El nou llibre d'Antoni Clapés s'intitula, ben significativament, Destret, que pot voler dir angúnia o situació de patiment, de necessitat extrema, de gravetat accentuada, de malestar fort. Deixem-ho només en angúnia, però, que ja n'hi ha prou. I en aquest destret continua la depuració a tots nivells que Clapés va iniciar fa molt; i la prossegueix de tal manera que, en llegir els seus poemes nous, ens vénen ganes d'endevinar els que ens imaginem que escriurà després de Destret i que segur que seran encara més purgats, més purificats.

Perquè Antoni Clapés ha triat un sol camí, pel qual va avançant, llibre a llibre, i del qual goso opinar que no el porta pas al silenci, sinó a dir coses que la raó —o si voleu la raó de l'obvietat, o wittgensteiniana— assegura que val més no mirar de dir-les. Això amb el benentès que, en el cas del Clapés que vindrà, dir coses ja no equivaldrà pas a expressar-les o comunicar-les, sinó a crear-les, amb mots, contra la raó i fins i tot contra l'art de la poesia.

O sigui, segons tot això, Clapés portarà la poesia a un vèrtex clapesià —sí, una aposta seva com a individu— en el qual els poemes ja no seran un artifici més o menys racional i llegible des dels paràmetres de la poesia filla de la raó, ans de tot en tot seran apunts d'una realitat il·legible des de la raó. És el que Antoni Clapés anomena "suspensió radical del discurs de la racionalitat".
Aquesta poesia no racional —al marge, per sobre o per sota o pels costats, de la raó—, que no té per què ser irracional, comportaria l'exili de l'escriptura de què escriu Clapés: la seva escriptura proscriuria el món, i esdevindria tan personal que s'allunyaria de totes les altres escriptures i fins i tot de si mateixa.

[...]

L'etiqueta de poeta del silenci que arrossega Antoni Clapés li pot acabar sent un llast (ho són totes les etiquetes), una dificultat per arribar a traspassar l'angúnia un cop assumit —i ja no recercat— el silenci.

Clapés no és pas un retòric del silenci, i el seu destret potser prové de no voler caure ni en aquesta ni en cap retòrica. Diríeu que el seu camí realment du a la "negació de la negació" a què ell al·ludeix. Què vindrà després del destret? S'assemblarà a la profecia que acabem d'esbossar?

(Carles Hac Mor. "La suspensió de la lògica", Avui Cultura (Barcelona), 26 de juny del 2003, p. 8)

* * *

Antoni Clapés ha publicat Alta Provença (Pagès), i, com ja ha estat escrit arran d'aquest llibre de poemes, se'ns hi fa palès que la prosa no pot arribar mai a explicar la poesia. I això, però, no vol dir que la prosa no ho pugui intentar. Ara bé, si no cerquem el suport d'alguna convenció literària, qualsevol provatura de comentari escrit sobre poesia es dissoldrà en un altre text que negarà i alhora reafirmarà el que l'ha precedit, i d'aquesta manera anirem fent un palimpsest il·legible en la seva totalitat de capes d'escriptura, llevat de la darrera, que haurà esborrat les anteriors. Podem afirmar que en la poesia es manifesta tot allò absent en la prosa, que tendeix a ser exclusivament discursiva, racional, lògica, coherent. I ja hem hagut d'utilitzar uns tòpics, com ho són la poesia i la prosa com a abstraccions, fins i tot com a idealitzacions. I si volem aplicar conceptes evanescents a la materialitat textual d'Alta Provença, fracassarem, com hem dit, perquè no podrem reproduir el so que percudeix el silenci en els poemes de Clapés. La seva poesia no pot ser dita al defora dels seus poemes, és una aporia íntima, el delit d'allò que per si mateix és absent; és metapoesia feta poesia.

(Carles Hac Mor. "Poesia contra antipoesia", Avui Cultura (Barcelona), 8 de febrer del 2006, p. 8)

* * *

Basat en el principi socràtic que el veritable accés al coneixement es dóna a través del diàleg i de l'intercanvi, Cafè Central i Emboscall han encetat una nova col·lecció, En comptes d'una revolució (un homenatge a Jordi Domènech), en què cada volum recull una conversa extensa entre dos creadors o intel·lectuals. La col·lecció acaba d'arribar al número dos, les converses entre Carles Hac Mor i Antoni Clapés, en què Mor incita amb les seves preguntes i Clapés respon.

La conversa entre tots dos poetes és, en principi, fluida, relaxada i oberta, cosa que s'ha d'agrair en un món en què l'art de parlar civilitzadament pràcticament ha desaparegut. Ara bé, no ens hem de deixar endur pel clima distès de la conversa entre Mor i Clapés perquè el llibre, al capdavall, és una eina potentíssima de coneixement i d'exploració intel·lectual.

El diàleg gira a l'entorn d'un tema predominant, la poesia, vista des de molts punts de vista suplementaris i complementaris. Es tracten aspectes diferents com ara els vincles entre la poesia i la vida, el pensament i la llengua, la intel·ligibilitat i la transcendència de la poesia, la funció de la poesia en el món actual, etcètera. I al voltant d'aquest eix vertebrador apareixen una sèrie de consideracions puntuals sobre l'art, el panorama de la cultura catalana d'ara, el món de l'edició i el desplegament de l'obra d'Antoni Clapés.

