidal de Ciutat de Carcaixent l'any 2001 (tercera edició, 2010) i El Rei-Sol i l'eclipsi, publicat en un volum col·lectiu titulat Ens entenem per Eumo Editorial l'any 2008.

L'octubre del 2004 va participar en les III Jornades de l'Institut Europeu de Programes d'Immersió celebrades a la Universitat de Barcelona amb una comunicació sobre dramatització i ensenyament de la llengua que va ser publicada l'any següent a la revista Immersió Lingüística editada pel Departament d'Educació de la Generalitat.

L'any 1985 va iniciar un seguit d'exposicions on s'alternaven poemes i imatges visuals. Aquestes són algunes de les més representatives: Rinoceront nuclear, Sala Metrònom, Barcelona 1986 (en motiu d'aquesta exposició es van publicar textos i imatges de l'autor a la revista Metrònom). Fabulacions, Sala Fidel Aguilar, Girona, 1987. La segona mirada, Sala Arcs, 1991. El pes de la llum, Espai Francesc Català-Roca, 1996, i Ciutat invisible, Ateneu Barcelonès, 2000. El 1989 la revista La Fotografia va dedicar diverses pàgines a l'obra de l'autor.