En La gravetat es configura una reflexió testimonial de l'home urbà contemporani que no troba ja cap sentit a la seva vida. Tot és fosc en la seva existència. El llibre s'inicia en el moment en què el poeta surt de casa i passeja al capvespre pels carrers de la ciutat. El poeta-caminant projecta fer diversos itineraris al centre i per la perifèria, però "Cada passa és un salt sobre l'abisme./ Cada mot un crit a la intempèrie"(p. 25). Es barrejarà amb la multitud amb els seus ulls que ho miren tot però que no miren res. El paisatge que contempla és poblat d'éssers, de multituds que creuen els carrers, d'autobusos que van i venen. Amb tot, un paisatge desert, despersonalitzat que el fa sentir "ombra vacil·lant, anònima i fugissera". El poeta retorna cap a casa i novament es retroba a si mateix abatut i sol tot consumint la seva vida en la fugacitat del present. […] La força dels versos de Quim Daví, escrits amb intensitat i concisió no deixen indiferent al lector.

La gravetat és el segon llibre de poemes publicat per Quim Daví. L'autor col·labora habitualment en publicacions de caire artístic i és creador de poemes visuals en tècnica de fotomuntatge dels quals ha fet moltes exposicions.

(Dolors Ayats. Fragment d'un article publicat a la revista Llibreria, 1988)
 

* * *
 

[…] Daví és un poeta enormement sintètic, capaç de crear un món poètic propi amb una molt buscada i aconseguida economia d'elements, que no defuig la reiteració obsessiva d'uns temes que ens donen el marc de la seva poesia; asfalt, túnels, rails, metro, andana, tram, murs, autopista, estació, ciment, trànsit, vorera, semàfor, bars, calçada, és a dir, llocs on el temps (un altre mot que apareix de manera reiterada) passa d'una manera inaferrable. […] I aquesta presència del temps, i aquesta buscada concisió en la definició del caràcter insatisfactori de la vida humana (i urbana) és el que ens duria a relacionar Daví amb una poesia que, sense excloure l'esmentada reminiscència de Brecth, podria definir-se com a expressionista.

Aquesta darrera adscripció formal se'ns referma encara més quan contemplem la part gràfica del llibre, la dotzena de collages que alternen amb els poemes i els complementen. Són com uns altres poemes, visuals en aquest cas. La deshumanització de la vida urbana hi predomina. […] La ciutat que ens presenta el poeta és "sense centre ni història". Cal buscar-hi el "corrent secret de la memòria"; hi ha "el riu oblidat"/sota l'asfalt que es perd/ en la immensitat". És a dir una naturalesa que, com en el cas de Brecth, és anul·lada per l'urbs i enyorada pel poeta. En aquest àmbit sentim la fugacitat del viure. Els canvis que hi experimenten els objectes, uns canvis que ens els allunyen, que ens creen estranyesa, també respecte a la mateixa convivència humana. […] I el llibre es clou amb les catorze proses de Ciutat. El títol del primer text, "Intantànies", és prou indicatiu. Són com flaixos d'una ciutat on la monotonia hi predomina. Generalment és una ciutat nocturna. Els petits detalls de la vida quotidiana hi adquireixen una dimensió metafísica i el protagonista dels poemes hi sol expressar el seu desconcert, la seva soledat: "Si em truquen no hi sóc. Sóc arreu. Sóc enlloc". Els texos tenen un considerable dinamisme. Són breus i la seva estructura és mínimament narrativa: "Un home s'atansa de nit a la finestra". I van apareixent detalls que s'acumulen per crear aquest clima desficiós i inquiet que s'estén a totes les proses, en les quals van sorgint també els temes recurrents dels poemes. […]

Diríem, per acabar, que la poesia de Quim Daví causa una impressió de maduresa, de poeta que sap el que vol i és capaç de treballar amb l'eliminació i els silencis, perquè té molt clares unes qüestions essencials i sap posar-se els límits imprescindibles perquè els seus textos siguin coherents i el conjunt funcioni com a tal. En aquest sentit Naturalesa dels dies és un llibre d'una solidesa que sorprèn molt favorablement.