Aquest llibre de converses és una contribució de gran transcendència dins el món de la poesia catalana. És una de les poques vegades en què la discussió sobre l'art de la poesia ha arribat a assolir un nivell intel·lectual i artístic completament homologable amb la resta d'Europa i Amèrica. És una de les poques vegades que un llibre en català participa plenament del gran projecte de l'alta modernitat a partir del moment en què es va desplaçar cap a la prosa exegètica i expositiva després de la Segona Guerra Mundial. Osip Mandelstam, Maria Zambrano, Maurice Blanchot i Jacques Derrida deuen somriure des de l'ombra.

(Sam Abrams. "En comptes d'una revolució, el diàleg", Avui Cultura (Barcelona), 15 de març del 2007, p. 14)

* * *

En algun lloc va sentenciar Gabriel Ferrater, em sembla recordar que apel·lant a l'autoritat de Bertolt Brecht, que havia descobert que, en poesia, es podia dir tot. I això feia sentit amb tota certesa amb la seva concepció poètica, amb el que ell va practicar. En un altre extrem del multivers de poètiques que conformen aquest noble mester hi trobem la d'Antoni Clapés (Sabadell, 1948), que sembla dir el contrari, que en poesia no es pot dir res, o, més exactament, tan sols es pot copiar, és a dir, fixar mediúmnicament, si hom té el poder per percebre'l, el poema ja escrit per l'airecel (símbol —i objecte alhora— encunyat pel poeta), un dels mots més poètics del tresor lèxic català (el seu possible sinònim, horitzó, n'és tan sols un pàl·lid reflex).

Ho trobem formulat a Lena a Gorramendi, un poema d'aquest recull: "L'airecel escampa silencis i escriu el poema / que un dia tu copiaràs en el teu quadern". I no és tant que amb "poesia no es pugui dir res", sinó que, justament, es pot arribar a dir el no-res (i, doncs, el tot). Perquè la poesia pot ser la lenta i esforçada sublimació del combat amb l'inefable. Ho diu molt millor Víctor Sunyol en l'epíleg, acostant-se poèticament a aquesta poesia, un mètode més diàfan i llisquent que no pas el crític: "On el poeta és un contemplador en acció. On contemplar és un fer, un ser". O també, lligant ontològicament amb "l'airecel (que) escriu el poema!": "Quan el mot és el món mirat que per ell es mira, que per ell és, s'és".

L'aventura poètica clapesiana és una de les més sòlides que avui pot constatar-se en la nostra literatura, tant pels seus resultats com pel pensament que la sustenta. Clapés advoca per eliminar l'esclavatge de la representació i per viure una experiència translingüística. I encara no hem parlat de dos termes que apareixen vint-i-tres vegades en el llibre: llum i silenci, símbols fecunds programàtics del que elabora amb cura d'alquimista i dèria d'il·luminat el poeta Antoni Clapés.

(Víctor Obiols. "Aquests blaus darrers sense ombra", Ara. Ara llegim (Barcelona), 20 d'octubre del 2012, p. 46)

* * *

Antoni Clapés (Sabadell, 1948), el poeta del silenci i de l'invisible, l'editor enèrgic que, junt amb Víctor Sunyol, dirigeix el Cafè Central, l'activista que mixtura poesia i art, ha reunit l'obra escrita entre 2009 i 2011. Si l'arquitectura és la trobada de la llum amb la forma, la literatura de Clapés investiga el llenguatge i el poetitza: genera una llengua lliure de tota funció representativa. Aquesta autonomia —propera al silenci— l'acosta als presocràtics: l'acció per damunt del nom. Fer del poema un espai de reflexió sobre la mateixa poesia apropa Clapés a l'impossible, a l'indicible, a l'interrogant escrit en fulles de te. La recentment impulsada editorial Llibres del Segle, capitanejada pel poeta Roger Costa-Pau, aposta per la poesia que, com la de Clapés, penetra en el silenci de les coses. Diu Sunyol a l'epíleg que "el destí és el punt de partida" dels poemes de Clapés, "un contemplador en acció". Aquesta mirada esmolada al món es fa a través de les paraules, foradant-les, burxant-les fins a destil·lar-les.

El sentit s'esqueixa i la forma es depura. La primera part, La casa de la llum, consta de vint-i-tres mirades sense títol que investiguen el significat de la llum i, per tant, de la tenebra. Llum i tenebra no són antònims: són u. El poeta habita els espais de trànsit (marges, camins, clarianes, murs, llindes, fronteres, boira, crepuscle) que tot ho contenen i fixa aquest fremir a base d'escriptura, després d'haver-se buidat de possessions i de memòria empeltada. Només des del buit i el no-res, neix la veritat de la llum de l'univers, la poesia de ningú. A la segona part, L'aire de la solitud (un títol que fa pensar en la pintura Sol en una cambra buida d'Edward Hopper), el poeta explora com l'aire dens de la solitud és evidenciat gràcies a la llum.

Amb uns poemes de vers més llarg que en la primera, i amb títols en català, italià i francès, Clapés es calça les ulleres de Parmènides i divisa la llunyania per iniciar l'itinerari de descoberta de l'enigma i la possibilitat. Quan "el mot oculta el sentit d'un altre mot", cal anar a cercar la llum primera que, com en el cas de Caravaggio, apareix només un instant i entre múltiples ombres. Amb la mirada entre les escletxes d'allò no dit, el poeta accedeix al dir ple.

(Anna Carreras. "Qui ulls ha", La Vanguardia. Culturas (Barcelona), dimecres 27 de febrer del 2013, p. 14)