La casa on habites, on ets ara, per un temps limitat.
La casa que t'acull i que no és pas casa teva: tu no tens,
no pots tenir, un indret on habitar, llevat d'aquesta
escriptura, del teu pensament, que progressa a mesura
que l'escrius, que el descrius.
La casa que veus de lluny, com alguna cosa fora de tu.
Res no posseixes, tractes de no ser posseït.

Habites aquest món —el teu món— talment com si fossis un
estrany: tot en ell t'apar llunyà, aliè, distant.
Sents però no escoltes, mires i no veus, parles sense dir.
Vius: no ets.

La teva vida ja no és sinó el miratge d'una quimera.
Pura escriptura.

Una escriptura per on creus avançar en el coneixement,
endinsant-te per camins poc fressats, sense adonar-te que
ets a frec del no-coneixement.

Una escriptura amb la qual proves, inútilment, de
termenar el món.

Elimines tot allò aparent: cerques l'essencial.
Voreges el límit.

No t'adones prou del goig de sentir-te vora els déus:
saber que no pots dir perquè habites l'inefable, saber que
no pots fer perquè no hi ha res a fer.

(Només aquesta feble veu que, per ara, tan sols pot ser
dita i escoltada en (el) silenci.)

(Del llibre in nuce. Barcelona: Proa, 2000, p. 13-14)

* * *

El traç aparenta flotar,
travessar la transparent
llum del món: t'il·lumina.
Prova d'interpretar
el sentit d'aquesta cal·ligrafia,
el seu dir. No usis però
ni la ment ni el cor ni
—menys encara— els sentits:
el traç és més enllà de tota comprensió.
Buida't del tot, de tot,
per entendre els grafismes
que el gest va dibuixant
damunt la seda de la teva pell.

Fes el camí caminant-lo.
Com la vida.
Com la mort.

(Del llibre in nuce. Barcelona: Proa, 2000, p. 27)

* * *

La mà traça el traç
que dicta el silenci.

La llum desfà el glaç.

(Del llibre in nuce. Barcelona: Proa, 2000, p. 43)

* * *

Escrius (el poema), vius.
Tractes d'endevinar el teu rostre
reflectit en el brocal d'aquest pou sec.
Recolzes el cap en una pedra
molsosa, et refugies en l'hospitalitat
antiga del silenci. Calles.

Ja no et proposes res més.

(Del llibre in nuce. Barcelona: Proa, 2000, p. 51)

* * *

aquest silenci
que ja ni és paraula

aquest poema
que és un no dir

aquest ni no-res

* * *

si el vent ni el vent no trasllada

si tot és ben res

si el mínim comença a ser excés

(Del llibre in nuce. Barcelona: Proa, 2000, p. 55-56)