Torrebesses, dia dels Difunts de 1462

A Déu, a qui sinó, vaig agrair mil cops aquelles botes gruixudes. Cert que es clavaven al camí amarat de pluja ―hi deixaven petjades profundes―, i el fang s’enganxava a les soles, però també és veritable que em van guardar de la humitat durant el viatge. Per sort, prop del meu destí, va parar de ploure. De tant en tant, però, encara podia sentir el retruny d’algun llamp llunyà. S’apropava l’hora en què el sol cauria implacable rere els xiprers que envolten el castell de Torrebesses, ara convertit en casa de descans del meu estimat monestir d’Escaladei. Allí em dirigia ahir a la tarda, cap aquell vell casal que corona el poble. L’aroma balsàmica dels arbres que voregen el camí reconfortava els meus pulmons ressecs. Tenia pressa. No podia arribar tard, però el pes del calçat em feia vell i lent, incapaç de servir Déu amb diligència. I aquí, en aquesta terra llunyana, el crepuscle arriba sigil·lós, com el mantell de la mort. De tant en tant, m’espantava algun corb quan s’ajocava entre les branques, escandalós, i aspergia espurnes d’aigua gelada sobre el meu rostre. La natura sempre em sobta.

La casulla, la capa i la pell de rabosa no eren suficients per vèncer el fred dels primers dies de novembre, però no ho notava. L’esforç de caminar hores de pendent constant em feia entrar en calor. Amb la destra menava el ruc de càrrega per aquells camins a penes esbossats pel pas freqüent dels pastors. L’animal encara em serà més útil en el camí de tornada, quan les baixades ben segur que em cruixiran els turmells. Pel trajecte d’anada vaig preferir caminar en els trams més plans, deixant al meu acompanyant tan sols el pes del maletí de gropa on portava l’estola morada, la creu, l’aigua, l’hisop i el ritual romà d’oracions. 

Amb el darrer alè que li restava al dia, vaig travessar el portal del casalot que regnava sobre l’horitzó, retallat a contrallum. De l’ase, se’n va ocupar Guerau, un jove convers que vestia hàbit però encara no havia pres els vots. Sense temps a perdre, dissolt en l’aura vermella del capvespre, em vaig dirigir cap a la capella amb grans gambades, alhora que les campanes de l’església planyien els més desventurats. Era el tercer cop que hi acudia en un mes i resava perquè fos el definitiu. Sota el símbol d’Escaladei gravat al sostre del santuari, al bell mig de la clau de volta, m’esperaven mitja dotzena de monjos cartoixans. Oraven davant l’altar, coberts amb la túnica blanca i el rostre ocult sota la caputxa. Com en les altres ocasions, el crit esmolat d’una òliba va assenyalar que començaven les hores greus. 

(Del relat "L'exorcisme", dins del llibre Contes de terror 3, Apostroph edicions)