Són es tres únics esperits familiars que apareixen en es món fabulós i sobrenatural de ses véies creences d'Eivissa i de Formentera que, fins no fa gaire temps encara, eren com es pa i es companatge imaginari de totes ses cases, tant si eren senyores o menestrals com pageses o marineres.

És molt petita s'extensió d'aquest món illenc nostro. Per això és una mica sorprenent sa quantitat de fets i succeïts que es conten de cap a cap de ses illes i que s'atribueixen an aquestos esperits familiars. Si bé, al llarg de sa recerca que hem anat fent per espai de molts anys, mos hem trobat ben sovent amb es fet de que una mateixa versió la conten de per Dalt Vila i de per ses Marrades de Corona o bé de per Sant Jordi i de per Balàfia, encara que d'una altra manera i variant sols uns pocs detalls, però conservant ses característiques particulars de cada un d'es esperits, o mals esperits, com solien dir, encara que de mals en tenien molt poqueta cosa.

Lo cert, emperò, és que se'n conten molts de fets, d'es barruguets, sobretot. D'es fameliars i d'es follets, no tants, com veureu. Lo que no vol dir que hi siguin tots es que es conten, ni molt manco, encara que hàgim buscat i espigolat per tots quants llocs a on hem cregut que podríem fer-ne algunes tròpies. Sempre mo n'hauran passat per maia, suposam.

També hem buscat a molts de llibres per veure si podríem aclarir sa procedència d'on mos vengueren o qui mos va portar a ses illes sa creença d'aquestos esperits, i res nou hem pogut trobar. Tots, o casi tots, vénen a dir més o menys lo mateix: esperits de ses creences eivissenques.

(Fragment de l'obra Barruguets, fameliars i follet. Rondaies. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs, 1993, p. 1)
 

* * *
 

També conten que, ja fa molts d'anys, a la Mola hi havia una bruixa. No devia ser de ses més dolentes per quant era casada amb un bon home, trebaiador i molt de ca seua. Però lo cert és, segons diuen, que era bruixa.

S'home, encara que no ho sabia ni mai haguera pensat una cosa semblant, així mateix veia i sentia coses que arribaren a fer-lo entrar en sospita.

A vegades, quan arribava de pescar o de fer feina p'es camp, es topava amb gent desconeguda que semblava venia camí de ca seua: o bé jaies entoldades amb es mantó o bé gent que pereixia malalta. Un dia una dona amb un infant a's braç; un altre, una que coixejava; un altre, una que xumisclava...

Fins que un dia, ja més de mig empipat, digué a sa dona:

—Escolta, Pepa: I aquestes dones que, a vegades, trob que vénen p'es camí de casa, sempre emmantonades, com si tenguessin por que les coneguessin, qui són i què busquen per aquí?

I sa dona li va respondre:

—Jo t'ho diré, Toni, perquè així mateix pens que val més que ho sàpigues. Són malalts que vénen a buscar remeis.

—Remeis? I quins remeis? —preguntà ell tot sorprès—. I de quant ençà t'has fet curandera? I a on els tens, aqueixos remeis?

—Ja que tant vols sebre —respongué ella—, ara ho sabràs: No m'he fet curandera però conec ses herbes per curar molts de malalts. I aquesta gent que tu has vist, ve aquí a buscar aqueixos remeis; jo els hi don, els faig un bé i... sempre guany algun souet, que ben bé mos ve, ja que tu no en sols guanyar a prou per portar a casa. I ses herbes les tenc dins aquella caixa que hi ha en es porxo. Ara ja ho saps. Me pareix que no hi ha cap mal. que hi tens res a dir?

(Fragment de "Sa bruixa de la Mola", dins de Rondaies de Formentera. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs, 1994, p. 25)
 

* * *
 

En Rafel Calbet era un potecari eivissenc, de tan bon gènit i tan bondadós, que tothom el solia pendre per mànec de fer trons, com solen dir. I ell mai s'enfadava. Tant era així, que es dia que es va casar, es seus amics es pactaren per fer-n'hi una de bona, veiam si reien de ben de veres i si el sabien fer enfadar. Li digueren que tenien un compromís per anar a unes matances, i així ell no s'estranyà que no fossin en es casament. I allà a mitjanit s'entregaren a ca seua, amb una repicadissa de portes que haurien fet despertar un mort; i el feren aixecar d'es llit, vulguis no vulguis. Es de suposar que no degué fer-li cap gràcia això. Cadascú que pens per ell.

Es amics, riguent riguent, s'excusaren d'haver-hi anat tan a deshora, però li feren avinent que no se n'havien volgut anar a dormir sense donar-li l'enhorabona. I llavonses s'encaparraren que també la volien donar a sa dona. Tantes coses li digueren i tantes raons li donaren, que l'home acabà per fer-la aixecar des llit perquè fes es compliments an aquells amics seus.

—¡Però, home!... —li digué ella—... ¿Que no veis que es riuen de tu, i que també se'n volen riure de jo?

—No ho he de veure? —respongué En Rafel—. Però no tenc ganes d'enfadar-me amb ells ni d'armar rebombòric. M'estim més que elsi facem bona cara... Tu aixeca't i segueix-lis sa corrent, que jo ja elsi posaré ses peres a compte. Mos han vengut a trencar ses oracions en aqueixa mala hora de sa nit sols per empipar, però pots tenir per segur que ells no dormiran tampoc, ni elsi quedaran ganes de venir-mos a empipar mai més. Ja ho veuràs.

(Fragment de "Qui busca, sempre troba...", dins de Rondaies d'Eivissa. Palma: Moll, 1955, p. 33-34)
 

* * *
 

Ja feia set dies que Déu havia fet el món, es sol, sa lluna i ses estrelles, quan es decidí a fer s'home. Després de pensar-hi molt, això sí; puix no n'estava molt segur de lo que li sortiria.

Agafà un bon parei d'ambostes de terra blanca, les pastà amb aigua fresca, fent una pasta no molt clara, i es posà a fer un munyicot.

Poc a poc, passant-hi ses mans una i una altra vegada, de llarc i de través, de dalt a baix i d'un costat i de s'altre, amb molt d'amor, ciència i sebre, home gros i ja fet, com diríem, sinó d'un al·lotet.

Puny que puny, muny que muny i esbruny que esbruny, no el deixà de mans fins que el tengué acabadet de tot. Amb sos uis, ses oreies, sa boca, es braços, ses cames, es peus, es dits i tot lo que li va parèixer que havia de mester.

Amb tot i això, el dimoni se l'estava mirant de darrera unes mates llentrisques molt espesses. I un mal de ventre ben gros que en tenia de sebre lo que feia Nostro Senyor.

—I ara, quina n'hi ha passat p'es cap, an es meu enemic? —remugava—. Vaja una cosa més estranya que fa! Voldria sebre per què ha de servir això, que mai havia vist una cosa semblant. Ben segur que no serà cosa bona per jo; i no m'en vaig d'aquí fins que no sàpiga lo que és. Com som dimoni, que ho sabré!

Mentres, Nostro Senyor acabava de donar sa darrera repassada an aquell munyicot i el posava a aixugar a's sol. Llavonses s'espolsà sa roba i, lo més descansat d'aquest món, anà a rentar-se ses mans.

(Fragment de "S'home i sa dona", dins de Rondaies eivissenques. Palma: Impremta Alfa, 1974, p. 15-16)