(Feliu Formosa. Fragments de la introducció al llibre Naturalesa dels dies, 2000)
 

* * *
 

[La naturalesa dels dies]. La nova poesia catalana es reorienta cap a àmbits poc transitats. Fa gairebé cent anys, el pes de la naturalesa com a marc poètic i literari dins el Modernisme era ben evident. Per la seva banda, el Noucentisme va retratar una ciutat mediterrània poc menys que fantàstica, d'acord amb el seu ideari cultural i social.

Avui dia, però, la realitat més immediata és el mitja urbà superpoblat, la metròpoli i la difícil convivència de l'home dins aquesta nova jungla. D'altra banda, el món d'antuvi no es mostrava tan fragmentari, tan esbiaixat, tan canviant i celèric com el nostre. La reflexió era possible dins un espai més ampli.

Aquesta nova poesia catalana, doncs, contempla amb voluntat de renovació el temps i l'espai de la nostra contemporaneïtat. I dins aquests nous corrents s'emmarca la poesia sintètica de Quim Daví . Economitzant el llenguatge, bastint-lo amb senzillesa i distanciament, completant els textos amb il·lustracions –l'altra faceta en què destaca l'autor–, Daví ens mostra l'home del nostre temps com un ésser solitari, enfrontat a una reflexió constant provocada pel món que l'envolta. Però malgrat la seva predisposició a buscar respostes, és aquest mateix món modern i caòtic el que li pren el temps i l'espai per exercir la reflexió, per tant, el coneixement de si mateix.

El seu llenguatge es tinta amb els colors de la grisor, de la nit, del metro, del ciment, dels cafès. Temps, Mirada, Món i Ciutat, els quatre apartats en què es divideix el llibre, comparteixen un mateix llenguatge poètic i només varia l'interès per un nou àmbit en la vida de l'home que es passeja pels diferents estrats de la vida moderna: rutina, confusió, avorriment i apatia.

La ciutat de Naturalesa dels dies no té nom, però si vida pròpia. Feta de neó, de ciment i de semàfors, podria ser la Nova York d'Auster, la Praga de Kafka, la Los Angeles de Lynch i tantes altres. Tant se val. Totes elles comparteixen la inquietud de la mirada que els sotja i una dèbil petja de consciència, enterrada sota la naturalesa dels dies dels seus ciutadans.

(Article publicat a internet: perso.wanadoo.es)
 

* * *
 

[Periples]. Amb la combinació adient les paraules poden esdevenir prismes que conviden a endinsar-nos en un joc de miratges. És així com Quim Daví dissenya el món on la veritat i la mentida abandonen la qualitat d'absolutes i només existeixen segons la perspectiva que adoptem. Una vegada difuminada la línia entre la realitat i el somni, els Periples que ens proposa l'autor ens traslladen a espais que adquireixen un caràcter insòlit a mesura que avancen els relats.

Estructurat en tres parts –"Parleu després de sentir el senyal", "Final de trajecte" i "Guals"–, que al seu torn resulten també ben fragmentàries, tots els contes comparteixen un tret: elements tan quotidians com missatges telefònics al contestadors, imatges urbanes o anècdotes que semblen intranscendents es tornen volgudament inquietants mitjançant recursos que provoquen estranyesa o perplexitat, i configuren així una trencadissa de sensacions.

(Pau Gomis. L'ILLA. Revista de lletres, tardor de 2005)
 

* * *
 

[Periples]. A través d'aquestes proses breus, estructurades en parts independents entre si però que mantenen, malgrat les diferències formals i en l'arquitectura interna de les peces, una perceptible cohesió temàtica, Quim Daví (Barcelona 1943) constata la ritualització de la quotidianitat, en dóna fe, ressaltant-ne certs aspectes, en ocasions fins a extrems clarament paròdics o fins i tot simbolistes. Però és justament aquesta mirada indagadora, dotada d'una estranya i, alhora, fascinant pulsió poètica, transgressora en la seva aparent placidesa, –que ens remet a determinades atmosferes urbanes i paisatgístiques de Hopper–, la que aspira a desemmascarar la fragilitat i les múltiples quimeres de la nostra existència diària.

(Josep Gras. Regió 7, 8 de gener de 2006)