El despatx d'una empresa. ELLA i ELL estan drets.

ELLA: Em sap molt greu. L'acompanyo en el sentiment.
ELL: Gràcies.

Tots dos s'estrenyen la mà. Pausa.

ELLA: Quina edat tenia el seu pare?
ELL: Vuitanta-sis anys.
ELLA: Per què no es pren uns dies de festa?
ELL: Gràcies, potser la setmana que ve necessitaré un parell de dies per buidar el pis del meu pare.
ELLA: El seu pare vivia sol?
ELL: Sí.
ELLA: Prengui's els dies que calgui. Parli vostè mateix amb el cap de personal.
ELL: Gràcies.
ELLA: Digui-li quants dies necessita per fer tot el que hagi de fer.
ELL: D'acord.

Pausa.

ELLA: Si necessita alguna cosa més, digui-m'ho.
ELL: És molt amable.

Pausa.

ELLA: Em sembla que no havia estat aquí abans. (Mira cap a la finestra.) No hi ha gaire bona vista des d'aquí, oi?
ELL: No gaire.
ELLA: La veritat és que això queda tan lluny de tot... L'antiga fàbrica tot i ser més petita estava millor situada. (Pausa.) Bé, el deixo que treballi. I no s'oblidi de parlar amb el cap de personal.
ELL: Saludi la seva mare de part meva.
ELLA: Ho faré. Gràcies.
ELL: Com està?
ELLA: Bé, completament recuperada.
ELL: Ja ha sortit de l'hospital?
ELLA: Ja fa uns quants dies que és a casa.
ELL: Me n'alegro molt.
ELLA: La veritat és que ens va donar un bon ensurt a tots.
ELL: Sí.

Pausa.

ELLA: Bé, me'n vaig. Cuidi's.
ELL: Vostè també.

Ella surt. Obscuritat.

(Fragment de l'obra El temps. Tarragona: Arola, 2011, p, 9-11)