Dos llibres de poesia publicats anteriorment, Mercat d'asfalt i La gravetat, i un de narrativa, El límit dels rails. Autor també de muntatges de poesia visual, l'últim dels quals, La ciutat invisible, Quim Daví (Barcelona, 1943) reivindica l'enorme capacitat de transcendir la realitat més immediata, que avui, com sempre, posseeix la poesia. Naturalesa dels dies, recentment editat per Columna a la col·lecció Viena, guanyà el premi de poesia Marià Manent en la seva 23ª convocatòria. "…la poesia de Quim Daví causa una impressió de maduresa , de poeta que sap el que vol…"; les paraules de Feliu Formosa al pròleg són, més que no pas un mer elogi, una contundent constatació.

—Cal haver guanyat un premi perquè els editors es decideixin a publicar poesia?
—Gairebé sí. És difícil poder publicar poesia, perquè els editors consideren que, en principi, no és un inversió rendible. Actualment la publicació de poesia depèn gairebé exclusivament d'institucions públiques. Els membres dels jurats d'aquestes institucions són intel·lectuals independents que poden considerar els llibres amb criteris estrictament literaris, sense pressions de caràcter comercial. De tota manera, la poesia, més que un gènere literari específic, és una manera d'entendre l'escriptura; qualsevol tipus de literatura, bé sigui novel·la, conte… realment valuosa conté poesia.

—A qui pot interessar avui la poesia, més enllà de quatre lletraferits consumats, o d'una minoria culta, i més si tenim en compte que els poderosos mitjans de comunicació de masses ja ens diuen què hem de llegir, com hem de pensar?
— Jo crec que interessa a molta gent. És un error infravalorar l'interès del lector potencial cap a la poesia. La poesia interessa al lector que vol gaudir en profunditat de la lectura; és, en efecte, un error creure que la gran majoria només busca lectures per passar l'estona. És un fals prejudici creure que la poesia va destinada a un públic estrictament minoritari, sobretot si entenen la poesia, tal com he dit abans, en un sentit ampli.

—Però el cas és que se'n llegeix poca, de poesia.
—És cert que hi ha un tipus de lector que tendeix a la passivitat; la poesia s'adreça a un lector actiu. Hi ha gent que tendeix a un tipus de literatura fàcil, la mena de literatura que proporciona un benestar ràpid i amb preservatiu, en comptes dels plaers intensos, que solament pot proporcionar una literatura complexa, rica, imaginativa.

Fabulació sobre la vida urbana.

—Parlem de la seva obra: Naturalesa dels dies. Feliu Formosa, al pròleg, diu que l'ombra de Bertold Brecht és, certament, allargada. Hi està d'acord?
— Brecht podria ser un referent, efectivament. Però cal tenir en compte, a més a més, que cada lector fa la seva lectura; el lector és també creador de l'obra que llegeix; Feliu Formosa ha fet una lectura de l'obra extraordinàriament lúcida; ell hi ha vist el referent de Brecht, també si n'hi podria veure d'altres. Cada lector, a partir dels seus propis coneixements i experiències, fa seu el poema que llegeix, en va construint el sentit.

—El protagonista d'aquest poemari podria ser vostè mateix, o jo, o qualsevol altra criatura urbana. La naturalesa dels seus dies no és, precisament, gaire satisfactòria. La visió del poeta és, en aquest sentit, més aviat pessimista, desesperançada.
—El desig que empeny un escriptor a escriure un poema és sempre un desig de transcendir la immediatesa, transcendir la mera facticitat del present. En aquest sentit, la qüestió no rau en el possible optimisme o pessimisme del poema, sinó en la visió que expressa de la realitat, en aquest cas la vida quotidiana a les grans ciutats de la nostra àrea econòmica i cultural. El llibre es podria considerar una fabulació sobre la vida urbana.

—Nàufrags de mirada incerta, de pas erràtic… ¿És això el que som, segons el poeta, com l'home infeliç d'aquests versos: "morí en un recabró/de mort programada"?
—Aquests poemes pretenen copsar algunes de les característiques de la vida contemporània, la repetició de gestos, de paraules, la solitud, aquest viure sense objectius que puguin donar significat a la vida.

—Al final, el poeta ens diu que el temps viscut ja només és un record, i encara agredolç, no del tot volgut. Però és inevitable, i l'ésser humà s'hi ha de resignar, una conclusió ben cristiana, aparentment.
—No és resignació, crec, el que se'n desprèn, sinó una exigència de sentit, de transcendència cap a una vida més significativa. El tema central del llibre no és l'evocació del passat, sinó la vida de l'individu immers en la fugacitat del present, la seva incapacitat d'acompliment personal. Inevitablement, la vida present, mancada d'objectius que hi donin sentit, queda reduïda a l'absurd; la mort, la por a la mort, s'imposa llavors a l'individu de forma aclaparadora.

Darrer metro. Rails sense retorn/ cap a l'andana impossible./ Fosca endins he sentit/ la densitat del món,/ la lleugeresa del viure". (Naturalesa dels dies).

(Josep Gras. Regió 7, 6 de febrer de 2001)