De la tasca de floklorista de Joan Castelló destaca especialment la recopilació de rondalles. Les rondalles són —a terres catalanes— narraciones populars de caràcter fantàstic, llegendari o amb elements reals, transmeses oralment de generació en generació. [...]

Com dèiem abans, les rondalles tenen un component fantàstic molt important; la gran majoria de rondalles de Castelló tenen un to realista: personatges de mesura humana i absents d'elements sobrenaturals o meravellosos, i a més a més el lloc de l'acció és sempre un indret de les Pitiüses que el lector ràpidament pot identificar.

Castelló no és el típic erudit investigador del nostre folklore que va a la recerca de rondalles i procura trobar-ne diverses variants de cada una d'elles. Castelló ha recreat les rondalles, donant-los un valor molt superior al que tenien; en termes econòmics diríem que tota rondalla recol·lectada per Castelló ha obtengut una plusvàlua considerable.

Tot això que deim de la recreació de les rondalles de Castelló, sobre una estructura popular, amb tot el que por significar de manca de fidelidad a l'original arreplegat de viva veu, és compensat amb escreix en gràcia i valor.

(Felip Cirer i Costa. Pròleg a Greix vermei i altres escrits. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs, 1988, p. IX-XI)

* * *

El recopilador per excel·lència de les rondalles eivissenques és Joan Castelló Guasch i l'activitat rondallística és també el nucli principal de la seua feina; són un centenar llarg de rondalles les replegades. [...]

L'interés que Castelló sent vers les rondalles i el folklore en general es desperta de molt jove al llegir els treballs costumistes d'Isidor Macabich. Un vell "parenòstic" del segle passat li dóna la idea que una publicació semblant pot ser l'eina ideal per al seus propòsits: donar a conèixer el folklore pitiús.

Si abans hem vist el mètode de recollir les rondalles que tenia Mn. Alcover, és també interessant conèixer com ho feia Castelló. Cal precisar que des de l'any 1932 Castelló vivia a Palma i que durant bastants anys de la postguerra té prohibit desplaçar-se a Eivissa. Així, la feina de replega de l'estructura de la rondalla la feia a Mallorca entre els nombrosos eivissencs que allí residien. Recordem que el 1953 Castelló i altres eivissencs funden la Casa d'Eivissa a Palma; aquest centre serà el caliu d'on sortiran multitud d'arguments de rondalles a les quals, després, Castelló, amb el seu profund coneixement del dialecte eivissenc, donarà forma. Aquesta estructura universal de rondalla quedarà vestida amb la més pura ambientació i llenguatge de les Pitiüses.

Aquest allunyament és també superat per la gran quantitat de col·laboradors que tenia a Eivissa, els quals amb freqüència li enviaven material folklòric que ell pacientment reelaborava. Aquesta manera de treballar és molt lluny del que els investigadors positivistes acceptarien com a forma rigorosa i científica d'aplegar materials populars. Molt poques vegades -en les rondalles mai- coneixerem el nom de l'informador i molt menys podrem esbrinar quina ha estat la intervenció de Castelló sobre el material transmès.

Tot el que deim de la recreació de les rondalles de Castelló, sobre una estructura popular, amb tot el que pot significar de manca de fidelidad a l'original arreplegat de viva veu, és compensada amb escreix pel valor que dóna a la narració, el coneixement de la llengua i dels costums eivissencs d'una persona tan lligada a la vida illenca.

(Felip Cirer i Costa. Pròleg a Barruguets, fameliars i follet. Rondaies. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs, 1993, p. XIII-XV)

* * *

L'atzar ha volgut que concidissin aquest any els centenaris de dos grans rondallistes: l'eivissenc Joan Castelló i el valencià Enric Valor, dos noms destacats en el corpus de rondalles catalanes que han sistematitzat Carme Oriol i Josep M. Pujol (http://www.sre.urv.cat/rondcat/).

Gràcies a les belles transcripcions que n'han fet Castelló, Valor i tants altres, Alcover singularment, hem pogut salvar aquests contes, ancestrals i eminentment orals, amb la tremenda vivacitat expressiva de la llengua en què s'expliquen. Volem parlar de l'exuberància verbal de les rondalles i de la força de la narrativa oral.

Va ser una sort immensa que les rondallistes en fessin aplecs escrits, i és magnífic també que avui circulin en edicions profusament il·lustrades a tot color i en versions audiovisuals multimèdia. Encara millor si se'n fessin videojocs infantils.

(Isidor Marí. "Les paraules de l'imaginari infantil", Serra d'Or, núm. 621, setembre de 2011, p. 33)