[L'HOME i ELLA es troben al costat de la balustrada, ELLA al centre i l'HOME en un costat. ELLA mira endavant i l'HOME la mira a ELLA. Pausa.]

HOME: Perdoni... És que... Veurà... Espero que no li sembli una impertinència però ja fa temps que l'observo i em sembla que la conec, a vostè... No, no vull dir que la conegui d'abans, que l'hagi vista ja fa temps en una altra banda, sinó que la conec, que sé com és, vostè. No, si us plau, no m'interrompi... Deixi'm acabar ara que ja no em puc fer enrere... no, no és que vulgui fer-me enrere... El que passa és que estic sorprès de mi mateix, ja veu quina bestiesa... Encara que si em conegués, vostè també estaria tan sorpresa com jo, però és clar, això no és possible perquè vostè no em coneix, a mi. Però jo sí que la conec, a vostè, i no es pensi que ho dic per dir... que m'ha passat ara pel cap... Ja fa temps que l'observo i em penso que la conec força bé. Només per aquesta raó he tingut l'atreviment d'adreçar-m'hi i també amb l'esperança, no ho nego, és clar, que em doni l'oportunitat que vostè em conegui a mi.

[Pausa]

ELLA: A vostè...
HOME: Sí...

[Pausa]

ELLA: On es posarà?
HOME: Com diu?
ELLA: A quin lloc es posarà perquè jo el pugui observar i també el pugui arribar a conèixer a vostè... (Mira endavant.) A veure... Potser allà... Es veu prou bé des d'aquí... (Mira l'HOME.) Li sembla bé allà? (Pausa.) No volia una oportunitat? Posis's allà i jo l'observaré des d'aquí. Bé, tota l'estona potser no, és clar, però de tant en tant... per què posa aquesta cara... No es devia pensar que m'estaria tota l'estona aquí observant-lo a vostè...
HOME: Escolti... jo... (L'interromp ELLA.)
ELLA: Algú et veu un parell de cops i ja es pensa que et coneix de sempre. Vostè no sap res de mi. No em pot conèixer de res de la mateixa manera que jo no el conec a vostè. Miri, jo no tinc humor per aquesta mena de jocs, m'entén?
HOME: Perdoni però no m'ha entès... jo... (L'interromp ELLA.)
ELLA: Sí, l'he entès perfectament i és millor que se'n vagi ara mateix.

[Pausa llarga. ELLA mira l'HOME, que no s'ha mogut de lloc.]

HOME: És que em sembla que no me'n puc anar...
(Mira el peu que té agafat entre dos balustres de la balustrada. Pausa.) És ridícul... mai no m'havia passat.

[Pausa]

(Fragment de l'obra L'afer. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 27-28)